Obria
els ulls en notar que algú el sacsejava amb la mà. Era la mare, que
com cada dia, amb un fil de veu ple de tendresa, li deia que era hora
de llevar-se. Una profunda peresa li envaïa l'esperit: gens de ganes
d'anar a escola. Es vestia amb lentitud, com si amb aquella velocitat
el moment d'entrar a l'aula anés a produir-se més tard. Minuts
després, el protocol es repetia, cada dia, a la mateixa hora: ell es
mirava el got de llet amb cacau fent infinites voltes amb la cullera,
mentre la mare li insistia, sense abandonar el seu to afectuós:
«Jordi, arribaràs tard a l'escola».
Caminava
cap al seu destí amb passes curtes, cansades. Els dos dits grossos
d'ambdues mans els situava entre les anses de la motxilla que duia a
l'esquena i els seus muscles. Arribava al lloc on no volia arribar i
aparcava la motxilla en la filera, on es dipositaven les de la resta
de companys que ja jugaven a bàsquet com a forma d'esperar el so de
la molesta sirena de bombardeig que indicava les entrades i sortides
a classe.
En
entrar a l'aula, tothom dret, es resava el «Padre nuestro». El
mestre passava llista, en un absurd procediment que mai ha acabat
d'entendre. Era quan començava a tenir mal de panxa. La llet presa
minuts abans començava a fer-se-li agra a l'estómac. Coincidia
sempre amb un fet: el primer crit del professor. Els motius podien
ser diversos: algú que arribava tard, algú que no deia «presente»
quan passava llista o algú que no aixecava la mà en escoltar el seu
nom.
Les
hores del matí transcorrien en un silenci absolut, tot els nens (no
hi anaven nenes) atemorits pel caràcter del mestre. Explicacions
llargues, barrejades d'anecdotari personal i amb una infinitat
d'activitats per acabar la particular i avorridíssima santíssima
trinitat del docent. Això sí,
sempre esguitades per moments de temor. La por es reflectia en la
cara de tot l'alumnat quan
s'escoltava un mot:
«USTED». El seu dit assenyalava a una zona on els que estaven allí
asseguts preferien morir abans de ser ells els elegits.
Només
un dia li va tocar a ell. El fet que
ho produí va ser del tot
insignificant. Havia escrit una petita nota per preguntar-li a un
dels seus amics que s'asseia al costat, en aquelles fileres de taules
individuals, si havia dut les «caniques». Sempre era més senzill
comunicar-se així que parlant. El callament en el que estava l'aula
sumat al radar que el mestre tenia com a oïda feien que el «USTED»
caigués de ben segur sobre la teua persona. Aquella vegada no va ser
així. Just aprofità que el professor escrivia alguna paraula nova a
la pissarra amb aquella
cal·ligrafia recargolada,
per passar-li la nota al company, amb la mala sort que les mans
d'ambdós no
coordinaren el moviment i la nota caigué a terra. Podeu imaginar el
nul soroll que pot fer un petit paper endoblat. Això
mateix va pensar en Jordi, fins que va aixecar la vista cap a la
tarima i va veure, a càmera lenta, el gir del cos del mestre i la
mirada cap al sòl de l'aula on, com proveït d'una mirada detectora
de qualsevol mínim canvi, observà el petit paper inert en la junta
de dues rajoles.
El
«¿Quién ha perdido un papelillo?» va retronar dins les oïdes den
Jordi com la pitjor veu que podeu arribar a imaginar. La mà, ja
tremolosa, va anar aixecant-se en un moviment que no corresponia amb
una ordre seua. El mestre se'l va quedar mirant uns segons, que per
l'alumne semblaren segles. L'escena s'havia repetit en massa
ocasions. La classe era com una imatge congelada a la televisió.
Ningú respirava. Fins
les poques mosques que hi havia restaven immòbils als vidres de les
finestres. Després d'aquests segles condensats en uns segons, el
docent allargà
el braç dret, sense mirar, de memòria, i agafà
el regle de fusta que estava
penjat d'un
clau a la pissarra. Baixà de la tarima i es dirigí amb pas militar
cap a la taula den Jordi. «Sr. Martínez,
Jorge». Retronà, de nou, la veu. «¿Podria
usted colocar la mano?». Tothom sabia ja el procediment. L'havien
viscut infinitat de vegades. Per a en Jordi, però, era la pèrdua de
la virginitat. La mateixa mà que involuntàriament s'havia alçat
per admetre la seua culpabilitat, començava a col·locar-se en
posició: allargada cap en davant, els cinc dits amb les puntes dels
dits unides, mirant cap a dalt. El mestre elevà el regle per
executar el seu primer cop. En Jordi tancà el ulls com si això fos
a minvar el dolor. Es va escoltar el so de l'aire desplaçant-se en
moure's amb velocitat el regle. I en aquell moment es va produir el
miracle. Allò que ningú esperava. Un fet involuntari
que canviaria per sempre les vides dels allí presents. En Jordi,
inconscientment, va apartar la mà. El cop del mestre va anar a parar
a la taula i el regle es va partir per la meitat. Els ulls dels
companys den Jordi augmentaren en el doble el seu diàmetre,
incrèduls davant d'allò que
allí acabava d'esdevenir. Els capil·lars del rostre del mestre
s'anaren omplint de sang que pujà fins allí a la cridada de la ira.
Un bram que feu tremolar les finestres indicà en Jordi que disposes
la mà en posició. El nostre infant, mort de por, va
notar que el seu cervell li reproduïa, com una pel·lícula a gran
velocitat, centenar d'imatges. Companys seus plorant davant
humiliacions del mestres. Companys seus fent-se pipí a sobre per
cops amb el regle. Companys seus amb les orelles vermelles per mor
d'estirades doloroses. Però sobretot, es va veure a ell des de fora.
Com si fos una altra persona. Va observar com es vestia amb desgana.
Com volia que la llet no s'acabés mai. Com caminava amb lentitud
esperant algun miracle per no anar a escola, que mai es produí. Mai?
Ara. Dins den Jordi alguna cosa passà. La indescriptible por que
sentia es va transformar en valentia...o en rebel·lia, qui ho sap.
Es va aixecar de la cadira i va desafiar
a aquell home que tan menyspreava: «no ens
tornarà a fer mal».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada