DESIGUAL

El senyor A va anar al metge. Visita rutinària. Com que feia tres anys que no s'havia fet una analítica, la doctora li va emplenar un formulari perquè se'n fes una. En passar per recepció per agafar la corresponent cita, li donaren un pot de plàstic per recollir també una mostra d'orina. Dies després de la punxada, tornà al centre de salut per recollir els resultats. La doctora va treure de la impressora uns papers que, concentradament, estudià. Després d'un minut de silenci, aixecà la vista, girà els papers de l'analítica per enfrontar-los als ulls del pacient i va assenyalar-li uns nombres que estaven acompanyats d'un asterisc. Li va explicar que aquesta numeració indicava que tenia un problema als ronyons. Acte seguit, li relatà quin era el tractament a seguir: canvi d'alimentació, prendre uns medicaments i una petita operació sense importància. Una vegada la doctora havia tranquil·litzat el senyor A, amb un petit somriure a la cara, li va comentar que, casualment, al pacient anterior li havien descobert el mateix problema. Acabà la consulta dient-li quins aliments havia d'eliminar de la seua dieta, avisant-lo que els medicaments que havia de prendre eren molt cars i que l'operació tardaria uns mesos perquè hi havia llista d'espera.

Tres anys després, el senyor A va tornar a la consulta de la metge per fer una revisió. Havia estat un bon pacient. Només conèixer la malaltia, canvià l'alimentació, prengué els medicaments i s'operà, amb retard, però amb èxit. Ara feia una vida totalment normal. Assegut a la sala d'espera, hi havia un senyor a la cadira del costat. Aquest inicià una conversa que el senyor A ni esperava ni volia. Començà parlant-li de coses trivials i acaba per relatar-li, malgrat el seu desinterès, la malaltia que li feia estar a la sala d'espera de la doctora. Així com li va anar explicant, A es va adonar que aquest era l'home al que es va referir la galena quan, en recollir els resultats de l'analítica tres anys enrere, es va somriure per la casualitat que suposava que dos pacients de forma consecutiva tinguessin la mateixa infermetat. El senyor A li va demanar pel seu estat de salut actual i un calfred li va recórrer el cos. L'home li relatà que li havien estripat un dels ronyons i esperava un trasplantament de l'altre. Amb els ulls com a plats, A escoltà la història d'aquell senyor. Una història on els horaris de feina i una cultura diferent havien impedit dur la dieta recomanada per la doctora. Una història on els minsos ingressos havien impedit la presa dels medicaments necessaris. Una història on l'excessiva espera per ser operat sense haver implementat les mesures anteriorment mencionades, va fer que l'estat dels seus ronyons empitjorés i el conduís fins la situació actual. 

La manca de temps, una cultura diferent, la falta de recursos econòmics i una gestió insatisfactòria dels serveis públics van dur al senyor B a una situació molt delicada i totalment diferent de la del senyor A, malgrat que tenien la mateixa malaltia.

Encara que la història pugui semblar exagerada, a les nostres aules tenim milers de senyors i senyores B que a mesura que els temps passa es veuen cada vegada més perjudicats per motius que poc tenen a veure amb les seues capacitats. 

Els nens i nenes B són aquells 6 de cada 10 del total de repetidors als 15 anys i que provenen de famílies amb baixos recursos socioeconòmics, segons l'informe PISA. És més, amb el mateix nivell de competències, trobem que l'alumnat d'aquestes famílies repeteix 4 vegades més que els de diferent nivell de renda.

Els nens i nenes B son aquells que obtenen 35 punts menys de mitjana quan comparem els resultats de l'alumnat immigrant amb el del no immigrant.(1)

Els nens i nenes B són aquells que quan els demanem pel nombre de llibres que tenen a casa, responen que entre 0 i 10, i que obtenen una mitjana de 100 punts menys que els fills de famílies que tenen més de 500 llibre a la llar. (2).

Els nenes i nenes B són aquells d'origen estranger que aproven un 11% de mitjana menys que el no estrangers a 1r d'ESO, un 13% a 2n d'ESO, un 17% a 3r ESO i un 12% a 4t d'ESO, per acabar obtenint un 17% menys el títol de batxillerat. (3)

Els nenes i nenes B són aquells immigrants que l'any 2014 van abandonar prematurament els estudis en un percentatge del 41%, per només un 19% de l'alumnat nascut aquí.

