dilluns, 13 de febrer del 2017

SOMRIUEN?

8:45 del matí. El sol, encara baix, li confereix una llum estranya al dilluns. La vermellor dels núvols que apareixen a l'horitzó avisa: serà un dia ventós. Els carrers comencen a despertar i a prop de l'escola, el trànsit d'infants augmenta al mateix temps que la velocitat del vent. Una senyora passeja el ca, que es mira l'activitat matinal amb indiferència, mentre cerca un lloc per marcar territori. El gos se'n du un ensurt quan dos germans, ell i ella, giren la cantonada a tota velocitat, allunyant-se de la mare que els crida per dir-los que s'esperin. Sords a la demanda, els germans, feliços, entren al pati de l'escola per la porta vella i repintada del centre. La mare els segueix amb la mirada, en la distància, sabedora que ja han trobat els primers companys de classe i que, en aquest moment, ella passa a ser actriu secundària. Els germans comencen a jugar. La mare, somriu.



Els minuts avancen en el rellotge digital que accionarà, a les 9 en punt, el lector de Cds que fa les vegades de timbre per entrar i sortir de l'escola. Avui sonarà Beethoven; és la seua setmana. Prop d'aquesta hora, una pare arriba amb preses, com cada matí. No vol que el seu fill faci tard. Entre endreçar-se, vestir-se, el desdejuni, ordenar la motxilla, preparar l'esmorzar, sortir de casa amb els oblits habituals i el trànsit, nota el pols del cor a la boca. Avui ho ha aconseguit. El fill arriba a la filera de la seua classe i content, li comenta al que té davant que avui toca taller de lògica. Oblida que hi ha un pare, oblida que algú l'ha acompanyat i oblida que s'ha d'acomiadar. El pare l'observa, content que estigui content, al mateix temps que veu que el vent el despentina, desfent una de les feines que gairebé els fa arribar tard. S'aproxima a ell per donar-li una besada de comiat. El fill, sorprès, li torna el petó: ja no recordava la seua presència. El pare se n'adona. Somriu.

Una nena més petita arriba amb el pare i la mare. Orgullosa, de la mà dels progenitors, mira endavant buscant la porta de la seua aula. Els pares creuen la mirada i, sense dir-se res, saben que tots dos estan pensant en allò que els hi va dir ahir quan es va despertar. Amb veu indignada, els va sorprendre i els va fer riure: “Avui per què no puc anar a escola? Em tocaria l'ambient de l'aigua...” Ara, contenta i fent petits saltets, s'acosta a la porta de la seua classe, que en instants s'obrirà i on darrera d'ella apareixerà la mestra. Els pares tornen a creuar la mirada. Somriuen.

A l'altra banda del pati, l'alumnat de 5è lluita per transportar, no sense dificultats, unes maquetes de diferents animals mitològics. El vent, anunciat pel color vermell del cel, comença a fer acte de presència i obstaculitza el caminar dels nens i nenes d'aquesta classe, poregosos que el seu esforç, en el que havien dipositat tanta il·lusió, s'esfumi per una ràfega de vent més violenta. Grifes, Centaures, Gòrgones, Minotaures, Meduses, Esfinxs, Hipocamps, Pegasos i Ciclops formen una filera ben estranya. Entre tots, una característica comú: lluentor als ulls dels realitzadors. Na Marina fita a través de la tanca metàl·lica a son pare que s'ha quedat fora del recinte escolar. Ell, satisfet, recorda que es va passar tot el dinar del passat dissabte parlant del projecte que feien a classe. De tot el que havien aprés. De diferents històries de tots aquells animals. I de com acabaria, en acabar-se el menjar, el seu cavall alat que havia planificat, iniciat i gairebé acabat a l'aula. Respirava entusiasme per tots els porus de la seua pell. I això feua temps que no li havia passat. Altres cursos era difícil que contés alguna cosa de l'escola. Li demanaven, però ella responia amb evasives, canviava de tema o responia amb monosíl·labs. Per això, el pare somreia.

En sonar Beethoven, el vent va haver d'emmudir. La cridòria dels infants al pati també semblava apaivagar-se. L'edifici va començar a engolir alumnes per les diferents portes, fins que l'exterior resta buit, amb algunes fulles arremolinant-se pels cantons. Cada pare, cada mare acompanyant, deixava el centre per reprendre la seua activitat diària. Uns, amb rapidesa. Altres, amb més tranquil·litat. Al carrer d'enfront, una cotxe atura en doble filera. S'obri la porta del darrera i apareix un motxilla que sembla estirar una nena. Aquesta tanca la porta, s'acomiada amb la mà, i corre veloç cap a l'entrada a l'escola. Les rodes del carro de la seua motxilla retronen. Les famílies que hi surten, li obrin pas. Algú la saluda i li diu en to afectuós que arriba tard. Ella mig somriu i segueix corrent. Entra al centre, camina ràpida cap a l'entrada de la seua classe i pica la porta tancada de l'aula. L'entreobri, mira amb el cap de costat i veu al mestre que ajuda a alguns companys a baixar les cadires de dalt la taula. El mestre es gira i la veu. Somriu. Li fa un gest en la mà perquè entri. Ella li torna el somriure i avança. L'abracen dos amigues del seu grup de treball cooperatiu. Seu. Respira.


Al costat d'una de les tanques de l'escola, una persona ho ha presenciat tot, encuriosit. Està esperant que passin a buscar-la per anar a la feina. Ha pogut observar, anònimament, aquestes cinc històries. Reflexiona. S'hi forma una opinió. Conclou. No calen moltes proves per saber els resultats dels alumnes. No calen exàmens o avaluacions per veure com va un centre. Només cal algú que observi i, tal vegada, anoti, les vegades que tots aquells que envolten una escola a l'hora de l'entrada del matí, somriuen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada