divendres, 24 de juny del 2016

APAGAR FOCS O PREVENIR INCENDIS?

Ara que arribem al temps de platja, record un migdia de fa dos estius, quan anàrem a dinar a un restaurant de platja. La quantitat de taules que hi havia parades em va semblar exagerada. El lloc va començar a omplir-se i vàrem apreciar que els cambrers començaven a tenir dificultats per atendre totes les taules. Per algun motiu que m’és desconegut, era evident que el nombre de gent que servia taules era del tot insuficient pel nombre de gent que se servia de les taules. El problema va anar en augment fins que el caos es va apoderar del local. I aquí es on va sorgir una realitat: els que més cridaven, protestaven i s’emprenyaven, era els primers que se'ls atenia, encara que haguessin arribat més tard.

Volia començar per aquí per fer una analogia amb el que succeeix amb la inspecció educativa. Per desgràcia (encara que això és una forma de parlar, ja que crec que els motius són uns altres que afecten també a la resta de sectors de l’educació), la inspecció educativa té pocs membres. Això fa que s’acaben atenent aquells problemes més cridaners (per urgència o per protesta) abans que realitzar una tasca que tingui una incidència directa i positiva dins dels centres educatius. És una mena “d’aquí caic, aquí m’aixec”, on prima allò urgent sobre allò important i que a base d’apagar petits focs, no permet fer net el bosc per prevenir posterior incendis. I d’aquesta reflexió surt una primera conclusió: es necessari ampliar el nombre d’inspectors/es perquè puguin estar colze amb colze en el dia a dia dels centres d’ensenyament.

Això va lligat amb el gran moviment de canvi que s’està produint a nivell educatiu a les Illes. El conflicte educatiu ha propiciat una explosió reivindicativa de tot allò positiu que es fa. I el que és més important, un moviment d’expansió que durà molts beneficis a la nostra societat. Dins d’això, destaquem la importància dels, com ha expressat el Doctor en Pedagogia Miquel Oliver, catalitzadors pel canvi. És a dir, que aquest moviment es produesqui a la velocitat i en la direcció adequada per aconseguir un vertader canvi en l’educació, i que no es quedi amb un simple castell de focs artificials, brillant i espectacular, però que acaba amb rapidesa.

Dins d’aquest moviment que afecta a tota la comunitat educativa, la inspecció no es pot quedar endarrerida. En estar lluny dels centres pels motius abans esmentats, l’orientació i supervisió dels mateixos l’han de realitzar d’alguna manera i aquesta és amb les eines virtuals de les que disposa la Conselleria d’Educació. Aquí és on entra el joc el programa de gestió d'escoles i instituts (GESTIB), que en moltes ocasions encotilla els centres de tal manera que el que allí es plasma no és la realitat. Per exemple, en els horaris. Quan, per sort, a molts de centres es treballa amb un aprenentatge globalitzat, és a dir, sense el que habitualment es coneixien com a assignatures, el programa i la pròpia inspecció obliguen a introduir unes franges horàries tancades i amb uns marges de minuts escassos. Promoguem la innovació educativa, però ens veiem obligats a seguir amb estructures tradicionals. Aquest fet l’única cosa que fomenta és el no poder visualitzar la realitat del que es fa als centres. Un altre exemple seria el de l’avaluació. També se’ns obliga a realitzar unes avaluacions estandarditzades i tancades. Això provoca descontextualització d’allò que en realitat fa el centre. De nou, la dicotomia realitat- GESTIB. D’ambdós exemples subjau una predominança de les normes per sobre de la realitat, malgrat aquesta realitat siga esperançadora per la construcció d’una escola del segle actual.


Permeteu-me que acabi reprenent l'analogia inicial. Hem de dotar el restaurant de suficient personal. Que el client estigui ben atès. Que se'l pugui orientar i ajudar en l'elecció de l'àpat. Que el servei sigui ràpid i eficient. I que en arribar el compte, es plasmi en ell el que hem consumit, i no un tiquet fals perquè l'empresari vol quadrar l'IVA a final de mes

dijous, 16 de juny del 2016

FÀCIL...DIFÍCIL

"Projecta allò difícil, partint d’on encara és fàcil. Realitza allò gran, partint d’on encara és petit. Tot allò difícil comença sempre fàcil. Tot allò gran comença sempre petit." Lao Tse, pensador xinès.

Els cicles

La nostra vida, de vegades, sembla un bucle. No és estrany, però, ja que vivim a un planeta que cada tres-cents seixanta dies, sis hores, nou minuts i nou amb setanta-sis segons, passa pel mateix punt. Per aquest motiu, els esdeveniments es repeteixen marcats pel pas del temps. Hi ha fets, que malgrat tenir aquesta freqüència temporal marcada, només ens succeeixen determinades vegades en la vida. Un d’ells és del que anem a parlar i depèn de la quantitat de prole que duguem a aquest planeta cíclic que dona voltes al sol i massa sovint ens mareja.

Per aquesta època de l’any, un abundant grup de progenitors passa per l’experiència d’elegir centre escolar pels seus infants. És habitual que aquest procés d’escolarització dugui aparellat problemes, problemes que es repeteixen any rere any però que sembla que no tinguin consolidada la percepció d’importància. Si tenim en compte les estadístiques de naixements, és una qüestió que ens succeirà una o dues vegades al llarg de la nostra vida, i sembla que per no tenir continuïtat, aquesta dificultat redueix la seua ponderació.

Quan hom no pot matriculat un fill o filla al centre que havia elegit, es repeteixen les protestes i les queixes. Hi ha qui clama per la infustícia del sistema de puntuacions. Altres, per una planificació educativa deficitària. Uns pocs, denuncien pràctiques irregulars: famílies que s’empadronen en llocs on no viuen, persones que treballen en B i per això tenen rendes més baixes, dictàmens mèdics sospitosos o, fins i tot, als casos més extrems, falsificacions de documents. Algunes vertaderes. Altres, dutes per una mena de despit. El cas és que si hi haguessin places suficients en tots els centres, això no esdevindria així.

Un problema...puntual?

Cada curs escolar la indignació viatja d’unes famílies a altres. És una mena de pigota, que saps que has de passar malgrat no sigui plat de bon gust. Un maldecap cíclic però no individualitzat. Tal vegada per això, l’assumpte no se soluciona mai del tot.

Aquesta preocupació oportuna de les famílies està més estesa entre els professionals del sector, ja que en el món educatiu sí que es viu el problema cada mes de juny. I fa temps que des de diverses entitats es realitzen estudis i es plasmen propostes per donar solucions a aquest autèntic trencaclosques. Perquè si una paraula defineix la complexitat del procés és aquesta. Encara que també podríem emprar sudoku.

Intentarem fer-ho senzill, encara que no ho és. O justament per això.

Què s’hauria de fer?

Els ajuntaments han d’estudiar els plans d’ordenació urbanística amb l’objecte de crear barris heterogenis i evitar així la creació d’escoles gueto. Han d’analitzar les places escolars disponibles i les necessàries en cada zona de la ciutat, per evitar desplaçaments que dificultin la vida a les famílies. I han de preveure la disponibilitat d’espais per la posterior construcció (a càrrec de l’administració educativa), des de l’antelació, de centres educatius en aquells llocs on siguin necessaris. Aquesta administració educativa, per la seua banda, haurà de vetllar per un sol fet: la igualtat entre els centres. 