Aquestes dades, a les que podríem afegir algunes més, indiquen que les diferències socials marquen en excés les possibilitats dels estudiants. I els centres educatius no acompleixen un dels seus objectius claus i deixa pel camí a un bon nombre de persones: no aconsegueixen que les desigualtats socials s'equilibrin.

Diferents estudis indiquen possibles solucions per abordar aquestes dinàmiques. Una escolarització que no estableixi guetos i proporcioni centres amb alumnat divers, una distribució de recursos equitativa i no igualitària (proporcionar-ne més als centres amb més dificultats), cercar l'estabilitat del professorat en aquests centres, millora dels serveis d'ajuda a la comunitat, canviar les relacions amb les famílies o comprendre les situacions familiars pròpies per part dels docents, i que aquests millorin les expectatives que tenen cap a certs infants.

Tot això perquè deixi d'haver nens A i nens B. Perquè, com diu Escudero i ho completa Aina Tarabini “una privació indeguda dels continguts, experiències i aprenentatges als quals totes les persones tenen dret” és una “privació d'un bé tan essencial com és l'educació”.

Bibliografia.

Tarabini, Aina (2017). “L'escola no és per tu: el rol dels centres educatius en l'abandonament escolar”. Informes breus n. 65. Fundació Bofill.

Escudero, J.M. (2012). “Viejas y nuevas dinámicas de exclusión educativa”. Cuadernos de Pedagogia. 371.

(1 i 2) INEE (2016) Informe PISA 2015. MECD.

(3) IAQSE (2017) Indicadors de resultats acadèmics de les IB (curs 15-16).

DISTOPIA D'ANY NOU

"He salido a la calle, abrazado a la tristeza

vi lo que no mira nadie y me dio vergüenza y pena"

Manolo Chinato

Capi passeja pel centre de la ciutat. No té pressa. Això li permet observar el que li envolta. Li encisen els llums i els adornaments nadalencs. Els aparadors de les botigues estan preciosos, la gent sembla més alegre i la música sona a cada cantó. És un infant feliç.

En mig de tant de colorit i de llum, creu endevinar una ombra que li ha encés una alarma al cervell. Com pot haver-hi un racó fosc en aquestes dates? S'apropa i intenta enfocar la mirada sobre aquella obscura tenebra que s'apareix a l'entrada d'un edifici. A pocs metres, creu guaitar una vella manta, uns cartrons i alguna cosa semblant a un brick de vi. S'aproxima més. No té clar què és aquella massa sense forma a l'enterra d'aquella porta. Quan ja està a tocar d'aquell bolic, se li dibuixa una barba bruta, uns ulls tancats, uns llavis ressecs. Se'n du un bon ensurt. Quan aconsegueix recuperar la respiració habitual, no pot entendre el que ha vist. No encaixa amb el seu trencaclosques mental. No ha llegit ni li han contat “La petita venedora de llumins” de H. Christian Andersen. Tal vegada així entendria que la màgia en la que somies, potser no va més enllà d'un simple misto.

Extreta de monyi.net

Al mateix temps que intenta dotar d'una explicació lògica i no dolorosa al fet que acaba de viure, continua el seu lent caminar. Tot és igual que fa uns moments, i tot ha canviat. Ha envellit. Ha passat pel sedàs d'un home embolcallat a una manta, dormint sobre un cartró. Absent per aquests pensaments, entropessa amb dues persones que corren. Gairebé el fan caure. Es gira, una mica empipat i veu a dos persones negres corrent amb dos sacs a l'esquena. Tot seguit, dos policies segueixen les seues passes fent un eslàlom entre la gran quantitat de gent. Les persones resten mirant durant un segon l'escena, però com si una misteriosa amnèsia s'apoderés d'ells, immediatament continuen amb el seu transcórrer, amb les seues converses, amb la mirada adreçada a les escaparates, amb els dits compulsivament sobre els seus telèfons mòbils. Com és massa petit per haver llegit “Un món feliç” de Huxley, no intueix que “el peligro más grande no vendría por el lado de las dictaduras totales sino de la explotación del apetito casi infinito que el hombre siente por las distracciones”.

Alguns de la seua classe ja en tenen, de mòbil. Els seus pares encara no li permeten tenir-ne, però de ben segur que els reis mags li duran, ja que l'ha demanat a la carta i enguany s'ha porta molt bé. Com no té edat per haver gaudit de la lectura de “1984” d'Orwell, no sap que el Gran Germà està més present que mai en aquests aparells, i com de controlats ens tenen a partir de les nostres recerques, de les nostres compres, fins i tot del que parlem a les nostres converses habituals. Això només és el començament. I tot, sense entrar a parlar-ne dels esmentats minerals de sang que contenen els mòbils. Tal vegada, d'aquelles guerres fugen aquestes dues persones que arriben al nostre país per seguir fugint, aquesta vegada de la policia que no els deixa guanyar-se la vida amb la venda ambulant.

