MARTINA

Martina té 9 anys. A Martina la desperten a les 6.30h. Entra al servei de guarda d'infants que proporciona l'escola a les 7.30h. Comença la seua jornada escolar a les 9h. Acaba a les 14h. Però no marxa a ca seua. Empra el servei de menjador escolar. Es menja el dinar i roman amb les monitores fins les 16h. En acabar, té extraescolars a la pròpia escola. De 16 a 17.30h fa bàsquet. De 17.30 a 19h, arts. A les 19h, la recullen els seus pares. 12 hores després d'haver sortir de ca seua.

Sent optimistes, podem dir que la bona notícia és que l'escola esdevé el centre neuràlgic de les seues activitats i facilita la conciliació laboral i familiar. Les dolentes, ja les haureu endevinat. Martina no passa suficient temps amb la seua família. Martina no té temps per jugar lliurement, per estar a ca seua, per gaudir de la família, o simplement, per avorrir-se. Els seus pares tenen una jornada laboral inacabable. I la tan apreciada conciliació sembla que només s'ha d'aconseguir amb l'esforç de l'escola, com si aquesta fos la responsable de tan important mesura de benestar d'una societat. I no només això, sinó també de igualtat cap a les dones (com ja vàrem analitzar a l'article “Un drama qualsevol”).

Martina no coneix les anàlisis que diferents estudis* i estadístiques han fet sobre aquest problema. No sap que aquests estudis destaquen l'excessiva durada de la jornada laboral de les famílies. No sap que a l'estat espanyol es treballen més hores que als països més desenvolupats. I que malgrat això, no hi ha una correlació amb una major productivitat. Ens situem en el que Esping Andersen (2007) va definir com a “Model Mediterrani”, caracteritzat per jornades laborals llargues, horaris poc flexibles i una disponibilitat total de les persones. Al pol oposat del nostre model es troba el “Model Nòrdic”, amb uns horaris laborals més curts i molt més flexibles. Martina ignora que el clima i les hores de sol tenen molt a veure en aquests models (tal vegada hauríem de tornar al fus horari que ens correspon per situació geogràfica, com alguns reclamen fa temps). Li hem d'explicar a Martina que no podem permetre que aquest factor determini situacions que s'observen negatives per la nostra societat i que constitueixen un vertader trencaclosques per a la seua i per a massa famílies. I que tampoc podem fer recaure tota la responsabilitat als centres educatius o mantenint ocupats -i estressats- a nenes i nens com ella.

Martina ha de saber que les polítiques de conciliació han de ser, necessàriament, més contundents i han de facilitar la vida als ciutadans. Si els seus pares tinguessin una jornada laboral més condensada, o bé reduint la pausa del dinar, o bé realitzant jornades contínues, tot canviaria. Això permetria l'escurçament dels horaris de feina, i en conseqüència, que passassin més hores amb ella. En aquest aspecte, s'ha de fer especial incidència en l'horari dels comerços, ja que les dades indiquen que a l'estat espanyol les botigues tanquen, de mitjana, 2 hores més tard que a la resta d'Europa. Martina ha d'entendre que és indispensable reduir la presència a la feina en aquells treballs que així ho permetin. Poder treballar des de casa farà que Martina pugui estar amb els seus pares i així no tindrà aquesta càrrega horària de 12 hores a l'escola, tan negativa pel seu benestar. I per últim, encara que mesures en queden moltes, Martina ha d'adonar-se que la flexibilització i el respecte dels horaris de feina és clau perquè ella pugui gaudir de major temps de tranquil·litat i amb els seus. I això és clau a una societat com la nostra on la presència del sector turisme és tan forta. Si la jornada dels treballadors d'aquest sector és excessivament llarga i amb uns horaris tancats, això anirà en detriment d'altres elements clau per tenir una societat saludable i sana.

Hi ha pocs estudis al respecte de com pot afectar econòmicament aquest disseny dels horaris a nivell econòmic: despesa energètica, fracàs escolar, infermetats, estrès, baixes laborals, rendiment escolar, desenvolupament social, funcionament democràtic... Tal vegada, el resultat d'aquests ens sorprendrien i farien veure amb més claredat com de negatiu és l'impacte de no modificar aquests horaris que a Martina la tenen tan farta.

Martina no és un nom a l'atzar. Martina és el nom que els darrers anys més s'ha emprat als territoris de la nostra llengua. Parlar de Martina és parlar d'allò més valuós que tenim. És parlar dels nostres fills i filles. És parlar del seu benestar, del seu creixement, de la seua salut, de la seua educació. És parlar de poder gaudir amb ells la seua infantesa. És parlar de temps que passa ben ràpid i que mai més tornarà a existir. Sembla que l'escola ha de ser l'ens que solucioni aquesta dificultat. I no. L'escola pot facilitar la vida a les famílies, però no pot resoldre els greus problemes derivats d'uns horaris no aptes per a criar fills. Sense unes polítiques encertades i valentes al respecte, seguiran havent-hi Martines. Martines que segueixen patint uns horaris horribles. I això, tal vegada, és hipotecar el seu futur.

*Document de base per al Dictamen del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) sobre la reforma horària