Silenci. Dos mesos d'absolut silenci. I soledat. Malgrat ens passi tots els anys, mai acabem d'avesar-nos. Ho hem comentat, amb les meues companyes, i tenen el mateix sentiment. És un desassossec que té a veure amb el dia a dia. Amb la contínua presència de gent, de remors, de paraules. Passar d'això al silenci és fa complicat. És, en definitiva, l'addicció a la vida.
Aquesta vida que m'acompanya des que jo tinc vida. Aquesta vida que m'ha donat una immensa saviesa. Que m'ha fet conèixer nombrosos secrets. Que m'ha dotat d'excepcionals coneixements. I que t'acaba enganxant. Profundament.
No diré que sovint no resulti dur. Per diferents circumstàncies. Ara, un excés de soroll. Ara, unes temperatures massa elevades. Ara, aire condensat amb tuf a suor. I allò que mai he suportat. El patiment. La injustícia. El dolor dels indefensos infants. En forma de burla. En forma d'humiliació. En forma, fins i tot, de cops. Un menyspreu, que per sort, minva en cada generació. Mai entendre que qui ha triat educar, pugui “deseducar” tant. Ja ho soleu dir, els humans: "si les parets parlassin..."
I la duresa del tedi. De l'avorriment. Presenciar l'ensopiment que condueix a la desconnexió. Impossible aprendre així. Fins i tot jo deixava de prestar atenció. Tornava a connectar en sentir el meu nom en un retret força habitual: “Fins i tot les parets s'ho saben”. I no. Nosaltres també necessitem de l'emoció. La sorpresa. El joc. La contextualització. I tant elements que ens endollen a l'aprenentatge. No ho sabem per pedagogia ni per neurociència. Ho sabem per experiència. Perquè ho hem presenciat infinitat de vegades al llarg de la nostra vida. Quan els ulls s'il·luminen, les neurones s'activen.
Quan no cabien més alumnes entre nosaltres quatre, era ben difícil transitar aquest camí. No impossible. Sempre han hagut docents avançats al seu temps. Savis anònims que per intuïció o per experiència, coneixien els secrets dels procés d'aprenentatge. Això sí, eren excepcions que confirmaven la regla del, per sobre de tot, voler el control disciplinari dels 40 infants que s'amuntegaven dins dels nostre cos. Avui en dia segueixen havent-hi problemes, situacions incomprensibles, que no s'acaben de resoldre. Vosaltres sabeu millor que jo quines són. No reiteraré en elles.
L'estiu ha servit pel descans. El necessari descans. Fins i tot a nosaltres ens ha servit per millorar la nostra presència. Tot el que penjava de la nostra pell, fruit de les experiències del curs, va estar despenjat en juny. Quedaren les restes de “blue tack” aferrades a la nostra dermis. En ocasions, arrencant-nos la pintura. Algunes hem tingut la sort de veure com una nova capa de pintura (i ja van...) ha fet rejovenir la nostra imatge. Altres, lluiran cicatrius de guerra, presumint de quin va ser el dibuix responsable d'aquell arrap, o de quin mural va ocasionar aquella altra esgarrapada.
Mentre, esperem, amb buidor, l'inici d'un nou curs que volem que ens ompli. Un nou curs que esperem estigui ple de goig. I d'aprenentatges. He estat dos mesos en silenci. I en poc, aquest, es trencarà en mil bocins, en una explosió de crits, riures i retrobaments. De noves il·lusions. De nous reptes. Amistats i relacions. Sóc la paret d'una aula qualsevol d'una escola qualsevol. I estic esperant, amb impaciència, l'inici del nou curs.
