UNA PEDRA

Les dites, siguin populars o expressades per grans pensadors, són unes generalitzacions amb molts matisos, però que de vegades serveixen per resumir una situació de forma precisa. I si la dita es reitera de formes diferents, serà per algun motiu. Popularment es diu que “L'home és l'únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra”. Confuci ho expressava dient que “L'home que ha comés un error i no el corregeix, comet una altre error major”. Ciceró manifestà que “Humà és errar, però només els estúpids perseveren en l'errada”.

Amb el retorn de la convocatòria d'oposicions als diferents cossos docents, qui més qui menys ha tingut aquesta sensació. La coincidència majoritària, ja siguis aspirant o membre del tribunal, és que el sistema no és l'adequat i, per tant, no acompleix l'objectiu que pretén: atorgar una plaça definitiva a un docent per la seua capacitat. Com una mena de bucle, aquestes converses es repeteixen sempre que hi ha processos de concurs oposició, sense que cap govern modifiqui substancialment l'actual sistema. La dificultat rau en diferents aspectes: arribar a un sistema consensuat per tothom, que sigui adequat per seleccionar realment els millors docents o que no resulti econòmicament massa costós.

CONSENS

Com dèiem, la major part dels que estan a les aules veuen que el sistema actual no funciona. Per tant, el canvi ha de ser imminent. I una de les claus no serà senzilla. La del consens. Aitor Lazpita (@alazpita) recull al seu bloc Gramática Parda una entrada que vol fer-nos reflexionar sobre quin paper han de tenir els docents en l'establiment de les regles de joc. Afirma l'autor, com molts altres opinem, que cap reforma tindrà una bona acollida si no està construïda i consensuada pels propis jugadors que han d'aplicar les normes. Un altra qüestió serà després arribar a acords. Jo afegiria, en forma de reiteració, la importància de la paraula “docents” com aquells que han d'especificar quin ha de ser el procés per accedir al cos de docents, en contraposició al mot “sindicats”, ja que aquests darrers sempre inclinaran la balança cap interessos corporatius per sobre de la millora de la qualitat del sistema educatiu.

LES MILLORS DOCENTS

Malgrat la coincidència en la nul·litat del sistema actual, saber qui són les millors preparades no és una qüestió senzilla de resoldre. Pilar Benejam ho explica clarament:

“Saber triar els millors candidats per fer de mestre o professor no resulta fàcil perquè, tot i els estudis existents sobre competències, avui no estem en situació de pensar que hi ha una correlació clara entre les característiques personals del docent, la seva actuació i els resultats que obtenen els seus alumnes. No hi ha una única forma d’ensenyar educant i, a més, en l’educació de les persones intervenen gran nombre de variables”.

Aquesta dificultat no ha de dur-nos a renunciar a la millora del sistema. Ho resumeix la pròpia Pilar Benejam a la frase que continua a l'anterior: “Si bé és cert que la selecció dels candidats ofereix dificultats, això no invalida el fet que s’exigeixin unes condicions d’entrada que, tot i que no són suficients per garantir la professionalitat dels seleccionats, sí que són necessàries”.

QUÈ ES FA A EUROPA?

Si fem una mirada a la resta d'Europa, es poden treure diferents conclusions. A l'informe “Cifres claus sobre el professorat i els directors de centre a Europa” de Eurydice (2012) podem destacar dos aspectes:

• Ja hi ha 17 països que ofereixen formació addicional i ajuda personalitzada als docents novells que arriben sense experiència a un centre educatiu.
• Hi ha principalment dos tipus de relació contractual: l'externa, realitzada pel govern o l'administració, i la interna, que la fa el propi centre. Dins de l'externa, pocs ofereixen la condició de funcionari de carrera de per vida com a única opció. Entre ells està Espanya. També sembla que cada vegada és més habitual que els docents siguin contractats directament pels centres o les administracions locals, o siga, sense procés d'oposició pública.

HI HA PROPOSTES?

