Hem destruït les ciutats i és difícil
que es puguin recuperar sense ser creatius.
Francesco Tonucci
No és país per infants. No ho és. I sense permís, agafaré en préstec el nom de la novel·la de Cormac McCarthy “No country for old men”. L'autor americà, al seu torn, també realitzà un préstec. Prengué el títol pel seu llibre del primer vers del poema "Sailing to Byzantium", del poeta irlandès William Butler Yeats. Yeats sembla plorar en aquests versos per la ignorància dels joves cap a la saviesa del passat, o siga, dels vells. A la seua manera, McCarthy juga (i, és clar, lamenta) l'esquizofrènia identitària dels Estats Units. Potència mundial de portes cap a fora, però amb una crisi interna important. Defensora de les llibertats a altres països, però amb una minva d'aquestes en els seus ciutadans. Amb un nacionalisme exacerbat, però soscavant les possibilitats dels seus joves. I per últim, un préstec més: el dels germans Cohen a McCarthy que va permetre la pel·lícula del mateix nom. I amb la mateixa idea surant a l'imaginari: el fets que esdeven en l'actualitat estan desenfocats, no hi ha harmonia ni equilibri entre el planeta i gent que l'habita.
Perquè som un país que no posa en primer lloc la infància. La prioritat absoluta que hauria de fer que ens replantejàssim tantes i tantes coses. De fet, canviar-ho tot. Enderrocar els actuals preceptes i començar a construir un edifici nou. Antònim al que tenim avui en dia. En tots els aspectes. Sota un nou paradigma.
I així, els parcs no serien les excepcions a les ciutats. Aquell lloc on, com la gàbia d'una hàmster, tenim tancats als infants, sota l'excusa de la perillositat de les ciutats. Si volem un país per infants, els pobles i les ciutats han de ser, totes elles, un parc.
I així, els carrils bicis no haurien d'existir. Perquè els carrers haurien de ser per les bicis. I l'excepció, els cotxes. Carrils cotxes excepcionals. I també discriminats. Fins i tot, inexistents. I que els nens i nenes puguin sortir al carrer amb el seu vehicle com ho feia jo a la meua infància, sense la impossibilitat de poder circular perquè les ciutats són pels vehicles de motor.
I així, els espais creats per la ciutadania no serien excepció, serien norma. No serien notícia, ni objecte d'anuncis pomposos per part d'ajuntaments i altres organismes. Perquè ningú fa ostentació d'un fet que és habitual, necessari i prioritari. I això és el que passa. Som fruit d'aquesta desalineació. La de celebrar com un èxit allò que hauria de ser una obligació.
I així, no veuríem com tantes ciutats fan bandera de ser Ciutat Amiga de la Infància, quan és una amistat de conveniència. D'aquelles en què hom cerca amics per treure un rèdit. Amistats que no convenen i que l'únic que expressen és un asterisc. Un asterisc d'aquells que ens diuen, en lletra ben petita, que aquesta infància de la que ens vanagloriem en la seua amistat, és una simple excepció.
Una excepció que per desgràcia és norma. L'asterisc. Perquè sinó, no tindríem tants exemples com per omplir milers de línies. Hotels que no permeten l'allotjament d'infants. Restaurants on els infants molesten. Programacions de televisions que destrossen l'horari infantil. Horaris laborals que no fan família. Famílies estressades. Infants estressat pels horaris de les famílies. Escasses polítiques de conciliació. L'escola com a refugi de tot: de l'educació, del temps, de l'esbarjo, dels hobbys, de la guarda i custodia. I encara: videojocs militars i militars com a joc. La desalineació. L'asterisc.
Un asterisc enorme. Gegant. Un asterisc que en vegada de remetre'ns a la lletra petita, ens adreça a unes lletres de neó que permanentment ens acusa: no és país per infants. Que, a l'inrevés del poema de Yeats on els joves no respecten la saviesa del vells, som nosaltres, els vells, els que no respectem el futur dels joves. Que com la novel·la, mostrem un fet quan insistentment executam el contrari. Que com la pel·lícula, no tenim cap harmonia. Perquè si els infants han de ser el futur de la humanitat, la humanitat va camí de ser un asterisc.
