“En aquells temps, Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles: A la càtedra de Moisès s’han assegut els escribes i els fariseus. Feu tot el que ells diguin, però no imiteu les seues obres, perquè diuen una cosa i fan una altra. Fan fardells feixucs i insuportables, i els posen sobre les espatlles dels homes, però ells no mouen un dit per ajudar-los.”
Així parla l’evangeli de Mateu (23, 1-4) i dóna origen a la coneguda dita “Fes el que jo digui però no el que jo faci”. Aquest refrany se’m va aparèixer quan la Presidenta Armengol anuncià la reunió amb el Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB) per preparar la propera Conferència de Presidents i traslladar al govern de l’estat espanyol les necessitats educatives a les Balears.
 |
| Jesús i els fariseus |
No és que la iniciativa no sigui adequada, que ho és. De fet, és com sempre s’hauria de fer. Enhorabona. Aquest ha de ser el camí. Per què hem iniciat, doncs, l’article amb una dita d’una connotació clarament negativa? La resposta és senzilla. No pots pretendre que el senyor Rajoy atengui les peticions que li trasllades en matèria educativa amb el pretext que són les reivindicacions de la comunitat educativa representada al màxim òrgan consultiu en matèria d’ensenyament no universitari quan tu, a casa teua, no les escoltes.
I és que, no sabem si la Presidenta n’és conscient, la Conselleria d’Educació del seu govern (i amb un Conseller del seu partit) no escolta allò que el CEIB li diu. I així no es pot anar a exigir res, absolutament res, a Madrid. Car a Madrid et diran i amb molta raó: “Usted primero”.
A hores d’ara, ja són 3 els informes del CEIB als que la Conselleria d’Educació ha fet cas omís: decret de llengües, currículums de primària, secundària i batxillerat, i concerts escolars. Ara està en marxa un altre informe que tot preveu que tindrà el mateix resultat: el de ser ignorat. És el corresponent a l’ordre de selecció de directors/es de centres, on per més inri (ja que hem parlat de Crist), s’acomplirà la penosa LOMCE sense cercar alternatives que puguin pal·liar un sistema de selecció on l’administració es reserva, de forma força perillosa, el poder de decisió de forma unilateral.
Amb aquests antecedents no es pot anar a Madrid a demanar res, perquè la credibilitat un se l’ha de guanyar a casa. Sinó és així, corres el risc que en convocar aquest CEIB per preparar l’esmentada Conferència de Presidents, en vegada d’alabar la decisió, hom pugui veure un simple motiu de postureig. Millor dit, posturlleig, per la mala imatge que arribes a provocar.
Aquest malestar se suma a altres aspectes on la Conselleria no està caminant pel carrerany que molts voldríem. Lluny de la situació de l’anterior legislatura, actualment hi ha canals de diàleg oberts i tensions rebaixades. No obstant això, el canvi de paradigma que molts busquem no hi arriba.
 |
| Imatge de la reunió al Consolat del Mar |
Un altre exemple és el Pla d’Infraestructures presentat al desembre, que no va passar pel CEIB, un fet extremadament greu. A més, inclou mesures per la següent legislatura sense consensuar aquest pla amb el principal partit de l’oposició, que tard o prompte tornarà a governar a les Illes. Això implica caure, de nou, en el profund risc que les decisions preses per uns siguin desmuntades pels altres: fer i desfer, la feina del matalafer. Va tenir més poder l’infantil xantatge de Podem, que la repetida i raonada insistència de gran part de la comunitat educativa durant mesos. I així no anem enlloc.
I un darrer. La Plataforma Escola Inclusiva espera des d’abril una reunió per poder parlar-ne del Pla d’Atenció a la Diversitat. Els havien promès la reunió pel setembre. Encara esperen. Només faltaria que aquest pla, vital pel futur de la nostra escola (l’escola, serà inclusiva o no serà), es redactés sense comptar amb ningú, de forma unilateral, tal i com aquests mateixos responsables varen fer amb les quotes del professorat de suport: tirar pel dret i no consensuar res amb ningú.
Per tant, la Conselleria d’Educació i la pròpia Presidenta no haurien de fer un ús fariseu del CEIB i per extensió, de la comunitat educativa. Malgrat que algú dins Conselleria s’esquinçarà les vestidures en llegir això (tal i com feien els propis fariseus), el que haurien de fer és deixar de fer un ús capciós d’aquesta institució, i caminar, de veritat, cap aquest canvi de paradigma que tant demandam: que el CEIB sigui vertaderament el màxim òrgan quant a presa de decisions de les Balears. Perquè si és únicament una eina de posturlleig que només empren per fer polit i arrapar un grapat de vots, de ben segur que en el pecat duran la penitencia.
