Per defensar aquesta argumentació podria recórrer a l’informe Warnock
del 78, que ja recomanava la reconversió dels centres d’educació
especial (EE) en centres de recursos per oferir els centres ordinaris
suport i assessorament per la integració. O a la Declaració de Salamanca
del 94, promoguda per la UNESCO, que torna a fer èmfasi en què els
centres d’EE poden suposar un valuosíssim recurs per la creació de
vertaderes escoles inclusives. O en la nombrosa literatura que hi ha al
respecte. O en l’ONU, que recull el dret a la integració educativa, tot
dient que «els Estats asseguraran un sistema d’educació inclusiu a tots
els nivells». Fins que arribam a les lleis, al sistema i a la seua
perversió: «L’escolarització de l’alumnat que presenta necessitats
educatives especials es regirà pels principis de normalització i
inclusió". Fins que topam amb l’emperò, amb la clàusula, amb la lletra
petita. "L’escolarització d’aquest alumnat en unitats o centres
d’educació especial, només es durà a terme quan les seves necessitats no
puguin ser ateses en el marc de les mesures d’atenció a la diversitat
dels centres ordinaris». No puguin o no vulguin ser ateses? L’estat es
cobreix les esquenes.
O siga, que l’alumnat amb diversitat funcional no té dret a rebre el
que necessita dins d’una aula ordinària. Els hi hem de segregar per
poder optimitzar recursos. Optimitzar, aquesta paraula tan elegant que
amaga, al darrera seu, l’exclusió, l’aïllament, la no socialització de
molts d’infants. Així consideram els centres d’EE com aquells espais on
el nostre alumnat amb NEE trobarà les solucions que l’escola no li
atorga. Aquesta concepció, però, es perversa. Aquests centres suposen un
model que exclou, que els deixa fora de la societat i per tant, els
discrimina. I això, és impensable amb alumnes "ordinaris". Les aules
específiques en centres ordinaris tampoc asseguren la inclusió. Els
problemes es repeteixen, tant aquí com dins de l’aula: falta de
professionals per donar a cada alumne/a el que necessita, així com falta
de preparació en educació inclusiva per part dels docents de referència
a l’aula
I això és el que hem de resoldre. Això és el que hem de reivindicar.
Suficients professionals amb suficient preparació. No necessitam un centre
d’EE. I què hauríem de fer? Per començar, com diu Itziar Fernández de
l’ONG Solcom, que lluita pel dret de les persones amb diversitat
funcional, "Al País Basc tots els nens de 6 a 12 anys van a col·legis
ordinaris, independentment del seu grau de discapacitat. Se’ls assignen
recursos i professionals de suport o es creen aules especials per als
que tenen més necessitats, però sempre dins d’un centre ordinari. Això
demostra que si hi ha voluntat política i es posen els mitjans
necessaris, és possible la inclusió total". Tenim tot el dret a
reclamar-ho. No ens deixem enganyar. No caiguem en el parany que estén
el sistema. Hem d’exigir la solució del problema, no agreujar-lo malgrat
les bones intencions. Que no sigui pitjor el remei que la diversitat.
Platon explica el Mite de la Caverna, a la seua obra "La República".
En ell, unes persones encadenades d’esquena a un mur, només han vist al
llarg de la seua vida ombres reflectides a la paret blanca que tenen
enfront. Aquestes ombres són projectades per objectes que passen elevats
per persones ocultes pel mur, il·luminats per un foc encès darrera seu.
Per ells, aquesta és la seua realitat. Una ombra d’un objecte projectat
per una foguera. Fins que un dia alliberen a una d’aquestes persones
perquè conegui la vertadera realitat. No només dels objectes que ells
creien reals, sinó per sortir de la caverna i veure com són els
objectes, la natura i la llum real, la del sol.
No deixem a l’alumnat de diversitat funcional fermat al mur de la
caverna, amb una experiència minsa, d’ombres falses provinent d’un foc.
Aprofitem que a Eivissa no hi ha centres d’EE per amollar-hi les cadenes
i deixar-los veure la realitat de la vida, la llum del sol. Malgrat que
el sistema els ho negui, és el seu dret. I la nostra obligació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada