divendres, 21 de maig del 2021

MILERS DE PABLOS. MILIONS DE CÀRMENS.

Pablo. Majestuós, s'eleva a dalt d'un cavall negre que trota alegre pel camp. El seu somriure l'eleva a ell a la categoria d'un cavaller valerós que ha conquerit la felicitat. I així ho corrobora minuts després de mostrar-me el vídeo la seua mare. Carmen. “Pablo es un niño feliz, muy feliz”. Cada frase que emet és un pou de saviesa. Una lliçó d'inclusió des del cor, que és el vertader origen d'aquesta. No li han calgut carreres ni estudis. Només ser mare. Al vídeo següent, orgullosa, assenyala a Pablo, que raspalla el cavall amb empenta, mentre una veu l'indica que ho faci de manera circular: “Pablo, en círculos, en círculos. Así el pelo cae y a la vez lo masajeas”. Pablo mira el seu interlocutor, riu i obeeix, eficient, tot canviant la direcció del moviment del raspall de goma. 


Carmen. “Demasiado bueno era cuando pequeño. Yo pensaba que eso no era normal. Es el cuarto de mis hijos, y algo sabía yo de criar”. Claredat i valentia. No trobareu una sola frase de na Carmen sense aquests dos atributs. I autenticitat. Tones d'autenticitat. “Con año y medio nadie quería hacerle pruebas. Me decían que era una madre demasiado mayor y que me había vuelto sobreprotectora”. Res d'això resultà cert. Pablo. Síndrome X fràgil. Una síndrome provocada per un trastorn genètic hereditari, que produeix dificultats intel·lectuals de diferent grau segons el cas, relacionat amb el cromosoma X. “La tardanza en el diagnóstico provocó que empezáramos tarde a trabajar con él”.

Pablo. “El juguete de la casa, porque era el pequeño”. Nerviós, no parava quiet. Però integrat. Inclòs. Un nen content dins de l'escola. Dins del seu grup de classe. Fins que arribà el pas a secundària, on l'aula específica era el seu destí. Carmen. Ho defineix perfectament, amb aquesta clarividència tan difícil d'aconseguir i que a ella li amera en cada mot: “Me dijeron que Pablo iría a una aula UECCO, porque hay un montón de profesores y el estaría encantado”. Ajuntar docents en una aula per rendibilitzar professionals, malgrat que s'hagi de segregar infants. L'eterna mentida. I l'etern xantatge a les famílies amb aquesta frase mil vegades escoltada: “Allí estarà molt ben atès”. Què més necessita sentir una mare? 

Carmen. Amb duresa, quan explica que els infants amb diversitat funcional “estorban en cualquier parte de la sociedad. Si pudieran, los meterían en una habitación, cerrarían las puertas y dirían que el mundo es perfecto”. Pablo. Que el curs que ve, amb tota seguretat, repetirà per segona vegada 4t d'ESO. Tot perquè hi ha una Conselleria d'Educació que no vol proporcionar-li els suports que per llei li corresponen per estudiar una FP Bàsica de Jardineria. “¡Es que es lo que le gusta! ¿Por qué no va hacer lo que le gusta como cualquier chaval de su edad?”. Aquesta qüestió, aquesta pregunta, com a definició de l'esperpent. De la ridiculesa. I també de la separació. De la discriminació. De la segregació

Pablo. Que ha d'estar “con lo niños que le tocan, todos los niños juntos, y no escondido”. No cal anar a les normatives. No cal anar a la Declaració Universal dels Drets dels Infants, ni a la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat de Nova York, ni a qualsevol de les lleis que després, en la realitat, es transformen en paper mullat, en lletra morta. Només cal escoltar Carmen. Que s'encén i repeteix “es una vergüenza”, mentre vol recuperar un to calmat, positiu, seré. Que retorna, però, amb més força. Amb més ràbia. Amb més dignitat.

