Quid pro quo. Un llatinisme que ve a significar un intercanvi de favors. La locució significa literalment “la substitució d’una cosa per una altra”. Originàriament, però, i segons aquells que en saben, es referia a la confusió que es donava en usar el pronom singular neutre quid (nominatiu) en vegada d'usar quo (ablatiu). Per tant, en la gènesi, la locució no indicava el que ha arribat als nostres dies, sinó que era l’acte de cometre un error gramatical.
Des de l'inici de legislatura hem intuït un quid pro quo entre la Conselleria d'Educació i alguns sindicats educatius. De fet, una de les primeres actuacions de l'actual Conselleria va ser signar un acord amb els sindicats per dur endavant diferents mesures educatives, en contra dels 3309 docents que votaren en contra d'aquest acord en la votació organitzada per l'Assemblea de Docents. És una xifra gens menyspreable, que va significar el 68% dels vots emesos. Una veritable declaració d'intencions. Aquest va ser el començament d'un quid pro quo que sembla durarà fins les properes eleccions.
Res a dir sinó fos perquè aquest intercanvi de favors perjudica a uns tercers. Un peatge. Un peatge que han de pagar massa car els nostres infants. I m'explicaré amb paraules d'uns altres. De na Mar Romera. Ella és mestra i pedagoga. Diu, sense embuts, que “el sistema està pensat exclusivament pel benestar dels treballadors i ningú pensa en els infants. És més, crec que si en aquest país no ha estat possible un pacte per l'educació és per culpa dels sindicats. Els interessos de tots els col·lectius semblen estar per sobre dels interessos de l'alumnat”. I encara: “Un model educatiu en el que tot allò que és accessori està per sobre dels drets dels infants, està condemnat al fracàs”. I en paraules de Hargreaves i Shirley. Andy Hargreaves i Dennis Shirley són experts internacionals en millora dels sistemes educatius. Ells ho expressen també de forma diàfana: “Els sindicats han perdut l'oportunitat d'apujar el llistó de la qualitat professional i augmentar la seua credibilitat i transparència cap al públic”.
I això és, simplement, donar prioritat en les seues polítiques a tot allò que fa referència a la millora laboral dels docents. També assumir, de forma il·legal i pel buit d'organitzacions de docents, el pes didàctic, metodològic i organitzatiu del sistema, conjuntament amb els diferents governs. I oblidar els infants. Aquesta circumstància ens ha dut cap a una barreja de funcions on allò laboral sempre ha estat per davant d'allò pedagògic. Res d'intentar implementar un vertader canvi cap a un sistema que pensi en el seu destinatari. I aquest és l'autèntic drama ocult darrera la normalitat d'unes actuacions sota el prisma del “sempre s'ha fet així”, que té unes conseqüències catastròfiques. Quid pro quo. La Conselleria dóna vida als sindicats, els sindicats donen pau a la Conselleria.
Quid pro quo. Ja havíem presenciat com la desigualtat es feia palesa a les reunions entre la Conselleria i les entitats del sector. El resultat és una golejada: 70 reunions amb els sindicats per menys de 10 amb la resta d'entitats. A finals de juny, però, el quid pro quo va arribar al seu zenit. El peatge es transformava en vergonya. Un peatge inadmissible. Intolerable per la resta de la comunitat educativa. A una de les darreres meses sectorials del curs es va aprovar un augment de 20 alliberats més pels sindicats educatius a les Balears. Un augment del 33%. Amb aquest increment, un total de 80 docents repartits entre els diferents sindicats estan alliberats d'exercir la docència per fer feina als sindicats. Sense cap claredat ni transparència en el nombre total de places i la seua distribució, tal com ha denunciat reiteradament el sindicat UOB, que segons sembla vol fugir d'aquestes tèrboles maniobres i ha demanat per activa i per passiva a la Conselleria com es fa el càlcul per atorgar les quantitats. Cap resposta clara.
 |
| Distribució dels allibertas sindicals pel curs 18/19 |
El que sí que està clar és l'excessiu nombre d'alliberats, si tenim en compte diferents factors. El primer, l'escàs nombre i la repartició totalment absurda (per nombre d'ACIS) dels docents dels equips de suport. El segon, les dificultats en la que es troben els centres d'infantil i primària amb els aparells informàtics, ja que no disposen dels professionals adients per desenvolupar la cada vegada més necessària tasca de manteniment i reparació d'ordinadors, miniportàtils i pissarres digitals. I per últim, la nul·la iniciativa del govern per dotar a les altres entitats educatives de places de coordinació per poder col·laborar amb la pròpia administració. Sí, de coordinació d'entitats, tot i fugint del terme alliberats (com si fer classe fos una esclavitud). Les associacions de docents, les associacions de directors/es o les pròpies federacions de mares i pares han de realitzar una tasca voluntària, traient hores a la seua família o al temps de lleure, per poder mantenir-se al dia. Per poder realitzar una feina per l'educació. Per poder aportar-hi. Per millorar-la. Sense cap tipus d'avantatge. Mentre, els sindicats, a ròssec. I ja n'hi ha prou.
Si la locució quid pro quo era en origen l'acte de cometre una errada gramatical, aquí i ara s'ha convertit en el clar exemple d'una errada en la política educativa. Una estratègia totalment equivocada si ens atenem a com s'estan duent a terme amb èxit processos de millora en diferents llocs del món: lideratge repartit, sostenible i amb xarxes integradores representatives dels diferents sectors educatius i socials. Un Quid pro quo on tothom participa i els estudiants hi guanyen. I no com en aquest escenari. No amb un peatge signat entre dos actors que volen treure partit, malgrat que li giren l'esquena a la resta d'entitats, conduïdes al naufragi en la seua voluntarietat. Un peatge per treure rèdit propi, tot i mantenint un funcionament arcaic que farà naufragar, una vegada més i si no hi ha canvis, el vaixell que hauria de navegar amb els nostres infants cap al futur.
