Ara
que arribem al temps de platja, record un
migdia de fa
dos estius, quan
anàrem a dinar a un restaurant de platja. La quantitat de taules que
hi havia parades em va semblar
exagerada. El lloc va començar a omplir-se i vàrem apreciar que els
cambrers començaven a tenir dificultats per atendre totes les
taules. Per algun motiu que m’és desconegut, era evident que el
nombre de gent que servia taules era del tot insuficient pel nombre
de gent que se servia de les taules. El problema va anar en augment
fins que el caos es va apoderar del local. I aquí es on va sorgir
una realitat: els que més cridaven, protestaven i s’emprenyaven,
era els primers
que se'ls
atenia,
encara que haguessin arribat més tard.
Volia
començar per aquí per fer una analogia amb el que succeeix amb la
inspecció educativa. Per desgràcia (encara que això és una forma
de parlar, ja que crec que els motius són uns altres que afecten
també a la resta de sectors de l’educació), la inspecció
educativa té pocs membres. Això fa que s’acaben atenent aquells
problemes més cridaners (per urgència o per protesta) abans que
realitzar una tasca que tingui una incidència directa i positiva
dins dels centres educatius. És una mena “d’aquí caic, aquí
m’aixec”, on prima allò urgent sobre allò important i que a
base d’apagar petits focs, no permet fer net el bosc per prevenir
posterior incendis. I d’aquesta reflexió surt una primera
conclusió: es necessari ampliar el nombre d’inspectors/es perquè
puguin estar colze amb colze en el dia a dia dels centres
d’ensenyament.
Això
va lligat amb el gran moviment de canvi que s’està produint a
nivell educatiu a les Illes. El conflicte educatiu ha propiciat una
explosió reivindicativa de tot allò positiu que es fa. I el que és
més important, un moviment d’expansió que durà molts beneficis a
la nostra societat. Dins d’això, destaquem la importància dels,
com ha expressat el Doctor en Pedagogia Miquel Oliver, catalitzadors
pel canvi. És a dir, que aquest moviment es produesqui a la
velocitat i en la direcció adequada per aconseguir un vertader canvi
en l’educació, i que no es quedi amb un simple castell de focs
artificials, brillant i espectacular, però que acaba amb rapidesa.
Dins
d’aquest moviment
que
afecta a tota la comunitat educativa, la
inspecció no
es pot quedar
endarrerida. En estar lluny dels centres pels motius abans esmentats,
l’orientació i supervisió dels mateixos l’han de realitzar
d’alguna manera i aquesta és
amb
les eines virtuals de les que disposa la Conselleria d’Educació.
Aquí és on entra el joc el programa de gestió d'escoles
i instituts
(GESTIB), que en moltes ocasions encotilla els centres de tal manera
que el que allí es plasma no és la realitat. Per exemple, en els
horaris. Quan, per sort, a molts de centres es treballa amb un
aprenentatge globalitzat, és a dir, sense el que habitualment es
coneixien com a assignatures, el programa i la pròpia inspecció
obliguen a introduir unes franges horàries tancades i amb uns marges
de minuts escassos. Promoguem la innovació educativa, però ens
veiem obligats a seguir amb estructures tradicionals. Aquest
fet l’única
cosa que fomenta és el no poder visualitzar la realitat del que es
fa als centres. Un altre exemple seria el de l’avaluació. També
se’ns obliga a realitzar unes avaluacions estandarditzades i
tancades. Això provoca descontextualització d’allò que en
realitat fa el centre. De nou, la dicotomia realitat- GESTIB.
D’ambdós exemples subjau una predominança de les normes per sobre
de la realitat, malgrat aquesta realitat siga esperançadora per la
construcció d’una escola del segle actual.
Permeteu-me
que acabi reprenent l'analogia inicial. Hem
de dotar el
restaurant de suficient personal. Que el client estigui ben atès.
Que se'l pugui orientar i ajudar en l'elecció de l'àpat. Que el
servei sigui ràpid i eficient. I que en arribar el compte, es plasmi
en ell el que hem consumit, i no un
tiquet fals perquè l'empresari vol quadrar l'IVA a final de mes