Una de les frases que més
he sentit des que sóc docent és la de la vocació: “És un
mestre/a vocacional”. Aquesta sempre sol anar lligada a un afalac.
Per tant, tenia ben assumit que la vocació era la part més
important, la fonamental, en aquesta professió. Fins que un dia, el
meu amic Iñaki Monge, director del Centre de Professorat d'Eivissa,
va amollar una de les frases que de vegada en quan deixa caure i que
em té durant un temps en fora de joc. La frase que va pronunciar va
ser una cosa així com “quin mal ha fet la vocació a la docència”.
Sorprès per la concepció
que tenia formada al llarg de tants anys i com un boxejador a la vora
del ko, no vaig dir res i em vaig quedar durant molt de temps pensant
en la sentència. No acabava d'entendre el que Iñaki volia dir. No
trobava la clau d'allò que aquella frase amagava. Sí, ja sé que hagués
estat molt senzill demanar-li al propi autor pel significat de la
mateixa. L'orgull, però, no m'ho permetia. Ja era com un repte, com
no voler saber la resolució d'un enigma si no és resolt per tu
mateix.
Uns dies després, i com
sol passar en aquestes coses, la solució se'm va presentar davant
dels meus ulls, quan ja gairebé havia oblidat l'assumpte. No sé a
quina sèrie de televisió que alguna de les meues filles mirava, a
un dels personatge li encantava cuinar. Gaudia realitzant receptes,
mesclant productes, fent provatures i, com és natural, convidant els
amics perquè tastessin els seus guisats. El problema que va haver-hi fou el resultat final: va ser inversament proporcional a la il·lusió que
ell li posava en la preparació. O siga, un desastre. Aquí era on començava
la broma entre els amics convidats, i al mateix temps, quan al meu cervell
se li va encendre la bombeta.
Efectivament, tu pots
gaudir molt realitzant alguna tasca, però això no implica que
tinguis èxit en la mateixa. I això era el que volia dir Iñaki.
Satisfet, i amb l'orgull intacte (llegiu en to de broma), l'anàlisi
quedava més clar. Al menys per mi. Segurament molta gent, al igual
que Iñaki, havia recorregut aquest camí feia anys. Jo ho feia en
aquell instant. La vocació sense una professionalitat ben entesa
podia ser perjudicial. Quan em referesc a professionalitat s'haurien
d'incloure diversos aspectes: formació permanent, reflexió,
anàlisi, avaluació, cooperació, actualització...i algun més que
m'hauré deixat.
Aquest és un dels
principals problemes que avui en dia tenim en el nostre ofici. Els
docents que no estem al dia en tots aquells canvis pedagògics i
científics que tenen a veure en l'aprenentatge i que, per tant, no proporcionem les màximes oportunitats possibles als nostres alumnes. Els
docents que no analitzem o no reflexionem sobre la nostra pràctica,
sobre el que passa a les nostres aules, sobre com aprenen els nostres
discents. Els docents que romanem inamovibles davant els canvis, que
fem les mateixes classes que quan vam començar a treballar o que
donem els mateixos apunts que fa 30 anys. Els docents que
descontextualitzem l'ensenyament amb llibres de text o amb currículums
allunyats de la realitat i de l'interès de l'alumne. Els docents que
pensem que si algú entra a la nostra aula a fer una observació és
per criticar-nos i no per ajudar-nos, o que si algú altre ens ha
d'avaluar és com un càstig i no com una oportunitat de créixer
professionalment. Els docents que treballem sols, aïllats, com si
estiguéssim a una escola unitària, que ens costa col·laborar amb
altres companys. O fins i tot amb les famílies. Que no entenem que
si anem junts arribarem més lluny.
I vos puc ben assegurar
que hi ha uns quants així, malgrat que tenen una gran vocació. Són
bons docents? No sé si hi haurà una fórmula per dir quina
quantitat de vocació s'ha de posar a un dels plats de la balança i
quina quantitat de professionalitat a l'altre. El que estic segur és
que si la vocació és important, la professionalitat ha de ser
imprescindible.
