SOMRIUEN?

8:45 del matí. El sol, encara baix, li confereix una llum estranya al dilluns. La vermellor dels núvols que apareixen a l'horitzó avisa: serà un dia ventós. Els carrers comencen a despertar i a prop de l'escola, el trànsit d'infants augmenta al mateix temps que la velocitat del vent. Una senyora passeja el ca, que es mira l'activitat matinal amb indiferència, mentre cerca un lloc per marcar territori. El gos se'n du un ensurt quan dos germans, ell i ella, giren la cantonada a tota velocitat, allunyant-se de la mare que els crida per dir-los que s'esperin. Sords a la demanda, els germans, feliços, entren al pati de l'escola per la porta vella i repintada del centre. La mare els segueix amb la mirada, en la distància, sabedora que ja han trobat els primers companys de classe i que, en aquest moment, ella passa a ser actriu secundària. Els germans comencen a jugar. La mare, somriu.

Els minuts avancen en el rellotge digital que accionarà, a les 9 en punt, el lector de Cds que fa les vegades de timbre per entrar i sortir de l'escola. Avui sonarà Beethoven; és la seua setmana. Prop d'aquesta hora, una pare arriba amb preses, com cada matí. No vol que el seu fill faci tard. Entre endreçar-se, vestir-se, el desdejuni, ordenar la motxilla, preparar l'esmorzar, sortir de casa amb els oblits habituals i el trànsit, nota el pols del cor a la boca. Avui ho ha aconseguit. El fill arriba a la filera de la seua classe i content, li comenta al que té davant que avui toca taller de lògica. Oblida que hi ha un pare, oblida que algú l'ha acompanyat i oblida que s'ha d'acomiadar. El pare l'observa, content que estigui content, al mateix temps que veu que el vent el despentina, desfent una de les feines que gairebé els fa arribar tard. S'aproxima a ell per donar-li una besada de comiat. El fill, sorprès, li torna el petó: ja no recordava la seua presència. El pare se n'adona. Somriu.

Una nena més petita arriba amb el pare i la mare. Orgullosa, de la mà dels progenitors, mira endavant buscant la porta de la seua aula. Els pares creuen la mirada i, sense dir-se res, saben que tots dos estan pensant en allò que els hi va dir ahir quan es va despertar. Amb veu indignada, els va sorprendre i els va fer riure: “Avui per què no puc anar a escola? Em tocaria l'ambient de l'aigua...” Ara, contenta i fent petits saltets, s'acosta a la porta de la seua classe, que en instants s'obrirà i on darrera d'ella apareixerà la mestra. Els pares tornen a creuar la mirada. Somriuen.

A l'altra banda del pati, l'alumnat de 5è lluita per transportar, no sense dificultats, unes maquetes de diferents animals mitològics. El vent, anunciat pel color vermell del cel, comença a fer acte de presència i obstaculitza el caminar dels nens i nenes d'aquesta classe, poregosos que el seu esforç, en el que havien dipositat tanta il·lusió, s'esfumi per una ràfega de vent més violenta. Grifes, Centaures, Gòrgones, Minotaures, Meduses, Esfinxs, Hipocamps, Pegasos i Ciclops formen una filera ben estranya. Entre tots, una característica comú: lluentor als ulls dels realitzadors. Na Marina fita a través de la tanca metàl·lica a son pare que s'ha quedat fora del recinte escolar. Ell, satisfet, recorda que es va passar tot el dinar del passat dissabte parlant del projecte que feien a classe. De tot el que havien aprés. De diferents històries de tots aquells animals. I de com acabaria, en acabar-se el menjar, el seu cavall alat que havia planificat, iniciat i gairebé acabat a l'aula. Respirava entusiasme per tots els porus de la seua pell. I això feua temps que no li havia passat. Altres cursos era difícil que contés alguna cosa de l'escola. Li demanaven, però ella responia amb evasives, canviava de tema o responia amb monosíl·labs. Per això, el pare somreia.

En sonar Beethoven, el vent va haver d'emmudir. La cridòria dels infants al pati també semblava apaivagar-se. L'edifici va començar a engolir alumnes per les diferents portes, fins que l'exterior resta buit, amb algunes fulles arremolinant-se pels cantons. Cada pare, cada mare acompanyant, deixava el centre per reprendre la seua activitat diària. Uns, amb rapidesa. Altres, amb més tranquil·litat. Al carrer d'enfront, una cotxe atura en doble filera. S'obri la porta del darrera i apareix un motxilla que sembla estirar una nena. Aquesta tanca la porta, s'acomiada amb la mà, i corre veloç cap a l'entrada a l'escola. Les rodes del carro de la seua motxilla retronen. Les famílies que hi surten, li obrin pas. Algú la saluda i li diu en to afectuós que arriba tard. Ella mig somriu i segueix corrent. Entra al centre, camina ràpida cap a l'entrada de la seua classe i pica la porta tancada de l'aula. L'entreobri, mira amb el cap de costat i veu al mestre que ajuda a alguns companys a baixar les cadires de dalt la taula. El mestre es gira i la veu. Somriu. Li fa un gest en la mà perquè entri. Ella li torna el somriure i avança. L'abracen dos amigues del seu grup de treball cooperatiu. Seu. Respira.