Mentre la il·lusió del mòbil rondava el seu magí i una lleugera desil·lusió es formava al seu innocent cor, inconscientment, es va aturar davant un aparador d'una botiga d'electrodomèstics, on vuit televisions, d'alta definició, planes, corbades, 3D i d'alta gamma, reproduïen la imatge d'uns joves amb una estranya paraula que mai havia llegit, impressionada al titular que sortia a sota de la imatge: Altsasu. No podia escoltar el que deia la presentadora del programa, per això va seguir el seu passeig deixant endarrere les pantalles i aquells joves, sense saber perquè sortien a la tele. Tampoc ha llegit “El procés” de Kafka i desconeix fins a quin punt pot arribar a ser injusta la justícia. I sobretot, política, que és el pitjor que li pot passar a un sistema judicial.

El seu passeig l'ha dut fins la plaça on està l'Ajuntament de la ciutat. La música sembla anar més lenta que quan ha començat a deambular per la zona. O més afligida. Al balcó d'aquest, penja una pancarta gegant amb la llegenda “Refugees welcome”. No entén qui són aquells refugiats que són benvinguts. No té edat per haver llegit “The Shape of Things to Come” de H. G. Wells, on poblacions indefenses són bombardejades per avions sense escrúpols. Tal vegada, els venedors ambulants han arribat aquí escapant de bombardejos similars. Per davant de la seua mirada que encara contemplava la pancarta, es creuen dues dones d'aspecte cansat, amb uniforme i que entraven a una franquícia de menjar presidida per un rètol igual al que aquella parella duia a l'uniforme. El seu semblar seriós i gairebé trist va sorprendre Capi. Davant la situació, va entrar a l'establiment per intentar esbrinar quin era l'origen de la seriositat de les dones. Les va veure sortint d'una porta arrossegant un carretó ple de productes de neteja. Tot seguit, començaven a traginar eines sense esmà per escombrar el sòl i fregar les taules. Amb més anys, el nostre nen podrà veure “Metropòlis” de Fritz Lang i entendre que hi ha una casta treballadora amb poc drets i moltes limitacions.

Extreta de distopia00.wordpress.com

Va sortir del local i en tornar a apreciar l'espai que l'havia rodejat durant els darrers minuts, el color seguia transformant-se en blanc i negre, la il·lusió minvava cap a la decepció i la música mudava les seues notes en lentes i descompassades. Es va atracar a un local, tal vegada l'únic que romania tancat en aquell dia on el carrer era un continuat traginar de persones que com formigues anaven i tornaven carregades de paquets cap a un formiguer que no contenia reserves d'aliments, sinó objectes que pel seu escàs ús qualsevol diria que no servien de res. Sota el cartell de “Llibreria” hi ha havia un altre on s'anunciava la propera obertura d'un establiment d'una coneguda franquícia de roba. Entre les reixes de l'antiga llibreria encara va veure alguns vells llibres a l'aparador, plens de pols de les obres que s'efectuaven al seu interior. Li va cridar l'atenció el títol d'un d'ells, ja que era estrany per ell: Farenheit 451, de Ray Bradbury. Evidentment no l'ha llegit i no sabia el que significava. No coneix, com és normal, que és la temperatura a la que crema el paper, com explica el llibre en qüestió, on en un futur el bombers s'encarreguen de cremar tots els llibres que troben ja que estimulen el pensament lliure i independent. No té present que alguns volen fer el mateix tot acusant l'escola d'adoctrinar pel simple fet d'educar en el sentit crític als nens. Són els mateixos que han restat pes dins del currículum a la filosofia. Intenten fer un present que cada vegada més s'assembla al futur distòpic de Bradbury. Més encara si observem tots aquells joves que caminen entre el nostre Capi, alienats del món amb els seus auriculars al més pur estir dels ciutadans de Farenheit 451.

Aquelles llums que en començar el seu agradable passeig no només il·luminaven els carrers, sinó el seu interior, ara semblaven fosques i pobres. Va començar, no sap perquè, a pensar en la despesa energètica que suposaven. Tal vegada havia escoltat a les notícies que son pare mira a migdia que el preu de la llum havia tornat a pujar. Algun dia podrà veure "Madmax", de George Miller i podrà entendre la importància de l'energia pels humans i com d'un aspecte bàsic alguns fan negoci i màfia.