Per evitar la diferenciació, promourà projectes educatius de qualitat i atractius que doni un mateix (si més no, similar) prestigi a tots els centres. Afavorirà una discriminació positiva de recursos per aquells centres que per diferents motius, congreguin major nombre d’alumnat amb necessitats específiques. I facilitarà un transport escolar que pugui suplir la falta de places en determinats centres, relacionat amb una dolenta planificació, fins que es trobi un equilibri. I tots plegats han de tenir una visió de l’escolarització molt anticipada per evitar que la bombolla ens rebenti a la cara. Si sabem a tres anys vista allò que ens serà necessari, segurament tindrem la possibilitat de posar fil a l’agulla sense que el mes de juny ens atropelli.

Planificació urbanística, planificació de centres educatius, promoció de projectes de qualitat i discriminació positiva en recursos. Fàcil. Fàcil? Ja havíem esmentat que ho faríem senzill. La realitat és que tot això té una extrema dificultat. Si l’ésser humà, però, abandonés una causa pels entrebancs de la mateixa, mai hauríem endevinat que la terra fa un gir al voltant del sol en tres-cents seixanta dies, sis hores, nou minuts i nou amb setanta-sis segons. 

diumenge, 12 de juny del 2016

"NO ENS TORNARÀ A FER MAL"

Obria els ulls en notar que algú el sacsejava amb la mà. Era la mare, que com cada dia, amb un fil de veu ple de tendresa, li deia que era hora de llevar-se. Una profunda peresa li envaïa l'esperit: gens de ganes d'anar a escola. Es vestia amb lentitud, com si amb aquella velocitat el moment d'entrar a l'aula anés a produir-se més tard. Minuts després, el protocol es repetia, cada dia, a la mateixa hora: ell es mirava el got de llet amb cacau fent infinites voltes amb la cullera, mentre la mare li insistia, sense abandonar el seu to afectuós: «Jordi, arribaràs tard a l'escola».

Caminava cap al seu destí amb passes curtes, cansades. Els dos dits grossos d'ambdues mans els situava entre les anses de la motxilla que duia a l'esquena i els seus muscles. Arribava al lloc on no volia arribar i aparcava la motxilla en la filera, on es dipositaven les de la resta de companys que ja jugaven a bàsquet com a forma d'esperar el so de la molesta sirena de bombardeig que indicava les entrades i sortides a classe.

En entrar a l'aula, tothom dret, es resava el «Padre nuestro». El mestre passava llista, en un absurd procediment que mai ha acabat d'entendre. Era quan començava a tenir mal de panxa. La llet presa minuts abans començava a fer-se-li agra a l'estómac. Coincidia sempre amb un fet: el primer crit del professor. Els motius podien ser diversos: algú que arribava tard, algú que no deia «presente» quan passava llista o algú que no aixecava la mà en escoltar el seu nom.

Les hores del matí transcorrien en un silenci absolut, tot els nens (no hi anaven nenes) atemorits pel caràcter del mestre. Explicacions llargues, barrejades d'anecdotari personal i amb una infinitat d'activitats per acabar la particular i avorridíssima santíssima trinitat del docent. Això sí, sempre esguitades per moments de temor. La por es reflectia en la cara de tot l'alumnat quan s'escoltava un mot: «USTED». El seu dit assenyalava a una zona on els que estaven allí asseguts preferien morir abans de ser ells els elegits.

Només un dia li va tocar a ell. El fet que ho produí va ser del tot insignificant. Havia escrit una petita nota per preguntar-li a un dels seus amics que s'asseia al costat, en aquelles fileres de taules individuals, si havia dut les «caniques». Sempre era més senzill comunicar-se així que parlant. El callament en el que estava l'aula sumat al radar que el mestre tenia com a oïda feien que el «USTED» caigués de ben segur sobre la teua persona. Aquella vegada no va ser així. Just aprofità que el professor escrivia alguna paraula nova a la pissarra amb aquella cal·ligrafia recargolada, per passar-li la nota al company, amb la mala sort que les mans d'ambdós no coordinaren el moviment i la nota caigué a terra. Podeu imaginar el nul soroll que pot fer un petit paper endoblat. Això mateix va pensar en Jordi, fins que va aixecar la vista cap a la tarima i va veure, a càmera lenta, el gir del cos del mestre i la mirada cap al sòl de l'aula on, com proveït d'una mirada detectora de qualsevol mínim canvi, observà el petit paper inert en la junta de dues rajoles.


