UN DRAMA QUALSEVOL

Una parc qualsevol. Una tarda qualsevol. Unes mares (no qualsevol, perquè no hi ha mares qualsevol). Cap pare. Una d'elles comenta ha deixat la feina. Explica que els horaris eren incompatibles amb la cura dels seus fills. I que l'empresa no li facilitava els torns per poder conciliar la vida familiar i la laboral.

Una escola qualsevol. Una reunió qualsevol. Unes mares. Pocs pares. On són? Menys del 50% de les famílies hi assisteixen. I la resta?

Un espai qualsevol. Una extraescolar qualsevol. Unes mares. Moltes mares. Massa mares. De nou, escassetat de pares. De nou, on són? Per què correspon a les mares ocupar-se de forma majoritària dels fills després de l'escola?

Una casa qualsevol. Una tarda qualsevol. Una mare. Una mare que no pot preparar la feina del dia següent. Que no pot planificar la reunió que té. Que no té temps d'anar a pintura, al gimnàs, a ioga o on li doni la real gana. Que ha de tenir cura de la filla, preparar el sopar, posar dues rentadores i planxar una mica de roba.

El drama. A les situacions diàries. A les invisibles. Les que passen desapercebudes. Les podem trobar dia a dia, lloc a lloc. I se'n parla poc. O gens. Com si fos un problema superat. Continuem dins una societat que no respecta la igualtat de les dones. Continuem a una societat que discrimina silenciosament. La pitjor forma de desigualtat. Allà per on mires, la realitat et diu, tossuda, que no, que aquella injustícia segueix ben viva. I l'anàlisi és ben clar: segueix sent la dona l'encarregada en un insultant percentatge d'allò que s'anomenava “tasques de la casa”. Amb lloc de treball. O sense.

Si no té feina, ens hauríem de preguntar el perquè. Voluntàriament? Per criar la descendència? Per no poder conciliar? O simplement ha deixat la feina, com l'exemple que posàvem a l'inici, per raons de incompatibilitat d'horaris?

Si té feina, ens hauríem de preguntar per la seua vida: com s'ho fa per poder arribar a tot; quina és l'ajuda que (no) rep; de qui (parella, família, empresa, estat...); com l'afecta el cansament mental; el físic; el de l'ànima; si pot tenir un espai propi a la seua vida; i un infinit etcètera d'indignació i ràbia. Cansats estem de presenciar exemples minut a minut. I de tan normals que són, el acceptem com si res.

Si fem una volta per Europa, ens adonem on està la rel del problema. Veiem, per exemple, els permisos de maternitat a la UE. No calen explicacions. Uns segons de silenci (per contemplar aquest desolador gràfic i per les mares afectades).

DURACIÓ BAIXES PER MATERNITAT. FONT: EUROPA PRESS

Podem resumir tot aquest drama amb un terme que sortia a un informe de “Save the children” sobre el tema en qüestió: “Mobbing maternal”. Ho defineix com una “lacra que impedeix que moltes dones puguin tenir fills/es pel perill de perdre el seu lloc de treball”. I jo afegiria la inversa: moltes dones no poden tenir lloc de treball per tenir fills. És més, gairebé no poden tenir vida. Brutal i indignant a parts iguals.

La manca de polítiques de conciliació, la falta de consciència en la importància de l'educació (malgrat que ens omplim la boca fins la sacietat dient el contrari, tot buidant el significat de tan importants paraules), l'escassa voluntat de les empreses i uns horaris rígids són els grans culpables. Valgui com a referència, una vegada més, els països nòrdics, on gaudeixen d'un horari flexiu en la seua feina, fet que permet una conciliació molt més assequible. I això sense oblidar un prejudici que més que menys roman amagat dins dels nostre pensament i que encara retrona per tot arreu: sembla que les tasques maternals són una tasca de dones. I això ho podem veure a qualsevol parc. A qualsevol reunió d'escola. A qualsevol extraescolar. A qualsevol casa. I aquest no és un debat qualsevol, malgrat que massa sovint sembli que està superat.