Capi, no sap per quina raó, està desanimat. Com pot un estat d'ànim canviar en tan poc de temps? Ell no entén que el futur distòpic sobre el que molts han escrit i realitzat films ja està aquí. I està de la forma que alguns temien: la que no destaca, la que només s'intueix. A la millor algú encara creu, a la manera del “Càndid” de Voltaire, en una societat mítica i bona. Altres creuen que aquesta societat és un "Matrix", dels germans Wachowsky, on vivim dins d'una il·lusió col·lectiva que no ens fa veure la realitat en la que existim. Alguns han pres la pastilla vermella i veuen i viuen la dolorosa realitat. D'altres han triat la blava, perquè volen continuar en la preciosa ignorància de la il·lusió.

Capi aviat haurà de prendre una decisió. Els anys passen ràpid. No sabem si ell serà com el misteriós revolucionari “V”, protagonista del còmic “V de Vendetta” de A. Moore i D. Lloyd i ens ajudarà a despertar del nostre present alienant i a construir un present amb un model polític i social diferent a l'actual.

Inspirat en l'article "Lo peor está por venir" de Marcelo Figueras

MARTINA

Martina té 9 anys. A Martina la desperten a les 6.30h. Entra al servei de guarda d'infants que proporciona l'escola a les 7.30h. Comença la seua jornada escolar a les 9h. Acaba a les 14h. Però no marxa a ca seua. Empra el servei de menjador escolar. Es menja el dinar i roman amb les monitores fins les 16h. En acabar, té extraescolars a la pròpia escola. De 16 a 17.30h fa bàsquet. De 17.30 a 19h, arts. A les 19h, la recullen els seus pares. 12 hores després d'haver sortir de ca seua.

Sent optimistes, podem dir que la bona notícia és que l'escola esdevé el centre neuràlgic de les seues activitats i facilita la conciliació laboral i familiar. Les dolentes, ja les haureu endevinat. Martina no passa suficient temps amb la seua família. Martina no té temps per jugar lliurement, per estar a ca seua, per gaudir de la família, o simplement, per avorrir-se. Els seus pares tenen una jornada laboral inacabable. I la tan apreciada conciliació sembla que només s'ha d'aconseguir amb l'esforç de l'escola, com si aquesta fos la responsable de tan important mesura de benestar d'una societat. I no només això, sinó també de igualtat cap a les dones (com ja vàrem analitzar a l'article “Un drama qualsevol”).

Martina no coneix les anàlisis que diferents estudis* i estadístiques han fet sobre aquest problema. No sap que aquests estudis destaquen l'excessiva durada de la jornada laboral de les famílies. No sap que a l'estat espanyol es treballen més hores que als països més desenvolupats. I que malgrat això, no hi ha una correlació amb una major productivitat. Ens situem en el que Esping Andersen (2007) va definir com a “Model Mediterrani”, caracteritzat per jornades laborals llargues, horaris poc flexibles i una disponibilitat total de les persones. Al pol oposat del nostre model es troba el “Model Nòrdic”, amb uns horaris laborals més curts i molt més flexibles. Martina ignora que el clima i les hores de sol tenen molt a veure en aquests models (tal vegada hauríem de tornar al fus horari que ens correspon per situació geogràfica, com alguns reclamen fa temps). Li hem d'explicar a Martina que no podem permetre que aquest factor determini situacions que s'observen negatives per la nostra societat i que constitueixen un vertader trencaclosques per a la seua i per a massa famílies. I que tampoc podem fer recaure tota la responsabilitat als centres educatius o mantenint ocupats -i estressats- a nenes i nens com ella.

Martina ha de saber que les polítiques de conciliació han de ser, necessàriament, més contundents i han de facilitar la vida als ciutadans. Si els seus pares tinguessin una jornada laboral més condensada, o bé reduint la pausa del dinar, o bé realitzant jornades contínues, tot canviaria. Això permetria l'escurçament dels horaris de feina, i en conseqüència, que passassin més hores amb ella. En aquest aspecte, s'ha de fer especial incidència en l'horari dels comerços, ja que les dades indiquen que a l'estat espanyol les botigues tanquen, de mitjana, 2 hores més tard que a la resta d'Europa. Martina ha d'entendre que és indispensable reduir la presència a la feina en aquells treballs que així ho permetin. Poder treballar des de casa farà que Martina pugui estar amb els seus pares i així no tindrà aquesta càrrega horària de 12 hores a l'escola, tan negativa pel seu benestar. I per últim, encara que mesures en queden moltes, Martina ha d'adonar-se que la flexibilització i el respecte dels horaris de feina és clau perquè ella pugui gaudir de major temps de tranquil·litat i amb els seus. I això és clau a una societat com la nostra on la presència del sector turisme és tan forta. Si la jornada dels treballadors d'aquest sector és excessivament llarga i amb uns horaris tancats, això anirà en detriment d'altres elements clau per tenir una societat saludable i sana.

