diumenge, 12 de juny del 2016

"NO ENS TORNARÀ A FER MAL"

Obria els ulls en notar que algú el sacsejava amb la mà. Era la mare, que com cada dia, amb un fil de veu ple de tendresa, li deia que era hora de llevar-se. Una profunda peresa li envaïa l'esperit: gens de ganes d'anar a escola. Es vestia amb lentitud, com si amb aquella velocitat el moment d'entrar a l'aula anés a produir-se més tard. Minuts després, el protocol es repetia, cada dia, a la mateixa hora: ell es mirava el got de llet amb cacau fent infinites voltes amb la cullera, mentre la mare li insistia, sense abandonar el seu to afectuós: «Jordi, arribaràs tard a l'escola».

Caminava cap al seu destí amb passes curtes, cansades. Els dos dits grossos d'ambdues mans els situava entre les anses de la motxilla que duia a l'esquena i els seus muscles. Arribava al lloc on no volia arribar i aparcava la motxilla en la filera, on es dipositaven les de la resta de companys que ja jugaven a bàsquet com a forma d'esperar el so de la molesta sirena de bombardeig que indicava les entrades i sortides a classe.

En entrar a l'aula, tothom dret, es resava el «Padre nuestro». El mestre passava llista, en un absurd procediment que mai ha acabat d'entendre. Era quan començava a tenir mal de panxa. La llet presa minuts abans començava a fer-se-li agra a l'estómac. Coincidia sempre amb un fet: el primer crit del professor. Els motius podien ser diversos: algú que arribava tard, algú que no deia «presente» quan passava llista o algú que no aixecava la mà en escoltar el seu nom.

Les hores del matí transcorrien en un silenci absolut, tot els nens (no hi anaven nenes) atemorits pel caràcter del mestre. Explicacions llargues, barrejades d'anecdotari personal i amb una infinitat d'activitats per acabar la particular i avorridíssima santíssima trinitat del docent. Això sí, sempre esguitades per moments de temor. La por es reflectia en la cara de tot l'alumnat quan s'escoltava un mot: «USTED». El seu dit assenyalava a una zona on els que estaven allí asseguts preferien morir abans de ser ells els elegits.

Només un dia li va tocar a ell. El fet que ho produí va ser del tot insignificant. Havia escrit una petita nota per preguntar-li a un dels seus amics que s'asseia al costat, en aquelles fileres de taules individuals, si havia dut les «caniques». Sempre era més senzill comunicar-se així que parlant. El callament en el que estava l'aula sumat al radar que el mestre tenia com a oïda feien que el «USTED» caigués de ben segur sobre la teua persona. Aquella vegada no va ser així. Just aprofità que el professor escrivia alguna paraula nova a la pissarra amb aquella cal·ligrafia recargolada, per passar-li la nota al company, amb la mala sort que les mans d'ambdós no coordinaren el moviment i la nota caigué a terra. Podeu imaginar el nul soroll que pot fer un petit paper endoblat. Això mateix va pensar en Jordi, fins que va aixecar la vista cap a la tarima i va veure, a càmera lenta, el gir del cos del mestre i la mirada cap al sòl de l'aula on, com proveït d'una mirada detectora de qualsevol mínim canvi, observà el petit paper inert en la junta de dues rajoles.


El «¿Quién ha perdido un papelillo?» va retronar dins les oïdes den Jordi com la pitjor veu que podeu arribar a imaginar. La mà, ja tremolosa, va anar aixecant-se en un moviment que no corresponia amb una ordre seua. El mestre se'l va quedar mirant uns segons, que per l'alumne semblaren segles. L'escena s'havia repetit en massa ocasions. La classe era com una imatge congelada a la televisió. Ningú respirava. Fins les poques mosques que hi havia restaven immòbils als vidres de les finestres. Després d'aquests segles condensats en uns segons, el docent allargà el braç dret, sense mirar, de memòria, i agafà el regle de fusta que estava penjat d'un clau a la pissarra. Baixà de la tarima i es dirigí amb pas militar cap a la taula den Jordi. «Sr. Martínez, Jorge». Retronà, de nou, la veu. «¿Podria usted colocar la mano?». Tothom sabia ja el procediment. L'havien viscut infinitat de vegades. Per a en Jordi, però, era la pèrdua de la virginitat. La mateixa mà que involuntàriament s'havia alçat per admetre la seua culpabilitat, començava a col·locar-se en posició: allargada cap en davant, els cinc dits amb les puntes dels dits unides, mirant cap a dalt. El mestre elevà el regle per executar el seu primer cop. En Jordi tancà el ulls com si això fos a minvar el dolor. Es va escoltar el so de l'aire desplaçant-se en moure's amb velocitat el regle. I en aquell moment es va produir el miracle. Allò que ningú esperava. Un fet involuntari que canviaria per sempre les vides dels allí presents. En Jordi, inconscientment, va apartar la mà. El cop del mestre va anar a parar a la taula i el regle es va partir per la meitat. Els ulls dels companys den Jordi augmentaren en el doble el seu diàmetre, incrèduls davant d'allò que allí acabava d'esdevenir. Els capil·lars del rostre del mestre s'anaren omplint de sang que pujà fins allí a la cridada de la ira. Un bram que feu tremolar les finestres indicà en Jordi que disposes la mà en posició. El nostre infant, mort de por, va notar que el seu cervell li reproduïa, com una pel·lícula a gran velocitat, centenar d'imatges. Companys seus plorant davant humiliacions del mestres. Companys seus fent-se pipí a sobre per cops amb el regle. Companys seus amb les orelles vermelles per mor d'estirades doloroses. Però sobretot, es va veure a ell des de fora. Com si fos una altra persona. Va observar com es vestia amb desgana. Com volia que la llet no s'acabés mai. Com caminava amb lentitud esperant algun miracle per no anar a escola, que mai es produí. Mai? Ara. Dins den Jordi alguna cosa passà. La indescriptible por que sentia es va transformar en valentia...o en rebel·lia, qui ho sap. Es va aixecar de la cadira i va desafiar a aquell home que tan menyspreava: «no ens tornarà a fer mal».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada