I HAVE A DREAM

                   

"El Comité destaca que la denegación de la igualdad de derechos

para las personas con discapacidad puede producirse deliberadamente,

es decir, con la intención del Estado parte de cometer tales actos, o como resultado de leyes o políticas discriminatorias".

INFORME DE L'ONU SOBRE INCLUSIÓ EDUCATIVA A ESPANYA 

Un munt d'imatges se'm barregen al cervell. A gran velocitat. Amb una alternança perfecta. Sense poder-les controlar. Com una obsessió. Ara se m'apareix una font per persones de raça blanca. Ara un font perquè beguen els de raça negra. Després una platja per blancs, seguit d'una zona acotada pels negres. Bars on només poden entrar blancs. Seients reservats pels blancs. Escoles per nens blancs i escoles per infants negres. Escoles ordinàries i escoles especials.

I aquí, en aquest punt, l'anacronisme em fa obrir els ulls, fins ara tancats per observar millor els pensaments. L'anacronisme de les dues darreres imatges. Em fa reflexionar sobre la mescla. Sobre el perquè de la unió d'aquestes visions. Totes elles excepte aquestes dues les assumim com a imatges de temps passats, amb moments que ara per ara serien impensables. Fins i tot ens alarmen. El relleu de les mateixes és una silueta que no encaixa amb cap situació actual. Almenys, no en una situació de correcció política (un altre tema seria els estereotips o la inconsciència que empeny les nostres actuacions) en un mon desenvolupat. El pas dels anys ha fet que superàssim situacions de les que hom encara s'avergonyeix. El pas del temps i la lluita de gent que va exposar-se al risc de la intolerància de ments tancades, de les pors a allò desconegut, de la irracionalitat de la ignorància o del salvatgisme cap al que és diferent.

I les dues darreres visions, però? No caldrà aclarir la senzilla relació que realitza el meu cervell. Només dir que, tal vegada, avui veig el got mig ple, el got tant mig ple que està a punt de vesar. I que la discriminació que suposa l'escolarització diferenciada d'alumnes, com si fossin negres i blancs, en centres ordinaris o en centres (o aules) específiques, serà, mes prompte que tard, cosa del passat. Amb aquest tema, els humans del futur ens miraran com autèntics bàrbars, com gent sense consciència que executava aquestes inhumanitats sense cap penediment. Sense cap respecte pels drets humans i dels infants. Sense escrúpols. 

Tal vegada, l'informe de l'ONU sobre la situació de la inclusió educativa que es va publicar la setmana passada siga un punt d'inflexió. Tal vegada, ho siga el decret sobre educació inclusiva de Catalunya, aprovat l'any passat. Tal vegada, la multitud de mares que es disfressen cada dia de Rosa Parks, i que seuen al seient que trien lliurement de l'autobús, tot desafiant lleis tan injustes com la de deixar espais reservats pels blancs. Elles, amb la seua lluita, aconseguiran despertar tot un moviment inclusiu que farà perdre la són a més d'un responsable educatiu. Perquè aquestes mares coratge obriran camí, i obriran els ulls d'una societat que només es mou quan un fet li toca de prop, però que resta impassible davant la vulneració constant dels drets humans i infantils dins de, ni més ni menys, que el nostre sistema educatiu.

Martin Luther King

Si adaptem el gran discurs d'un altre lluitador per la igualtat i en contra de la discriminació, com va ser Martin Luther King, podríem dir que:

“Regresseu a les escoles, regresseu a les aules, regresseu a les vostres cases, regresseu als vostres barris i als centres d'educació especial, tot i sabent que aquesta situació pot i deu ser canviada. No ens hem de rebolcar en la vall de la desesperança. Avui us dic a vosaltres, amics meus, que malgrat les dificultats del moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni dels drets humans. 

Somie que un dia aquesta educació s'aixecarà i viurà el significat del seu credo: afirmar que totes les persones son creades iguals.

Somie que un dia, als patis vermells de les escoles, els alumnes dels centres ordinaris i els fills dels centres especials es podran seure a la mateixa aula, plegats a la taula de la germanor.

Somie que els meus quatre fills viuran una educació en la que no seran jutjats per les seues dificultats, sinó per les seues capacitats.

Avui tinc un somni!

Somie que un dia, els professionals dels centres d'educació especial, es convertiran en un recolzament que ajudi amb la seua saviesa i experiència a l'atenció de l'alumnat en centres ordinaris, on els nens i nenes de qualsevol condició s'agafaran de la mà per caminar units.

Avui tinc un somni!

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe en la que regressem a les escoles. Amb aquesta fe podrem esculpir de la muntanya de la desesperança una pedra d'esperança. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra educació en una preciosa simfonia de fraternitat. Amb aquesta fe podrem treballar junts, educar junts, lluitar junts, treballar junts i defensar els drets dels infants junts, tot i sabent que algun dia serem inclusius”.

ELS FUTURS

Fa un bon grapat d'anys, a un viatge de fi de curs dels alumnes de 6è dels que era tutor en aquella època, ens transportà un conductor d'autobús que tenia una conversa interessant i agradable. A les hores dels àpats, coincidíem a la taula i manteníem unes curtes i intenses converses. Sempre ens veiem abordats per algun dels infants, que amb el plat encara mig ple afirmava que ja havia acabat. Entre interrupció i interrupció, el xofer em va parlar d'un vell mestre seu, que pels voltants del anys 60 anunciava als seus alumnes d'aleshores que els dos principals problemes que hi hauria al segle XXI serien l'escassetat d'aigua i la impossibilitat de gestionar la gran quantitat de fems que els humans produiríem. No anava mal encaminat.

Les prediccions de futur no són ni fàcils de realitzar, ni senzilles d'encertar. Malgrat la doble dificultat que presenta, la tendència a fer prediccions no es veu limitada. Ans el contrari. Al món educatiu és habitual que a les entrevistes amb experts en el tema es demani pel futur de l'ensenyament. I difícilment trobem a personatges que es resistesquin a tan apetitosa resposta. Les travesses són de tot tipus. No obstant això, podem trobar diferents denominadors comuns. Hi ha una quasi que total coincidència entre ells i elles en assenyalar que la tecnologia tindrà un paper clau a les dècades que ens esperen. També es repetitiva l'afirmació de què l'aprenentatge serà durant tota l'existència de les persones i no es limitarà a l'edat infantil o juvenil (Life Long Learning). Molts asseveren que l'aprenentatge ubic (possibilitat d'aprendre a qualsevol lloc i moment) també tindrà una importància a tenir en compte. Altres s'atreveixen a esmentar conceptes com el treball cooperatiu o la personalització de l'aprenentatge. Fins i tot hi ha que parlen de la desaparició dels docents tal i com els concebem avui en dia. 

Sempre que llegesc sobre aquest aspecte, em resta al magí com una sensació incòmoda, com si en menjar un plat de sopa hi hagués algun ingredient que no estigués en bon estat. O millor dit, com si hi hagués un element que no combinés amb la resta dels que componen la sopa: una sopa de verdures i pollastre amb un toc de xocolata, o una sopa de marisc amb trossos de pera. El motiu és simple, i està basat en la àmplia quantitat d'escenaris educatius que ens podem trobar al llarg del món. Valgui com exemple Espanya: mentre aquesta assolia les taxes d'alfabetització social idònies als anys 80, altres països europeus ja feia moltes dècades que havien aconseguit aquesta fita. És sobrer fer èmfasi que a hores d'ara encara hi ha molts països amb uns índex més que baixos. I això és el que em produeix aquest regust de boca estrany i lleig, unes desigualtats fan que el futur siga ben heterogeni. Heterogeni per desigual, per injust i per inhumà. 

Taxa d'alfabetització. Unesco 2013. 

No sé quin és el sentiment que se'm desperta quan ens posem a parlar del futur de l'educació. No se quin és el motiu que em produeix una certa vergonya parlar d'aspectes educatius tan avançats sent conscient del que viuen, principalment, a l'hemisferi sud. Tampoc sé si serà contraproduent no fer els avenços que puguem a l'esmentat com a 1r món, per intentar dur tots els avantatges a les zones més desfavorides. El que és cert és que no veig l'anivellament que en termes de modernitat hauríem de notar més proper, i en canvi es percep cada vegada més distància entre pobres i rics. I el que sé segur és que això em produeix una tristesa profunda, una tristesa que lastra qualsevol intent que faci de predir com serà el futur educatiu. Sempre que faig l'intent de començar el camí cap a la reflexió d'on ens durà el futur, un pensament cap els més desfavorits em barra el pas. Només intuesc una solució: el futur serà igualador, o no serà.

CINC LLÀGRIMES

A l'alumnat del 1r curs del grau de 

primària de la UIB a Eivissa. Gràcies.

Cinc llàgrimes. Cinc. I posteriorment la meua. Inevitablement. I la revelació que seran grans professionals. I el nus que m'oprimia el pit es va deslligar i em va alliberar.

Tot començà fa molt de temps. Fins i tot sembla una altra vida. Una vida de mala praxis. D'actituds inoportunes, insensates i immadures. Per sort, tot això va conduir a un període de reflexió i de retrobament d'una essència que sempre havia estat dins meu. La de la vocació, pensareu. Sí, però no ella per si sola. La de la vocació acompanyada de la necessitat de professionalitat. De voler ser mestre, però també de poder-ho ser. La d'estimar la meua feina, però també de saber-la fer amb correcció.