Hi ha pocs estudis al respecte de com pot afectar econòmicament aquest disseny dels horaris a nivell econòmic: despesa energètica, fracàs escolar, infermetats, estrès, baixes laborals, rendiment escolar, desenvolupament social, funcionament democràtic... Tal vegada, el resultat d'aquests ens sorprendrien i farien veure amb més claredat com de negatiu és l'impacte de no modificar aquests horaris que a Martina la tenen tan farta.

Martina no és un nom a l'atzar. Martina és el nom que els darrers anys més s'ha emprat als territoris de la nostra llengua. Parlar de Martina és parlar d'allò més valuós que tenim. És parlar dels nostres fills i filles. És parlar del seu benestar, del seu creixement, de la seua salut, de la seua educació. És parlar de poder gaudir amb ells la seua infantesa. És parlar de temps que passa ben ràpid i que mai més tornarà a existir. Sembla que l'escola ha de ser l'ens que solucioni aquesta dificultat. I no. L'escola pot facilitar la vida a les famílies, però no pot resoldre els greus problemes derivats d'uns horaris no aptes per a criar fills. Sense unes polítiques encertades i valentes al respecte, seguiran havent-hi Martines. Martines que segueixen patint uns horaris horribles. I això, tal vegada, és hipotecar el seu futur.

*Document de base per al Dictamen del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) sobre la reforma horària 

RECEPTES

Abstracció de mar. Kimtxi. Amanida de porotos. Furniyya de garroves. Són, entre moltes altres, algunes de les receptes que segons els experts podrem menjar en el futur. La realitat, però, és que jo no veig, ara per ara, aquests plats a les cuines de qualsevol casa, substituint les llenties, els macarrons bolonyesa o la paella.

I així és com un se sent cada vegada que llegeix algun article sobre el futur de l'educació i quines seran les seues claus. No veig que a la cuina nostra de cada dia, l'escola, aquestes receptes tinguin una presència tan immediata com els experts diuen. És més, em produeix una sensació d'angoixa, De notar que, tal vegada, un tren se'ns està escapant. I que aquest tren perdut, tal vegada també, ens enllaçava amb un vol per realitzar un viatge fantàstic que ja no farem.

Escola de Suècia (Vittra Telefonplan)

Entre tots els reptes d'aquest futur hi ha un que ja està aquí: els espais. I mentre a Finlàndia (sí, de nou apareix Finlàndia) els canvis a nivell metodològic amb la desaparició de les assignatures implicarà un canvi en l'arquitectura dels centres, aquí sembla que, exceptuant casos excepcionals, ens resignem amb detalls més superflus. Les modificacions van encaminades a conformar espais més oberts, més flexibles, compartits, acollidors, agradables, atractius i amples. Les noves superfícies empraran els recursos naturals per satisfer les seues necessitats, comptaran amb mobiliari ergonòmic i seran tecnològicament moderns. I per què aquest aspecte em preocupa més que qualsevol altre? Senzillament, per l'economia.

Les metodologies d'aprenentatge es poden implementar als centres mitjançant la formació del professorat. Una formació que, tant si és inicial com permanent, té pressupost assumible. Els nous currículums poden ser redactats de forma molt eficient amb una escassa aportació econòmica. Podem augmentar el nombre de professorat als centres educatius de forma progressiva, amb la qual cosa la inversió és factible pels governs. Fins i tot, les novetats tecnològiques, malgrat el seu cost elevat, encara arriben a ser assequibles amb diferents opcions. Remodelar les escoles i instituts, però, ja són figues d'un altre paner. Els pressuposts per realitzar obres serien enormes, a banda de la dificultat d'encetar una remodelació de llarga durada tenint en compte que als centres s'han de seguir fent classe.