Carmen. “Siempre se les juzga por lo que no son, o por lo que no hacen. Pocos ven los grandes esfuerzos que hacen por conseguir mejorar y todo lo que valen”. I això és el que sempre lliguem a la diversitat. I hem parlat d'elles i ells com minusvàlids. O encara, de discapacitats. Del que no poden fer. Del que no tenen. Sord. Cec. Discapacitat intel·lectual. Motòric. X fràgil. La definició com una manera d'obviar-los. El nom per desposseir-los de ser persones. Només a ells. A cap altra persona se li diu que és disdigital. O minusesportista. O aemocional

Sempre Pablo. I sempre Carmen. Com un martell a la consciència d'aquests polítics aemocionals, sense sentiments. Com una veu que hauria de desvetllar-los a la nit, quan dormen plàcidament. “Porque cuando me caliento, ya no me salen cosas bonitas por la boca, pero me salen del corazón. Y pienso: ¿Tu qué haces ahí? ¿Para qué te estamos pagando los ciudadanos, para incumplir las leyes que deberías hacer cumplir?”

Sempre Carmen. I sempre Pablo. Només m'agradaria que algun dia Pablo escolti aquesta història de la boca de Carmen. La seua pròpia història. Una història que li agradarà molt. “Le encanta que le cuenten historias”. Serà la història d'una denúncia. D'una lluita. Serà la història que dibuixarà la paraula coratge. Serà la història d'un nen a cavall que haurà obert camí per posar fi a l'eterna discriminació dels infants amb diversitat funcional. “Ya no por Pablo, sinó por todos los niños con diversidad que son iguales que los otros niños. Ellos son como todos”. Una escletxa per obrir un túnel cap a la llum, per algun dia poder riure plegats. “Que esto sea una anécdota y que se diga, ¡uf, en aquella época, lo que había!”. Una denúncia per aturar l'etern incompliment de les lleis que els mateixos governs redacten per a després no respectar. Una humanitat plena de dignitat que només assolirem amb milers de Pablos. Amb milions de Càrmens.

dilluns, 12 d’abril del 2021

MEDICINA CONTRA EL XOC


Rellegir bons llibres sempre és un exercici recomanable. Redescobreixes aspectes oblidats o que fins i tot t'havien passat desapercebuts a una primera lectura. Ara és, per tot el que està passant i sobretot, pel que pot venir, un excel·lent moment per retornar a "La doctrina del xoc", de Naomi Klein. I és que, després de qualsevol xoc com el que estem vivint, sempre hi ha un reajustament on els de sempre intenten aprofitar per restringir llibertats i, per damunt de tot, fer negoci.



Això, per exemple, és el que va ocórrer a Nova Orleans després de les inundacions pel Katrina. Tal com explica Klein al llibre, tres mesos després del trencament dels dics, Milton Friedman, ideòleg de l'anomenada "Escola de Chicago" va escriure a The Wall Street Journal: "La major part de les escoles estan en ruïnes [...]. És una oportunitat per emprendre una reforma radical del sistema educatiu". La seua reforma radical no era una altra cosa que derivar l'alumnat que havia perdut els seus centres educatius a centres privats, "molts dels que ja obtenien beneficis, i rebien subsidis estatals a canvi d'acceptar infants". Amb la seua influència sobre el govern de George W. Bush, la sentència estava dictada. Les escoles de Nova Orleans es van convertir en escoles xàrter, escoles originàriament estatals i públiques que ara passarien a ser gestionades per institucions privades. De fet, Friedman tenia una opinió clara al respecte: "una educació gratuïta i igualitària era una interferència injusta en les lleis de mercat". Dinou mesos després, les escoles públiques de Nova Orleans van ser substituïdes gairebé del tot per escoles xàrter de gestió privada. "Abans de l'huracà Katrina, la junta estatal s'ocupava de cent vint-i-tres escoles públiques; després només restaven quatre [...]. Els professors més jóvens tornaren a treballar per les escoles xàrter, amb el salari reduït. La majoria, però, no recuperaren les seues feines". L'American Enterprise Institute, un think tank amb una inspiració basada clarament en les idees de Friedman, declarava sense ambages que "el Katrina va aconseguir només en un dia el que els reformadors escolars de Louisiana no van poder aconseguir després de diversos anys intentant-ho".


