Al llibre “El mirofajo”, de Manuel Garcia Rubio, es narra les cartes que un pare li envia al seu fill des de la presó en la que injustament l'han condemnat a mort. En aquestes, intenta donar-li una sèrie de lliçons de vida perquè el seu descendent es pugui valer quan ell ja no hi sigui. Aquestes solen estar basades en les converses que manté amb el seu company de cel·la. El primer dels consells que li envia epistolarment al fill es desenvolupa a partit d'aquesta il·lustració:
 |
| Il·lustració de Luís Pérez Ortiz |
En ella, es veu a un ca que davant la prohibició de realitzar les seues necessitats a l'arbre, no sap on fer-les, malgrat que té un espai ample, i dóna voltes desconcertat amb la desesperació pròpia d'aquell que no aguanta més. La metàfora que conté aquesta il·lustració és senzilla: els cans han heretat genèticament dels seus ancestres la necessitat de marcar el territori que els pertany mitjançant l'orina, perquè cap altre ca li disputi el seu espai. Malgrat la domesticació dels gossos, aquests continuen realitzant aquest acte, encara que ara no tenen cap necessitat de fer-ho perquè no hi ha territori que defensar. Karl, el company de presó del pare, li explica que “las personas somos como los perros: repetimos muchas acciones que carecen de sentido sólo porque lo tuvo para nuestros tatarabuelos. Esas acciones son como reliquias...”.
Si transferim aquesta metàfora al món educatiu, l'anàlisi ha de dur-nos a la formació del professorat i la posterior aplicació d'aquesta formació a les aules. I hi ha dues preguntes que sobresurten i que han de ser la base de qualsevol reflexió: realment hi ha una formació suficientment potent a les universitats pels futurs docents? I, què té més pes, la formació o la tradició; la reflexió o la repetició?
De forma general, el model metodològic s'ha vist perpetuat des de fa moltes dècades per una mena de herència genètica que com la dels cans, ens feia repetir sense cap mena de sentit (ni de consideració del perquè) uns mètodes que havíem experimentat com a alumnes en la nostra infància.
A nivell universitari s'estan observant passes que van en la direcció del canvi. Manca saber aquest procés serà suficient o si s'haurà d'enfortir mitjançant elements que filtren més l'arribada dels docents a les aules. A saber: proves específiques d'accés als estudis de docent, major exigència a la carrera universitària, practiques enfortides en temps i forma dins dels centres, accés a un lloc de feina amb una regulació més justa i ajustada, una formació permanent continua i una carrera docent amb la possibilitat de sortir del sistema en casos de falta de professionalitat. Cadascun d'aquests sedassos té molt on debatre, discutir i meditar.
A les aules és ben cert que els darrers anys s'està experimentant un canvi bastant important quant a generalització (ja que “casos aïllats” sempre els ha hagut en el món de l'ensenyament) de la reflexió i del canvi en matèria pedagògica que està duent als centres educatius una modernització que encara hi troba resistències. I aquí és on ha d'entrar en joc l'element clau de tot plegat: la reflexió. Igual que no podem seguir aplicant uns mètodes pel simple fet “que sempre s'ha fet així”, no podem dur a les nostres aules el canvi metodològic sense saber el seu perquè, la gènesi, la fonamentació, la finalitat i l'objectiu.
No hauríem de caure al parany que les noves metodologies són bones per se. Tot té un raonament i és en aquest on trobarem la continua millora d'allò que oferim al nostre alumnat per afavorir l'objectiu últim i principal: el seu procés d'ensenyament – aprenentatge. I no solament això. En un futur deixarem de repetir, com cans davant un arbre, accions que ja no tenen cap sentit.
