APAGAR FOCS O PREVENIR INCENDIS?

Ara que arribem al temps de platja, record un migdia de fa dos estius, quan anàrem a dinar a un restaurant de platja. La quantitat de taules que hi havia parades em va semblar exagerada. El lloc va començar a omplir-se i vàrem apreciar que els cambrers començaven a tenir dificultats per atendre totes les taules. Per algun motiu que m’és desconegut, era evident que el nombre de gent que servia taules era del tot insuficient pel nombre de gent que se servia de les taules. El problema va anar en augment fins que el caos es va apoderar del local. I aquí es on va sorgir una realitat: els que més cridaven, protestaven i s’emprenyaven, era els primers que se'ls atenia, encara que haguessin arribat més tard.

Volia començar per aquí per fer una analogia amb el que succeeix amb la inspecció educativa. Per desgràcia (encara que això és una forma de parlar, ja que crec que els motius són uns altres que afecten també a la resta de sectors de l’educació), la inspecció educativa té pocs membres. Això fa que s’acaben atenent aquells problemes més cridaners (per urgència o per protesta) abans que realitzar una tasca que tingui una incidència directa i positiva dins dels centres educatius. És una mena “d’aquí caic, aquí m’aixec”, on prima allò urgent sobre allò important i que a base d’apagar petits focs, no permet fer net el bosc per prevenir posterior incendis. I d’aquesta reflexió surt una primera conclusió: es necessari ampliar el nombre d’inspectors/es perquè puguin estar colze amb colze en el dia a dia dels centres d’ensenyament.

Això va lligat amb el gran moviment de canvi que s’està produint a nivell educatiu a les Illes. El conflicte educatiu ha propiciat una explosió reivindicativa de tot allò positiu que es fa. I el que és més important, un moviment d’expansió que durà molts beneficis a la nostra societat. Dins d’això, destaquem la importància dels, com ha expressat el Doctor en Pedagogia Miquel Oliver, catalitzadors pel canvi. És a dir, que aquest moviment es produesqui a la velocitat i en la direcció adequada per aconseguir un vertader canvi en l’educació, i que no es quedi amb un simple castell de focs artificials, brillant i espectacular, però que acaba amb rapidesa.

Dins d’aquest moviment que afecta a tota la comunitat educativa, la inspecció no es pot quedar endarrerida. En estar lluny dels centres pels motius abans esmentats, l’orientació i supervisió dels mateixos l’han de realitzar d’alguna manera i aquesta és amb les eines virtuals de les que disposa la Conselleria d’Educació. Aquí és on entra el joc el programa de gestió d'escoles i instituts (GESTIB), que en moltes ocasions encotilla els centres de tal manera que el que allí es plasma no és la realitat. Per exemple, en els horaris. Quan, per sort, a molts de centres es treballa amb un aprenentatge globalitzat, és a dir, sense el que habitualment es coneixien com a assignatures, el programa i la pròpia inspecció obliguen a introduir unes franges horàries tancades i amb uns marges de minuts escassos. Promoguem la innovació educativa, però ens veiem obligats a seguir amb estructures tradicionals. Aquest fet l’única cosa que fomenta és el no poder visualitzar la realitat del que es fa als centres. Un altre exemple seria el de l’avaluació. També se’ns obliga a realitzar unes avaluacions estandarditzades i tancades. Això provoca descontextualització d’allò que en realitat fa el centre. De nou, la dicotomia realitat- GESTIB. D’ambdós exemples subjau una predominança de les normes per sobre de la realitat, malgrat aquesta realitat siga esperançadora per la construcció d’una escola del segle actual.

Permeteu-me que acabi reprenent l'analogia inicial. Hem de dotar el restaurant de suficient personal. Que el client estigui ben atès. Que se'l pugui orientar i ajudar en l'elecció de l'àpat. Que el servei sigui ràpid i eficient. I que en arribar el compte, es plasmi en ell el que hem consumit, i no un tiquet fals perquè l'empresari vol quadrar l'IVA a final de mes