Aquest és només un dels exemples, possiblement, el més diàfan. Malauradament, la claredat de les solucions posades en marxa després del desastre del Katrina, no són un exemple habitual. Les mesures estan més camuflades, s'amaguen sota paranys invisibles que ens duen a la trampa i ens fan partícips d'aquesta. Sense deixar de tenir en compte que l'estat de xoc ens paralitza i no ens permet donar una resposta de la forma que ho faríem en condicions normals. O no és cert que en aquests mesos hem realitzat la majoria de nosaltres la formació de Google Classroom o alguna semblant? Reflexionem sobre aquestes formacions: a qui afavoreix l'ús d'aquesta plataforma? Per què dins l'escola pública hem d'emprar aquest tipus d'eines que donen tants beneficis a megaempreses privades? Té algun sentit pedagògic l'ús d'aquestes? No podem usar plataformes lliures? On van a parar els milions de dades que es poden recollir només amb el seu ús?

Com feia referència anteriorment, un problema que dificulta la visualització del problema és el camuflatge. I no només quan hi ha un estat de xoc. L'habitual presència d'aquestes eines o aparells en la vida normal fa que normalitzem el seu ús i que no ens adonem de l'excepcionalitat de certes decisions que es prenen a la vida diària dins d'institucions públiques. O no hem incorporat Chromebooks a la vida dels centres com si res? O no hem implementat G-Suite amb els alumnes sense parar a pensar que estem arrodonint-li el negoci present i futur a l'empresa propietària? O no hem obligat a famílies pagar quantitats intolerables de diners perquè adquireixen aquests aparells dins de l'escola pública que en teoria és gratuïta?

Aquesta normalitat, aquest parany en què el nostre esperit crític està adormit o es dilueix, és, ara com ara, el gran perill. Com recorda Klein al llibre, Daniel Bell ho expressà clarament: "que no ens passi com als cèlebres quadres d'Apel·les, que va pintar un raïm tan realista que els ocells s'apropaven a menjar-se-les". Ara mateix ens estem menjant un raïm pintat a un quadre en forma de Chromebooks i formacions inservibles, que poc tenen a veure amb la pedagogia i sí, amb un model d'escola unidireccional, antiquat i que empenta a un dels darrers serveis públics que ens resten per un pendent que només té un destí: fer negoci d'allò que és de tothom.


I això només és la punta de l'iceberg. Les tres grans mesures habituals del neoliberalisme afecten des de fa temps l'escola pública i l'amenacen dia sí dia també: privatització, desregulació governamental i retallades en inversió social. Si ens fixem, les tres estan presents de la forma més perillosa, la camuflada, dins de les nostres escoles. La privatització (exemples en trobarem a grapats): com en totes aquestes eines que comentàvem o en el mateix sistema dual pública-concertada. La desregulació governamental: quan en forma d'externalitzacions o contractes públic de dubtosa moralitat, els governs dimiteixen de les seues funcions i posen en mans privades diferents missions que només a ells li corresponen. I per últim, la que fa anys que ens assetja com l'espasa de Dàmocles, sense cap mena de treva i que de tan habitual com és la tenim interioritzada: una inversió en educació que fa plorar.

I el que pot venir en els pròxims mesos ens ha de fer mantenir ben oberts els ulls, i especialment, la ment. Viurem com es prenen decisions de dubtosa ètica i eficàcia. Viurem disposicions de dubtós respecte sobre què significa l'educació pública. Viurem resolucions que posaran en mans privades milers de milions d'euros. No dubteu que ens voldran vendre motos meravelloses, ràpides, segures i a l'última moda, amb les que segurament bavejarem com el ca de Pàvlov en sentir el so de la campaneta. Que el miratge d'aquesta fantàstica moto no ens faci caure, de nou, en el parany que ens assetja diàriament. L'escola pública no és un negoci, i com a tal, no hem de permetre que s'afavoreixi l'entrada silenciosa i camuflada de les grans empreses al nostre món, més encara del que ja ho estan. És el moment de preguntar-nos el perquè de totes les decisions polítiques que es prenguin amb els diners de tothom, i de no quedar-nos paralitzats i immòbils davant un nou temps per la doctrina del xoc.