El «¿Quién ha perdido un papelillo?» va retronar dins les oïdes den Jordi com la pitjor veu que podeu arribar a imaginar. La mà, ja tremolosa, va anar aixecant-se en un moviment que no corresponia amb una ordre seua. El mestre se'l va quedar mirant uns segons, que per l'alumne semblaren segles. L'escena s'havia repetit en massa ocasions. La classe era com una imatge congelada a la televisió. Ningú respirava. Fins les poques mosques que hi havia restaven immòbils als vidres de les finestres. Després d'aquests segles condensats en uns segons, el docent allargà el braç dret, sense mirar, de memòria, i agafà el regle de fusta que estava penjat d'un clau a la pissarra. Baixà de la tarima i es dirigí amb pas militar cap a la taula den Jordi. «Sr. Martínez, Jorge». Retronà, de nou, la veu. «¿Podria usted colocar la mano?». Tothom sabia ja el procediment. L'havien viscut infinitat de vegades. Per a en Jordi, però, era la pèrdua de la virginitat. La mateixa mà que involuntàriament s'havia alçat per admetre la seua culpabilitat, començava a col·locar-se en posició: allargada cap en davant, els cinc dits amb les puntes dels dits unides, mirant cap a dalt. El mestre elevà el regle per executar el seu primer cop. En Jordi tancà el ulls com si això fos a minvar el dolor. Es va escoltar el so de l'aire desplaçant-se en moure's amb velocitat el regle. I en aquell moment es va produir el miracle. Allò que ningú esperava. Un fet involuntari que canviaria per sempre les vides dels allí presents. En Jordi, inconscientment, va apartar la mà. El cop del mestre va anar a parar a la taula i el regle es va partir per la meitat. Els ulls dels companys den Jordi augmentaren en el doble el seu diàmetre, incrèduls davant d'allò que allí acabava d'esdevenir. Els capil·lars del rostre del mestre s'anaren omplint de sang que pujà fins allí a la cridada de la ira. Un bram que feu tremolar les finestres indicà en Jordi que disposes la mà en posició. El nostre infant, mort de por, va notar que el seu cervell li reproduïa, com una pel·lícula a gran velocitat, centenar d'imatges. Companys seus plorant davant humiliacions del mestres. Companys seus fent-se pipí a sobre per cops amb el regle. Companys seus amb les orelles vermelles per mor d'estirades doloroses. Però sobretot, es va veure a ell des de fora. Com si fos una altra persona. Va observar com es vestia amb desgana. Com volia que la llet no s'acabés mai. Com caminava amb lentitud esperant algun miracle per no anar a escola, que mai es produí. Mai? Ara. Dins den Jordi alguna cosa passà. La indescriptible por que sentia es va transformar en valentia...o en rebel·lia, qui ho sap. Es va aixecar de la cadira i va desafiar a aquell home que tan menyspreava: «no ens tornarà a fer mal».

dimecres, 8 de juny del 2016

NÚMEROS SENSE ROSTRE


“L’escolarització de l’alumnat que presenta necessitats educatives especials es regirà pels principis de normalització i inclusió". Normalització. Inclusió. Dos termes que no hem de deixar que es violin. Perquè la perversió del vocabulari és el primer pas cap a la pèrdua del seu sentit íntegre. Ja ho advertíem al darrer article. I com si d'una premonició es tractés, aquesta setmana està passant. Parlàvem dels recursos que necessita l'alumnat de diversitat funcional per poder dur a terme aquesta inclusió. Fèiem referència al temor que, a Eivissa, un lloc lliure de centres d'Educació Especial, se'n construís un sota el parany de la seua necessitat per l'alumnat de NEE. Res més lluny del significat de la inclusió.


Deixarem de banda el tema del centre específic i ens centrarem en l'actualitat: la publicació de les quotes de professorat de suport als centres educatius. I això no és una altra cosa que quins criteris se seguiran per dotar escoles i instituts amb professionals per atendre la diversitat funcional el curs vinent. Les males notícies varen començar des del principi. I ja se sap que allò que mal comença, pitjor acaba. Aquest inici no podia ser un altre que el que s'ha vingut fent (malfent) massa sovint: establir uns criteris des d'un servei que està lluny de les aules i sense comptar amb els que estan prop d'elles. Vells vicis per a «noves» polítiques. Ens costa molt de creure, després de tot el viscut la darrera legislatura en matèria educativa, que es continuï sense comptar amb les persones que dia a dia tracten amb l'alumnat que ha de rebre aquests suports. Ni amb els membres dels Equips d'Orientació Psicopedagògica i Educativa (EOEP) que tenen una visió completa i realista de les necessitats de cada centre.

Aquesta primera i reiterada errada es podria haver superat si s'haguessin fet uns criteris en consonància amb el que es reclama per a una vertadera inclusió. 

No ha estat així, però. Amb una mena de «que todo se cambie para que no cambie nada» han establert uns criteris que es basen en la quantitat d'adaptacions curriculars que realitza cada centre. Això, a la pràctica, vol dir que continuam exigint uns estàndards numèrics per dotar de recursos els centres. I aquest fet és discriminatori. Les xifres amaguen darrera seu alumnat que no és atès correctament. Nens i nenes que queden marginats dins de les aules. Infants que no poden desenvolupar la seua potencialitat perquè el sistema els hi ho impedeix. Al cap i a la fi, és la no individualització de l'ensenyament. La conversió de la inclusió en segregació. Establir, amb la boca petita, el contrari del que diuen, amb la boca ben grossa.

Cada centre ha de tenir els recursos necessaris en funció de les seues necessitats. És a dir, del que necessita cadascun dels alumnes amb diversitat funcional. No en funció d'una quota. Cap alumne és un número. I menys els més necessitats. Si s’escoltessin els centres, veurien que s'ha d'estudiar cada cas de forma individual i dotar-lo en funció d'allò que necessita. O no hi tenen dret? O els hi anam a negar un desenvolupament adequat a les seues característiques?

Personalment, aquesta decisió unilateral del Servei d'Atenció a la Diversitat m'ha disgustat en gran mesura. Semblen fermats a uns pressuposts ridículs o a les ordres dels qui els maneja. M'agradaria que vinguessin als centres per anunciar, mirant als ulls dels afectats i de les seues famílies, que els hi corresponen menys hores de suport de les que li són necessàries...perquè ho diuen els números. S'hi atrevirien?

No volem acabar sense plantejar una situació anàloga: imagineu per un moment que un dia us diuen que el vostre fill o filla només farà 1 hora de matemàtiques setmanal perquè així ho ha decidit un senyor/a a un despatx. Podeu visualitzar els inconvenients que això produiria per al vostre descendent i per a vosaltres. Segurament, com que voleu el millor pels vostres petits, li pagaríeu un classes de suport o procuraríeu ajudar-lo el màxim possible a casa. O tal vegada, no podríeu fer ni una cosa ni una altra i presenciaríeu amb tot el dolor del vostre cor com, el vostre infant, s'aniria despenjant del seu potencial dia rere dia. Imagineu, ara, com es deuen sentir les famílies amb infants amb diversitat funcional. Perquè no són números. Son persones. Tenen rostre i tenen drets. Malgrat que els que han de procurar per la vertadera inclusió, semblen enemics en vegada d’aliats.


BENVINGUDA

Hola, benvingudes i benvinguts a "Llapis i Paper", petit bloc que pretén fer una petita aportació al món de l'educació mitjançan articles de diferents tipus.