Propostes de canvi en el sistema de la pròpia carrera per ser docent hi ha diferents. El ministre Gabilondo a la darrera legislatura de Zapatero o més recentment, la proposta de Llibre Blanc de J. A. Marina, coincideixen a grans trets en allargar els estudis a 7 anys, introduint-hi el que es diu MIR docent. Sembla que això serà inevitable en poc temps, però estem parlant dels estudis i no de la provisió dels centres educatius. Ahir mateix el Consell Escolar de Catalunya va aprovar el document “Ara és demà”, que pretén definir com hauria de ser el sistema educatiu català. En aquest es recull que l'accés a la funció docent s'ha de redefinir i “s'ha de valorar la incorporació d'instruments d'avaluació qualitativa i de competències interpersonals i intrapersonals com l'entrevista, la simulació de casos reals, l'acreditació en formació en autoconeixement personal, la participació en associacions sense ànim de lucre [...] o la incorporació de tests psicotècnics, entre d'altres”.

Segurament no hi haurà solucions màgiques i totes plantejaran problemes organitzatius que necessitaran de millores i correccions constants. Malgrat això, m'atrevesc a especificar alguns elements que haurien de tenir les possibles noves propostes:

• L'avaluació dels professionals ha ser “in-situ”. S'ha de formar una comissió on hi hagi persones de diferents àmbits (companyes, direcció, inspecció, universitat, administració) que pugui veure com es desenvolupa la tasca diària del docent i fer un seguiment de la mateixa.
• Aquesta comissió ha de tenir un espai temporal ampli per poder treure unes conclusions el més apropades a la realitat. Un període excessivament curt pot falsejar les dades que s'obtinguin.
• Les observacions realitzades han de ser el més integrals possibles i s'han de poder realitzar sense previ avís. Sempre m'ha fet “gràcia” que la inspecció avisi el dia que ha d'entrar a l'aula a valorar una sessió durant el procés de pràctiques quan has aprovat una oposició. I no és, de cap manera, “anar a fotre”. Simplement es tracta de poder analitzar la teua idoneïtat en un dia a dia habitual, no en un moment “especial” on a més estàs avisat que seràs observat.
• Els centres, mitjançant els seus Consells Escolars o unes comissions de provisió plurals, han de poder triar professionals en funció de les necessitats dels centres. Això, que cada vegada més es fa arreu del món, és un factor clau per l'estabilitat dels centres, però sobretot, per la millora de la qualitat dels mateixos. Deixem ja de banda actituds infantils sobre favoritismes i endolls, ja que hi han elements sobrers que poden assegurar un procés totalment net, transparent i just.
• L'experiència no va sempre lligada a la qualitat docent. Això implica que, mentre no hi hagi canvis en la formació inicial del professorat, no sempre la puntuació que t'és atorgada pels anys treballats du aparellat una millora en la capacitació.
• S'ha d'acabar el “Per tota la vida”. El nou sistema de provisió no pot atorgar-te una plaça per sempre. L'avaluació d'aquesta plaça ha de ser amb una freqüència determinada que revisi la tasca dels diferents professional, que asseguri que es realitzen activitats de formació permanent, que allò que s'aprèn en aquesta formació s'aplica a l'aula, que es treballa cooperativament i que, en definitiva, compleixes les funcions per les quals cobres.
  
  
  
  
  

En conclusió, que sigui un procés real, ampli, vertader, més just, permanent i que afavoreixi la millora en l'aprenentatge de l'alumnat. I que acompleixi el seu objectiu: que a les aules estiguin les millors docents. A més, hi podem sumar una circumstància que és positiva i negativa al mateix temps: hi ha overbooking docent. Això és dolent perquè indica que no hi ha suficient filtres per assegurar-nos que només arribin els millors preparats. És bo, però, ja que no ens veiem en la necessitat forçada de conformar-nos en el que tenim. Podem triar-hi. A altres països d'Europa no tenen aquesta sort. Aprofitem-ho. Traguem-li partit.

Sabem on està situada la pedra. Sabem perquè ensopeguem en ella. Sabem que ens fa caure i ens fem mal. I sabem que després de cauré, ens queixarem de la pedra. Així i tot, no l'apartem del nostre camí. Seria ben hora de fer un pensament i demostrar que els humans, malgrat no semblar-ho, som els únics animals racionals.