A l'alumnat del 1r curs del grau de
primària de la UIB a Eivissa. Gràcies.
Cinc
llàgrimes. Cinc. I posteriorment la meua. Inevitablement. I la
revelació que seran grans professionals. I el nus que m'oprimia el
pit es va deslligar i em va alliberar.
Tot
començà fa molt de temps. Fins i tot sembla una altra vida. Una
vida de mala praxis. D'actituds inoportunes, insensates i immadures.
Per sort, tot això va conduir a un període de reflexió i de
retrobament d'una essència que sempre havia estat dins meu. La de la
vocació, pensareu. Sí, però no ella per si sola. La de la vocació
acompanyada de la necessitat de professionalitat. De voler ser
mestre, però també de poder-ho ser. La d'estimar la meua feina,
però també de saber-la fer amb correcció.
Aquesta
reflexió va arribar un dia que em vaig mirar als ulls i em vaig fer
vergonya. I tot va començar de nou.
Molts d'anys després, qui m'ho anava a dir el dia que em vaig enfrontar a un
mirall que precisament no em va dir que era el més bonic del regne,
estava davant de tres grups d'estudiants de 1r curs del grau de
mestre de la Universitat de les Illes Balears. Davant meu tenia els
estudiant d'Eivissa. Més lluny estaven i m'escoltaven per
videoconferència les i els alumnes de Mallorca i Menorca. Tot això
en companyia de na Roser Mascaró i de n'Antònia Isern, dues
directores excel·lents (de la molta gent excel·lent que per sort tenim a les
nostres illes). I per què? Per posar sobre la taula, d'una manera més
directa i des de la realitat dels centres, com es treballa a les escoles,
que passa a dintre d'elles i quins processos es produeixen. Com a
mestre de cerimònies una persona a la que mai podrem agrair
suficientment la inesgotable tasca que està duent a terme per
millorar la formació inicial dels que algun dia seran les nostres
companyes: el amic i professor de la UIB Miquel Oliver.
El
darrer punt de la trobada era que donàssim un consell per a tots aquests joves que comencen a formar-se com a mestres. Després de les
meues companyes de xerrada, em tocava a mi donar un consell. Qui era
jo per donar consells a ningú? Aleshores, vaig imaginar que aquella
petita càmera que duia la meua imatge a llocs tan llunyans era el
mirall que un dia em va permetre tornar a començar. I vaig projectar
que aquelles alumnes que m'escoltaven era jo fa uns anys. I vaig dir com si em parlés
a mi mateix:
- Si
algú està aquí perquè creu que un mestre viu bé, que escolti amb atenció. L'altre dia vaig llegir no sé on una excel·lent analogia.
Parlava de la duració d'una competició per un atleta i de tot
l'entrenament que hi ha al darrera, comparant-ho amb l'horari dels docents i el treball que es fa i que que no es veu. Usain Bolt fa els 100 metres
llisos en menys de 10 segons. Aquest temps, però, no significa que
ell treballi només durant 10 segons. Això només és el que la
gent veu. Darrera hi ha moltíssimes hores d'entrenament, de feina,
de patiment, de sacrifici, d'esforç, de lesions, de recuperacions,
de fatiga, de cansament. Ser mestre és igual. Moltes hores de feina
a l'ombra. De formació. De planificació de classes. De corregir.
De preparació de material. De burocràcia. De reunions. D'atendre a
famílies. De solucionar problemes. I també de sofrir pels alumnes.
De pegar-li voltes al cap. D'endur-te els problemes a casa. De nits
sense dormir. És un treball amb humans. És un treball molt humà.
Convius amb personetes en formació i això és la feina més
important del món. Per tant, si no us omple, si no ho viviu amb una
il·lusió desbordada, deixeu-ho, busqueu una altra sortida. Mireu a
dins vostre. Molt a dins vostre. Ben a l'interior. Reflexioneu.
Sigueu sincers amb vosaltres mateixos. Si no us satisfà aquesta
tasca, deixeu-la. Ara esteu a temps. Feu-ho per vosaltres, perquè
no sereu feliços, però sobretot per aquestes personetes, ja que
elles es mereixen el millor de vosaltres.
Vaig
aixecar la vista de la petita càmera i vaig tornar a la realitat. Em
vaig trobar amb les cares de les alumnes d'Eivissa, que a escassos metres
meus em miraven fixament. De sobte vaig retornar del mirall en el que
parlava amb mi mateix i em vaig fixar amb les seus cares. Cinc
d'elles ploraven. D'emoció. De com s'havien sentit representades.
D'allò que havien sentit a dintre seu.
Cinc
llàgrimes. Cinc. I posteriorment la meua. Inevitablement. I la
revelació que seran grans professionals. I el nus que m'oprimia el
pit es va deslligar i em va alliberar.
I
em vaig poder perdonar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada