NÚMEROS SENSE ROSTRE

“L’escolarització de l’alumnat que presenta necessitats educatives especials es regirà pels principis de normalització i inclusió". Normalització. Inclusió. Dos termes que no hem de deixar que es violin. Perquè la perversió del vocabulari és el primer pas cap a la pèrdua del seu sentit íntegre. Ja ho advertíem al darrer article. I com si d'una premonició es tractés, aquesta setmana està passant. Parlàvem dels recursos que necessita l'alumnat de diversitat funcional per poder dur a terme aquesta inclusió. Fèiem referència al temor que, a Eivissa, un lloc lliure de centres d'Educació Especial, se'n construís un sota el parany de la seua necessitat per l'alumnat de NEE. Res més lluny del significat de la inclusió.

Deixarem de banda el tema del centre específic i ens centrarem en l'actualitat: la publicació de les quotes de professorat de suport als centres educatius. I això no és una altra cosa que quins criteris se seguiran per dotar escoles i instituts amb professionals per atendre la diversitat funcional el curs vinent. Les males notícies varen començar des del principi. I ja se sap que allò que mal comença, pitjor acaba. Aquest inici no podia ser un altre que el que s'ha vingut fent (malfent) massa sovint: establir uns criteris des d'un servei que està lluny de les aules i sense comptar amb els que estan prop d'elles. Vells vicis per a «noves» polítiques. Ens costa molt de creure, després de tot el viscut la darrera legislatura en matèria educativa, que es continuï sense comptar amb les persones que dia a dia tracten amb l'alumnat que ha de rebre aquests suports. Ni amb els membres dels Equips d'Orientació Psicopedagògica i Educativa (EOEP) que tenen una visió completa i realista de les necessitats de cada centre.

Aquesta primera i reiterada errada es podria haver superat si s'haguessin fet uns criteris en consonància amb el que es reclama per a una vertadera inclusió. 

No ha estat així, però. Amb una mena de «que todo se cambie para que no cambie nada» han establert uns criteris que es basen en la quantitat d'adaptacions curriculars que realitza cada centre. Això, a la pràctica, vol dir que continuam exigint uns estàndards numèrics per dotar de recursos els centres. I aquest fet és discriminatori. Les xifres amaguen darrera seu alumnat que no és atès correctament. Nens i nenes que queden marginats dins de les aules. Infants que no poden desenvolupar la seua potencialitat perquè el sistema els hi ho impedeix. Al cap i a la fi, és la no individualització de l'ensenyament. La conversió de la inclusió en segregació. Establir, amb la boca petita, el contrari del que diuen, amb la boca ben grossa.

Cada centre ha de tenir els recursos necessaris en funció de les seues necessitats. És a dir, del que necessita cadascun dels alumnes amb diversitat funcional. No en funció d'una quota. Cap alumne és un número. I menys els més necessitats. Si s’escoltessin els centres, veurien que s'ha d'estudiar cada cas de forma individual i dotar-lo en funció d'allò que necessita. O no hi tenen dret? O els hi anam a negar un desenvolupament adequat a les seues característiques?

Personalment, aquesta decisió unilateral del Servei d'Atenció a la Diversitat m'ha disgustat en gran mesura. Semblen fermats a uns pressuposts ridículs o a les ordres dels qui els maneja. M'agradaria que vinguessin als centres per anunciar, mirant als ulls dels afectats i de les seues famílies, que els hi corresponen menys hores de suport de les que li són necessàries...perquè ho diuen els números. S'hi atrevirien?

No volem acabar sense plantejar una situació anàloga: imagineu per un moment que un dia us diuen que el vostre fill o filla només farà 1 hora de matemàtiques setmanal perquè així ho ha decidit un senyor/a a un despatx. Podeu visualitzar els inconvenients que això produiria per al vostre descendent i per a vosaltres. Segurament, com que voleu el millor pels vostres petits, li pagaríeu un classes de suport o procuraríeu ajudar-lo el màxim possible a casa. O tal vegada, no podríeu fer ni una cosa ni una altra i presenciaríeu amb tot el dolor del vostre cor com, el vostre infant, s'aniria despenjant del seu potencial dia rere dia. Imagineu, ara, com es deuen sentir les famílies amb infants amb diversitat funcional. Perquè no són números. Son persones. Tenen rostre i tenen drets. Malgrat que els que han de procurar per la vertadera inclusió, semblen enemics en vegada d’aliats.