Al costat d'una de les tanques de l'escola, una persona ho ha presenciat tot, encuriosit. Està esperant que passin a buscar-la per anar a la feina. Ha pogut observar, anònimament, aquestes cinc històries. Reflexiona. S'hi forma una opinió. Conclou. No calen moltes proves per saber els resultats dels alumnes. No calen exàmens o avaluacions per veure com va un centre. Només cal algú que observi i, tal vegada, anoti, les vegades que tots aquells que envolten una escola a l'hora de l'entrada del matí, somriuen.

EN CADENA

Els sistemes educatius passen, abans d'arribar al gran públic, per dos sedassos: el de l'estadística i el dels titulars.

El mot estadística té el seu origen en el llatí “Statisticus” (relatiu a l'estat) i ha anat passant per diverses etapes fins que va obtenir l'accepció actual gràcies a l'alemany Gottfried Achenwall, que va designar el mot “statistik” com l'anàlisi de dades sobre l'estat. Actualment és la ciència que recull i classifica dades.

El mot titular, derivat de títol, té també el seu origen llatí en “titulus”, que significa inscripció, rètol, títol d'un llibre. Actualment, en l'accepció que ens interessa, es defineix com el títol que encapçala un article o una informació periodística. 

Què ocorre, doncs, quan trobam un titular sobre una estadística? O siga, què ocorre quan, segons l'etimologia, volem encapçalar una notícia sobre un recull de dades? Molt senzill. És com fer un resum d'un resum. Com abreviar unes dades ja abreviades. Gairebé, fem desaparèixer l'arbre de tant que l'hem podat. D'exemples hem podem trobar a grapats: “L'abandonament escola a les Balears, País Valencià i Catalunya, per sobre de la mitjana”, “Balears, líder en abandonament escolar” o “Catalunya té l'índex d'abandonament més alt de la UE”.

Aquesta reducció projecta una imatge negativa del sistema educatiu. És inevitable. De tant de reduir, hem deixat al personatge despullat. I quan hom queda nu, passa fred. Posem el fre, però.

Anem a escalfar un poc la nuesa de dades. Si fem una mica d'anàlisi, ens trobem en una mena de reacció en cadena, on cada element va relacionat amb altres i entre ells estableixen diverses connexions. Un efecte dominó massa complexe com per ser titulat en base a una estadística. I si cal, emprarem més dades. Per aquest anàlisi, hem emprat els valors recollits a l'Anuari de l'Educació 2016 de les Balears. Aquest anàlisi serà coincident en molts aspectes amb el País Valencià i Catalunya, ja que tenim característiques semblants: infrafinançament per part de l'estat, forta dependència del sector turisme, processos migratoris similars i les mateixes llengües cooficials.

Tot començant per les taxes d'idoneïtat (alumnat que mai ha repetit curs), apreciem que als 15 anys, a Espanya, hi ha un 65%, dada que significa que de cada 100 alumnes, 65 estan al curs que els hi correspon segons edat. A les Balears aquesta data baixa fins el 57%. Aquests números, comparats amb països capdavanters en resultats educatius, són molt baixos. Què influeix perquè això succeeixi? Comencem per la mala concepció del procés d'adquisició de la lectoescriptura. De forma general, quan un alumne a 2n curs té dificultats en aquest aspecte, es recomana la seua repetició. Tenim com un gen a l'ADN que ens diu que això és així. Però, ho és realment? No. La neurociència ha demostrat que aquest procés depèn molt de la maduració de certes zones del cervell i no tant del procés d'aprenentatge. Tal vegada per això, a llocs com Finlàndia, no comencen aquest procés fins els 7 anys. Dit això, ja estem deixant pel camí un bon nombre d'alumnes sense una justificació pedagògica. És més, hauríem d'investigar (si és que algú no ho ha fet ja) si bona part dels problemes que tenen els nostres alumnes a nivell de comprensió lectora vénen donats per alguna mena de rebuig propiciat per una mala didàctica, en temps i forma, de la lectoescriptura.