Aquesta reflexió va arribar un dia que em vaig mirar als ulls i em vaig fer vergonya. I tot va començar de nou.

Molts d'anys després, qui m'ho anava a dir el dia que em vaig enfrontar a un mirall que precisament no em va dir que era el més bonic del regne, estava davant de tres grups d'estudiants de 1r curs del grau de mestre de la Universitat de les Illes Balears. Davant meu tenia els estudiant d'Eivissa. Més lluny estaven i m'escoltaven per videoconferència les i els alumnes de Mallorca i Menorca. Tot això en companyia de na Roser Mascaró i de n'Antònia Isern, dues directores excel·lents (de la molta gent excel·lent que per sort tenim a les nostres illes). I per què? Per posar sobre la taula, d'una manera més directa i des de la realitat dels centres, com es treballa a les escoles, que passa a dintre d'elles i quins processos es produeixen. Com a mestre de cerimònies una persona a la que mai podrem agrair suficientment la inesgotable tasca que està duent a terme per millorar la formació inicial dels que algun dia seran les nostres companyes: el amic i professor de la UIB Miquel Oliver.

El darrer punt de la trobada era que donàssim un consell per a tots aquests joves que comencen a formar-se com a mestres. Després de les meues companyes de xerrada, em tocava a mi donar un consell. Qui era jo per donar consells a ningú? Aleshores, vaig imaginar que aquella petita càmera que duia la meua imatge a llocs tan llunyans era el mirall que un dia em va permetre tornar a començar. I vaig projectar que aquelles alumnes que m'escoltaven era jo fa uns anys. I vaig dir com si em parlés a mi mateix:

- Si algú està aquí perquè creu que un mestre viu bé, que escolti amb atenció. L'altre dia vaig llegir no sé on una excel·lent analogia. Parlava de la duració d'una competició per un atleta i de tot l'entrenament que hi ha al darrera, comparant-ho amb l'horari dels docents i el treball que es fa i que que no es veu. Usain Bolt fa els 100 metres llisos en menys de 10 segons. Aquest temps, però, no significa que ell treballi només durant 10 segons. Això només és el que la gent veu. Darrera hi ha moltíssimes hores d'entrenament, de feina, de patiment, de sacrifici, d'esforç, de lesions, de recuperacions, de fatiga, de cansament. Ser mestre és igual. Moltes hores de feina a l'ombra. De formació. De planificació de classes. De corregir. De preparació de material. De burocràcia. De reunions. D'atendre a famílies. De solucionar problemes. I també de sofrir pels alumnes. De pegar-li voltes al cap. D'endur-te els problemes a casa. De nits sense dormir. És un treball amb humans. És un treball molt humà. Convius amb personetes en formació i això és la feina més important del món. Per tant, si no us omple, si no ho viviu amb una il·lusió desbordada, deixeu-ho, busqueu una altra sortida. Mireu a dins vostre. Molt a dins vostre. Ben a l'interior. Reflexioneu. Sigueu sincers amb vosaltres mateixos. Si no us satisfà aquesta tasca, deixeu-la. Ara esteu a temps. Feu-ho per vosaltres, perquè no sereu feliços, però sobretot per aquestes personetes, ja que elles es mereixen el millor de vosaltres.

Vaig aixecar la vista de la petita càmera i vaig tornar a la realitat. Em vaig trobar amb les cares de les alumnes d'Eivissa, que a escassos metres meus em miraven fixament. De sobte vaig retornar del mirall en el que parlava amb mi mateix i em vaig fixar amb les seus cares. Cinc d'elles ploraven. D'emoció. De com s'havien sentit representades. D'allò que havien sentit a dintre seu.

Cinc llàgrimes. Cinc. I posteriorment la meua. Inevitablement. I la revelació que seran grans professionals. I el nus que m'oprimia el pit es va deslligar i em va alliberar.

I em vaig poder perdonar.

MENTRE L'ESCOLA DORM

Acaba el torn de neteja. Dues persones recullen les seues eines de feina i amb un moviment rutinari i cansat, arrosseguen els peus cap a la sortida. De forma mecànica, apaguen els diferencials dels llums. Foscor. Connecten l'alarma i tanquen la porta. Silenci.

L'escola, aquell lloc de llum, color i vida, restarà apagada durant unes hores. Ja no és el mateix lloc. Esdevé un espai diferent. El contrast entre el dia i la nit és contundent. Les cadires, sorolloses en altres moments, descansen ara sobre les taules. Les pissarres dormen amb restes d'escrits i dibuixos a les seues superfícies. La data del dia que mor, viurà un poc més a dalt del rectangle verdós. Les parets s'escolten entre elles, cercant cruixits i espetecs que rememoren una comunicació secreta i desconeguda. Són receptores de milers de paraules. També d'il·lusions, penes, plors, alegries. I de futur. Les papereres expliquen simbòlicament la seua buidor acabada d'estrenar mentre esperen ser, de nou, el dipòsit de tants de mots provisionals. De tantes proves. Esborranys. Fins i tot de frustracions. Les prestatgeries bullen de somnis contenint tots aquells llibres que vehiculen la imaginació o, tal vegada, l'avorriment, que suposa cavalcar una lectura. La supèrbia d'un llibre de lectura obligatòria que es creu llegida, quan només és incompresa, vol surar per sobre de la resta d'històries. L'espera dels llibres disposats que, com un estel al cel, somien ser descoberts per un astrònom per passar a existir.

Katherine Streeter

Els lligams trencats durant el dia volen reunir-se emparats en la foscor de mirades i en la sequera de respirs. Unes borradures fiten el panorama a la recerca de la goma original, despreses a la força per un esquinçament en esborrar un set que hauria d'haver estat un quatre. Mentrestant, la goma plora amb una companyes dins una capseta la pèrdua de les filles, maleint les errades dels infants, sense adornar-se de la importància de les mateixes. Un llapis petit, sinònim en aquesta categoria d'usat, es desespera perdut darrere d'un armari tot condemnant una vegada sí i una altra també l'involuntari cop de peu que fins allí el va postrar fins no sap quan, enyorant la companyia dels seus iguals. El polsim de guix espera una brisa de vent que no arribarà per apropar-se al guix mare, del que van ser despreses al llarg del matí en qualsevol dels moments d'escriptura a la pissarra.

L'horari penjat al suro ansia l'arribada del matí per tornar a ser el centre d'atenció de les consultes dels infants, almenys, una vegada cada hora. Tanta mirada l'estan convertint en una mica egocèntric. Els tubs dels llums es refreden a poc a poc, davant les queixes de les ombres dels objectes, ignorades per la foscor. La pantalla de l'ordinador, sempre plena de llum de colors, dorm en negre. Només el senyal d'standby de la pròpia pantalla assenyala que l'activitat no ha aturat. Només descansa. Com ho fan els habitants habituals de l'aula. 

Són en aquelles hores quan els infants dormen. Recuperen les energies per començar de bell nou al matí següent. Mentre l'escola dorm, el cervell descansa. I creix. I s'interconnecta. Dormir adequadament millora significativament el pensament creatiu. Es consoliden els aprenentatges. Es refà l'equilibri intern del cos. Es produeix més quantitat de l'hormona del creixement. S'activen els processos de plasticitat neuronal associats a l'aprenentatge i a la memòria. Els infants també tenen encès el llum d'standby: dormen però estan actius.

La memòria temporal de l'hipocamp es buida per dipositar les experiències acumulades al còrtex del cervell i, a continuació, durant la fase REM de la son, es processen totes aquestes vivències. Spitzer (2013) ho fa més poètic amb una preciosa analogia: “es buida una bústia plena de cartes, les cartes són dipositades a una carpeta i a continuació, es processen i es responen les cartes”.

Mentre l'escola dorm, i els objectes inerts cobren vida, els infants segueixen aprenent tot passejant pel seu repòs. Mentre l'escola dorm i sembla submergir-se en un altre món, els infants segueixen creixent tot navegant per la seua vigília. Mentre l'escola dorm.

DESIGUAL

El senyor A va anar al metge. Visita rutinària. Com que feia tres anys que no s'havia fet una analítica, la doctora li va emplenar un formulari perquè se'n fes una. En passar per recepció per agafar la corresponent cita, li donaren un pot de plàstic per recollir també una mostra d'orina. Dies després de la punxada, tornà al centre de salut per recollir els resultats. La doctora va treure de la impressora uns papers que, concentradament, estudià. Després d'un minut de silenci, aixecà la vista, girà els papers de l'analítica per enfrontar-los als ulls del pacient i va assenyalar-li uns nombres que estaven acompanyats d'un asterisc. Li va explicar que aquesta numeració indicava que tenia un problema als ronyons. Acte seguit, li relatà quin era el tractament a seguir: canvi d'alimentació, prendre uns medicaments i una petita operació sense importància. Una vegada la doctora havia tranquil·litzat el senyor A, amb un petit somriure a la cara, li va comentar que, casualment, al pacient anterior li havien descobert el mateix problema. Acabà la consulta dient-li quins aliments havia d'eliminar de la seua dieta, avisant-lo que els medicaments que havia de prendre eren molt cars i que l'operació tardaria uns mesos perquè hi havia llista d'espera.

Tres anys després, el senyor A va tornar a la consulta de la metge per fer una revisió. Havia estat un bon pacient. Només conèixer la malaltia, canvià l'alimentació, prengué els medicaments i s'operà, amb retard, però amb èxit. Ara feia una vida totalment normal. Assegut a la sala d'espera, hi havia un senyor a la cadira del costat. Aquest inicià una conversa que el senyor A ni esperava ni volia. Començà parlant-li de coses trivials i acaba per relatar-li, malgrat el seu desinterès, la malaltia que li feia estar a la sala d'espera de la doctora. Així com li va anar explicant, A es va adonar que aquest era l'home al que es va referir la galena quan, en recollir els resultats de l'analítica tres anys enrere, es va somriure per la casualitat que suposava que dos pacients de forma consecutiva tinguessin la mateixa infermetat. El senyor A li va demanar pel seu estat de salut actual i un calfred li va recórrer el cos. L'home li relatà que li havien estripat un dels ronyons i esperava un trasplantament de l'altre. Amb els ulls com a plats, A escoltà la història d'aquell senyor. Una història on els horaris de feina i una cultura diferent havien impedit dur la dieta recomanada per la doctora. Una història on els minsos ingressos havien impedit la presa dels medicaments necessaris. Una història on l'excessiva espera per ser operat sense haver implementat les mesures anteriorment mencionades, va fer que l'estat dels seus ronyons empitjorés i el conduís fins la situació actual. 

La manca de temps, una cultura diferent, la falta de recursos econòmics i una gestió insatisfactòria dels serveis públics van dur al senyor B a una situació molt delicada i totalment diferent de la del senyor A, malgrat que tenien la mateixa malaltia.

Encara que la història pugui semblar exagerada, a les nostres aules tenim milers de senyors i senyores B que a mesura que els temps passa es veuen cada vegada més perjudicats per motius que poc tenen a veure amb les seues capacitats. 

Els nens i nenes B són aquells 6 de cada 10 del total de repetidors als 15 anys i que provenen de famílies amb baixos recursos socioeconòmics, segons l'informe PISA. És més, amb el mateix nivell de competències, trobem que l'alumnat d'aquestes famílies repeteix 4 vegades més que els de diferent nivell de renda.

Els nens i nenes B son aquells que obtenen 35 punts menys de mitjana quan comparem els resultats de l'alumnat immigrant amb el del no immigrant.(1)

Els nens i nenes B són aquells que quan els demanem pel nombre de llibres que tenen a casa, responen que entre 0 i 10, i que obtenen una mitjana de 100 punts menys que els fills de famílies que tenen més de 500 llibre a la llar. (2).

Els nenes i nenes B són aquells d'origen estranger que aproven un 11% de mitjana menys que el no estrangers a 1r d'ESO, un 13% a 2n d'ESO, un 17% a 3r ESO i un 12% a 4t d'ESO, per acabar obtenint un 17% menys el títol de batxillerat. (3)

Els nenes i nenes B són aquells immigrants que l'any 2014 van abandonar prematurament els estudis en un percentatge del 41%, per només un 19% de l'alumnat nascut aquí.

Aquestes dades, a les que podríem afegir algunes més, indiquen que les diferències socials marquen en excés les possibilitats dels estudiants. I els centres educatius no acompleixen un dels seus objectius claus i deixa pel camí a un bon nombre de persones: no aconsegueixen que les desigualtats socials s'equilibrin.

Diferents estudis indiquen possibles solucions per abordar aquestes dinàmiques. Una escolarització que no estableixi guetos i proporcioni centres amb alumnat divers, una distribució de recursos equitativa i no igualitària (proporcionar-ne més als centres amb més dificultats), cercar l'estabilitat del professorat en aquests centres, millora dels serveis d'ajuda a la comunitat, canviar les relacions amb les famílies o comprendre les situacions familiars pròpies per part dels docents, i que aquests millorin les expectatives que tenen cap a certs infants.

Tot això perquè deixi d'haver nens A i nens B. Perquè, com diu Escudero i ho completa Aina Tarabini “una privació indeguda dels continguts, experiències i aprenentatges als quals totes les persones tenen dret” és una “privació d'un bé tan essencial com és l'educació”.

Bibliografia.

Tarabini, Aina (2017). “L'escola no és per tu: el rol dels centres educatius en l'abandonament escolar”. Informes breus n. 65. Fundació Bofill.

Escudero, J.M. (2012). “Viejas y nuevas dinámicas de exclusión educativa”. Cuadernos de Pedagogia. 371.

(1 i 2) INEE (2016) Informe PISA 2015. MECD.

(3) IAQSE (2017) Indicadors de resultats acadèmics de les IB (curs 15-16).

DISTOPIA D'ANY NOU

"He salido a la calle, abrazado a la tristeza

vi lo que no mira nadie y me dio vergüenza y pena"

Manolo Chinato

Capi passeja pel centre de la ciutat. No té pressa. Això li permet observar el que li envolta. Li encisen els llums i els adornaments nadalencs. Els aparadors de les botigues estan preciosos, la gent sembla més alegre i la música sona a cada cantó. És un infant feliç.

En mig de tant de colorit i de llum, creu endevinar una ombra que li ha encés una alarma al cervell. Com pot haver-hi un racó fosc en aquestes dates? S'apropa i intenta enfocar la mirada sobre aquella obscura tenebra que s'apareix a l'entrada d'un edifici. A pocs metres, creu guaitar una vella manta, uns cartrons i alguna cosa semblant a un brick de vi. S'aproxima més. No té clar què és aquella massa sense forma a l'enterra d'aquella porta. Quan ja està a tocar d'aquell bolic, se li dibuixa una barba bruta, uns ulls tancats, uns llavis ressecs. Se'n du un bon ensurt. Quan aconsegueix recuperar la respiració habitual, no pot entendre el que ha vist. No encaixa amb el seu trencaclosques mental. No ha llegit ni li han contat “La petita venedora de llumins” de H. Christian Andersen. Tal vegada així entendria que la màgia en la que somies, potser no va més enllà d'un simple misto.

Extreta de monyi.net

Al mateix temps que intenta dotar d'una explicació lògica i no dolorosa al fet que acaba de viure, continua el seu lent caminar. Tot és igual que fa uns moments, i tot ha canviat. Ha envellit. Ha passat pel sedàs d'un home embolcallat a una manta, dormint sobre un cartró. Absent per aquests pensaments, entropessa amb dues persones que corren. Gairebé el fan caure. Es gira, una mica empipat i veu a dos persones negres corrent amb dos sacs a l'esquena. Tot seguit, dos policies segueixen les seues passes fent un eslàlom entre la gran quantitat de gent. Les persones resten mirant durant un segon l'escena, però com si una misteriosa amnèsia s'apoderés d'ells, immediatament continuen amb el seu transcórrer, amb les seues converses, amb la mirada adreçada a les escaparates, amb els dits compulsivament sobre els seus telèfons mòbils. Com és massa petit per haver llegit “Un món feliç” de Huxley, no intueix que “el peligro más grande no vendría por el lado de las dictaduras totales sino de la explotación del apetito casi infinito que el hombre siente por las distracciones”.

Alguns de la seua classe ja en tenen, de mòbil. Els seus pares encara no li permeten tenir-ne, però de ben segur que els reis mags li duran, ja que l'ha demanat a la carta i enguany s'ha porta molt bé. Com no té edat per haver gaudit de la lectura de “1984” d'Orwell, no sap que el Gran Germà està més present que mai en aquests aparells, i com de controlats ens tenen a partir de les nostres recerques, de les nostres compres, fins i tot del que parlem a les nostres converses habituals. Això només és el començament. I tot, sense entrar a parlar-ne dels esmentats minerals de sang que contenen els mòbils. Tal vegada, d'aquelles guerres fugen aquestes dues persones que arriben al nostre país per seguir fugint, aquesta vegada de la policia que no els deixa guanyar-se la vida amb la venda ambulant.

Mentre la il·lusió del mòbil rondava el seu magí i una lleugera desil·lusió es formava al seu innocent cor, inconscientment, es va aturar davant un aparador d'una botiga d'electrodomèstics, on vuit televisions, d'alta definició, planes, corbades, 3D i d'alta gamma, reproduïen la imatge d'uns joves amb una estranya paraula que mai havia llegit, impressionada al titular que sortia a sota de la imatge: Altsasu. No podia escoltar el que deia la presentadora del programa, per això va seguir el seu passeig deixant endarrere les pantalles i aquells joves, sense saber perquè sortien a la tele. Tampoc ha llegit “El procés” de Kafka i desconeix fins a quin punt pot arribar a ser injusta la justícia. I sobretot, política, que és el pitjor que li pot passar a un sistema judicial.

El seu passeig l'ha dut fins la plaça on està l'Ajuntament de la ciutat. La música sembla anar més lenta que quan ha començat a deambular per la zona. O més afligida. Al balcó d'aquest, penja una pancarta gegant amb la llegenda “Refugees welcome”. No entén qui són aquells refugiats que són benvinguts. No té edat per haver llegit “The Shape of Things to Come” de H. G. Wells, on poblacions indefenses són bombardejades per avions sense escrúpols. Tal vegada, els venedors ambulants han arribat aquí escapant de bombardejos similars. Per davant de la seua mirada que encara contemplava la pancarta, es creuen dues dones d'aspecte cansat, amb uniforme i que entraven a una franquícia de menjar presidida per un rètol igual al que aquella parella duia a l'uniforme. El seu semblar seriós i gairebé trist va sorprendre Capi. Davant la situació, va entrar a l'establiment per intentar esbrinar quin era l'origen de la seriositat de les dones. Les va veure sortint d'una porta arrossegant un carretó ple de productes de neteja. Tot seguit, començaven a traginar eines sense esmà per escombrar el sòl i fregar les taules. Amb més anys, el nostre nen podrà veure “Metropòlis” de Fritz Lang i entendre que hi ha una casta treballadora amb poc drets i moltes limitacions.

Extreta de distopia00.wordpress.com

Va sortir del local i en tornar a apreciar l'espai que l'havia rodejat durant els darrers minuts, el color seguia transformant-se en blanc i negre, la il·lusió minvava cap a la decepció i la música mudava les seues notes en lentes i descompassades. Es va atracar a un local, tal vegada l'únic que romania tancat en aquell dia on el carrer era un continuat traginar de persones que com formigues anaven i tornaven carregades de paquets cap a un formiguer que no contenia reserves d'aliments, sinó objectes que pel seu escàs ús qualsevol diria que no servien de res. Sota el cartell de “Llibreria” hi ha havia un altre on s'anunciava la propera obertura d'un establiment d'una coneguda franquícia de roba. Entre les reixes de l'antiga llibreria encara va veure alguns vells llibres a l'aparador, plens de pols de les obres que s'efectuaven al seu interior. Li va cridar l'atenció el títol d'un d'ells, ja que era estrany per ell: Farenheit 451, de Ray Bradbury. Evidentment no l'ha llegit i no sabia el que significava. No coneix, com és normal, que és la temperatura a la que crema el paper, com explica el llibre en qüestió, on en un futur el bombers s'encarreguen de cremar tots els llibres que troben ja que estimulen el pensament lliure i independent. No té present que alguns volen fer el mateix tot acusant l'escola d'adoctrinar pel simple fet d'educar en el sentit crític als nens. Són els mateixos que han restat pes dins del currículum a la filosofia. Intenten fer un present que cada vegada més s'assembla al futur distòpic de Bradbury. Més encara si observem tots aquells joves que caminen entre el nostre Capi, alienats del món amb els seus auriculars al més pur estir dels ciutadans de Farenheit 451.

Aquelles llums que en començar el seu agradable passeig no només il·luminaven els carrers, sinó el seu interior, ara semblaven fosques i pobres. Va començar, no sap perquè, a pensar en la despesa energètica que suposaven. Tal vegada havia escoltat a les notícies que son pare mira a migdia que el preu de la llum havia tornat a pujar. Algun dia podrà veure "Madmax", de George Miller i podrà entendre la importància de l'energia pels humans i com d'un aspecte bàsic alguns fan negoci i màfia.

Capi, no sap per quina raó, està desanimat. Com pot un estat d'ànim canviar en tan poc de temps? Ell no entén que el futur distòpic sobre el que molts han escrit i realitzat films ja està aquí. I està de la forma que alguns temien: la que no destaca, la que només s'intueix. A la millor algú encara creu, a la manera del “Càndid” de Voltaire, en una societat mítica i bona. Altres creuen que aquesta societat és un "Matrix", dels germans Wachowsky, on vivim dins d'una il·lusió col·lectiva que no ens fa veure la realitat en la que existim. Alguns han pres la pastilla vermella i veuen i viuen la dolorosa realitat. D'altres han triat la blava, perquè volen continuar en la preciosa ignorància de la il·lusió.

Capi aviat haurà de prendre una decisió. Els anys passen ràpid. No sabem si ell serà com el misteriós revolucionari “V”, protagonista del còmic “V de Vendetta” de A. Moore i D. Lloyd i ens ajudarà a despertar del nostre present alienant i a construir un present amb un model polític i social diferent a l'actual.

Inspirat en l'article "Lo peor está por venir" de Marcelo Figueras

MARTINA

Martina té 9 anys. A Martina la desperten a les 6.30h. Entra al servei de guarda d'infants que proporciona l'escola a les 7.30h. Comença la seua jornada escolar a les 9h. Acaba a les 14h. Però no marxa a ca seua. Empra el servei de menjador escolar. Es menja el dinar i roman amb les monitores fins les 16h. En acabar, té extraescolars a la pròpia escola. De 16 a 17.30h fa bàsquet. De 17.30 a 19h, arts. A les 19h, la recullen els seus pares. 12 hores després d'haver sortir de ca seua.