A aquest fet, haurem de sumar aquell alumnat que arriba al nostre sistema educatiu des d'un altre, on els continguts curriculars estan repartits de diferent forma i els matriculem a un curs per la seua edat, malgrat que per ells resulta ser un salt a un curs superior. Això passa sovint quan ens arriben alumnes de sud-amèrica, els escolaritzem al curs que els hi toca per edat, però no tenen les competències d'aquest curs. Solució: els hem de fer repetir per donar-li una coherència a la seua progressió. I l'estadística se'n ressent.

En aquest punt, hem de recordar que a Balears teníem al curs 15-16 un 13,2% d'alumnats estrangers, 5 punts per dalt de la mitjana a Espanya. Aquesta dada no ha de servir per culpabilitzar de part dels nostres mals els moviments migratoris. La diversitat sempre enriqueix. El que sí ha de servir és per planificar políticament quina ajuda necessitaran en diversos àmbits: d'acollida, de suport, d'acompanyament, social i fins i tot, econòmica.

A això li hem d'afegir que moltes de les famílies que arriben als nostres indrets, ho fan per ocupar llocs de feina amb un horari extens i un esforç físic important, fet que implica manca de temps per atendre educativament els fills una vegada estan a casa.

En conclusió, és important que es tingui en compte el nivell amb el que arriba l'alumne. És important un pla d'acollida, sobretot pel que respecta a l'aprenentatge de llengües. És important que l'escolarització es faci amb la premissa principal de no crear guetos per nacionalitats que dificultin, per diferents raons, els processos d'aprenentatge. És important que l'escola sigui el lloc que compensa desigualtats, i no l'espai on aquestes s'agreugen. És important que els ajuntaments tinguin programes d'ajuda educativa a nouvinguts. I és important un sistema de beques que no faci abandonar prematurament els centres educatius per pal·liar dificultats econòmiques familiars.

El tema de les beques ens fa endinsar-nos en el terreny de l'economia familiar. A banda de les retallades dels darrers temps, no hi ha un sistema de beques que pugui ajudar l'economia familiar. Les beques, a Balears, tenen un dolorós número. Mentre a Espanya, al 2014, el 27% d'alumnes rebia una beca, a les nostres illes només un 12% de l'alumnat n'hi percebia. Una osca més en el llistat de desigualtats als que ens veiem immersos els ciutadans d'aquestes illes tan riques, i paradoxalment, tan pobres. Què implica això?Abandonament dels estudis per una feina. La facilitat per trobar una ocupació és un factor que influeix i molt en les taxes d'abandonament escolar. Si tenim en compte la socioeconomia familiar, apreciarem com tota ajuda és ben rebuda dins d'aquelles famílies amb feines de temporada. Un dada: la variabilitat d'atur entre l'hivern i l'estiu entre els menors de 25 anys és de 20 punts percentuals negatius. Un 20% es redueix l'atur de l'hivern a l'estiu! Passam del 51 al 31%. Per tant, milers de joves troben feina de temporada i potser, amb l'arribada de diners a la butxaca, donen el pas definitiu per abandonar els estudis. De fet, la relació treball-estudis es va demostrar clarament quan va esclatar la crisi l'any 08-09. Fixeu-vos: a Balears teníem aquell curs, amb facilitat per tenir feina, un 40% d'abandonament escolar. L'any 2015, aquesta xifra ha davallat al 26% (14 punts menys). Poc té a veure amb canvis del sistema educatiu i sí amb canvis del mercat laboral i la major dificultat de trobar un lloc de treball.

Amb tota seguretat, als darrers temps haureu escoltat fins el cansament una dita d'origen africà: “Per educar un nen és necessària tota la tribu”. Disculpeu que la torni a emprar, però és necessari comprendre que aquesta frase és clau i que no podem quedar-nos en les paraules (“que important és l'educació”) sense passar, amb decisió, als fets (per demostrar que, efectivament, l'educació és molt important). Hem d'interioritzar que sistema educatiu, família, societat, política, economia i molts d'altres factors són una cadena on una forta interconnexió sense cap baula dèbil té la responsabilitat de canviar uns titulars que ressalten una estadística dolenta. Hem començat amb etimologies. Acabarem també amb una. Hermenèutica, que en la seua accepció, provinent del grec, vol dir interpretar, anunciar o aclarir. I que moltes vegades s'empra com antònim d'estadística. Doncs això, practiquem l'hermenèutica front a l'estadística, per poder no només tenir unes dades, sinó també la seua interpretació per entendre d'una vegada per totes que, efectivament, necessitem tota la tribu.