Sent optimistes, podem dir que la bona notícia és que l'escola esdevé el centre neuràlgic de les seues activitats i facilita la conciliació laboral i familiar. Les dolentes, ja les haureu endevinat. Martina no passa suficient temps amb la seua família. Martina no té temps per jugar lliurement, per estar a ca seua, per gaudir de la família, o simplement, per avorrir-se. Els seus pares tenen una jornada laboral inacabable. I la tan apreciada conciliació sembla que només s'ha d'aconseguir amb l'esforç de l'escola, com si aquesta fos la responsable de tan important mesura de benestar d'una societat. I no només això, sinó també de igualtat cap a les dones (com ja vàrem analitzar a l'article “Un drama qualsevol”).

Martina no coneix les anàlisis que diferents estudis* i estadístiques han fet sobre aquest problema. No sap que aquests estudis destaquen l'excessiva durada de la jornada laboral de les famílies. No sap que a l'estat espanyol es treballen més hores que als països més desenvolupats. I que malgrat això, no hi ha una correlació amb una major productivitat. Ens situem en el que Esping Andersen (2007) va definir com a “Model Mediterrani”, caracteritzat per jornades laborals llargues, horaris poc flexibles i una disponibilitat total de les persones. Al pol oposat del nostre model es troba el “Model Nòrdic”, amb uns horaris laborals més curts i molt més flexibles. Martina ignora que el clima i les hores de sol tenen molt a veure en aquests models (tal vegada hauríem de tornar al fus horari que ens correspon per situació geogràfica, com alguns reclamen fa temps). Li hem d'explicar a Martina que no podem permetre que aquest factor determini situacions que s'observen negatives per la nostra societat i que constitueixen un vertader trencaclosques per a la seua i per a massa famílies. I que tampoc podem fer recaure tota la responsabilitat als centres educatius o mantenint ocupats -i estressats- a nenes i nens com ella.

Martina ha de saber que les polítiques de conciliació han de ser, necessàriament, més contundents i han de facilitar la vida als ciutadans. Si els seus pares tinguessin una jornada laboral més condensada, o bé reduint la pausa del dinar, o bé realitzant jornades contínues, tot canviaria. Això permetria l'escurçament dels horaris de feina, i en conseqüència, que passassin més hores amb ella. En aquest aspecte, s'ha de fer especial incidència en l'horari dels comerços, ja que les dades indiquen que a l'estat espanyol les botigues tanquen, de mitjana, 2 hores més tard que a la resta d'Europa. Martina ha d'entendre que és indispensable reduir la presència a la feina en aquells treballs que així ho permetin. Poder treballar des de casa farà que Martina pugui estar amb els seus pares i així no tindrà aquesta càrrega horària de 12 hores a l'escola, tan negativa pel seu benestar. I per últim, encara que mesures en queden moltes, Martina ha d'adonar-se que la flexibilització i el respecte dels horaris de feina és clau perquè ella pugui gaudir de major temps de tranquil·litat i amb els seus. I això és clau a una societat com la nostra on la presència del sector turisme és tan forta. Si la jornada dels treballadors d'aquest sector és excessivament llarga i amb uns horaris tancats, això anirà en detriment d'altres elements clau per tenir una societat saludable i sana.

Hi ha pocs estudis al respecte de com pot afectar econòmicament aquest disseny dels horaris a nivell econòmic: despesa energètica, fracàs escolar, infermetats, estrès, baixes laborals, rendiment escolar, desenvolupament social, funcionament democràtic... Tal vegada, el resultat d'aquests ens sorprendrien i farien veure amb més claredat com de negatiu és l'impacte de no modificar aquests horaris que a Martina la tenen tan farta.

Martina no és un nom a l'atzar. Martina és el nom que els darrers anys més s'ha emprat als territoris de la nostra llengua. Parlar de Martina és parlar d'allò més valuós que tenim. És parlar dels nostres fills i filles. És parlar del seu benestar, del seu creixement, de la seua salut, de la seua educació. És parlar de poder gaudir amb ells la seua infantesa. És parlar de temps que passa ben ràpid i que mai més tornarà a existir. Sembla que l'escola ha de ser l'ens que solucioni aquesta dificultat. I no. L'escola pot facilitar la vida a les famílies, però no pot resoldre els greus problemes derivats d'uns horaris no aptes per a criar fills. Sense unes polítiques encertades i valentes al respecte, seguiran havent-hi Martines. Martines que segueixen patint uns horaris horribles. I això, tal vegada, és hipotecar el seu futur.

*Document de base per al Dictamen del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) sobre la reforma horària