No oblidem que, a hores d'ara i per aquestes terres, encara estem parlant de la dificultat de trobar aules per donar cabuda a tots els estudiants. Que encara no hem solucionat les difícils condicions de temperatura quan arriba la calor. Que els problemes tecnològics derivats de la instal·lació de pissarres digitals o de connectivitat són una realitat malhumorada. Que el nostre mobiliari segueix sent un destrossaesquenes, antiquat, vell i en molts casos, insuficient.

Ørestad College, Dinamarca

Això en quan els centres ja edificats. El tren, però, es pot escapar fins i tot per a aquells centres de nova construcció. I és que ens podem trobar que escoles i instituts encara no edificats (fins i tot, no planejats) ja estiguin desfasat abans de posar la famosa primera pedra. Tal vegada ens hauríem de plantejar la realització d'una reflexió de cap on va l'educació abans de repetir models arquitectònics que aviat seran història en altres països. Per això és indispensable la creació d'equips interdisciplinars de feina on no només els arquitectes tinguin paraula, sinó on docents, pedagogs, experts en energies renovables i d'altres sectors que de ben segur estareu pensant, tinguin capacitat de vot. Tot plegat, servirà per fer un salt qualitatiu en aquestes construccions i un estalvi econòmic que anirà amortitzant el preu inicial al llarg dels anys. Sinó, presenciarem com escoles totalment noves envelliran en temps rècord i es veuran afectades per obres de remodelació exemplificant el sentit negatiu de la dita “fer i desfer, feina del matalasser”.

Per tant, no hauríem de deixar passar aquest tren. Un tren que possiblement arribi a destí d'aquí uns quants anys, però que està realitzant la seua sortida en aquests moments. Si hem de cuinar a casa nostra plats que s'adeqüin als nous temps en un futur molt proper, ja podem començar a invertir en un “roner”, en practicar amb algues “kombu” o en cuinar amb gelatina neutra de pectina de poma. Perquè de ben segur que per cuinar l'abstracció de mar no ens serviran l'olla, les llenties i el cullerot.

VULL CONFESSAR...

Vull confessar. Vull sincerar-me. Parlar del que faig a l’aula. I del que fan les meues companyes. I ho diré clar. De forma diàfana. Sense embulls ni mitges tintes.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. I ho dic en les tres desinències verbals dels tres llocs de la nostra parla que més es veuen i es veuran atacats per la infàmia. Per la difamació. Per la mentida.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic transmetent idees al meu alumnat. Que estic instruint-los. Cada dia. Cada hora. Cada minut.

Imatge obtinguda del bloc "Entre dos líneas"

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Puc confessar que faig entrar el meu alumnat en la doctrina del pensament. De la reflexió. De l’esperit crític. Que qüestionen el món que els envolta. La informació que reben. Que la contrastin. Que comparen punts de vista i opinions. Que analitzen. Que critiquin. Que ningú pensi per ells. 

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Faig instrucció en el debat. En el respecte d’idees. En la confrontació d’opinions. En l’intercanvi de pensaments i punts de vista. En complementar una noció gràcies al diàleg. En incidir en la capacitat de discutir, de departir i de disputar verbalment. En què la pau no és només l’absència de guerra. I que per tant, ells poden estar en guerra i no saber-ho. I ho han de solucionar. Han de formar-se en la resolució de conflictes. Han de conèixer pràctiques restauratives. És fonamental.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic ensinistrant en aquells valors que són necessaris pel futur. Que parlin de solidaritat, d’empatia i d’ajuda al proïsme. Que tractin el respecte, l’ajuda i l’amistat. Que enraonin sobre racisme, xenofòbia i el fet que tothom és diferent. Que conversin sobre masclisme, sexisme i que la dona encara és massa “diferent”.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic alliçonant en l’art. En les arts. En apreciar la bona música. En gaudir dels poemes. En fruir de la lectura. Que es delectin amb les excel·lents pintures que tants artistes ens han deixat. Que expressin la seua incipient opinió. Allò que els inspira. Allò que senten. Quina emoció els desperta cada obra. I parlant d’emocions, també els estic evangelitzant en el coneixement d’aquestes. Quins sentiments tenen. Com els gestionen. Les seues frustracions. Les pors. Resoldre aquestes i ser cada dia unes persones més integres. Sí, també sóc culpable d’això.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic catequitzant en un procés d’ensenyament – aprenentatge que parteix dels interessos de l’alumnat. De la seua motivació. De les seues emocions. De la significativitat del mateixos. De la contextualització al seu dia a dia per descobrir-los un món canviant i que els ha de fascinar. Perquè sé que així els aprenentatge seran més duradors i estaran més refermats.

I per tots aquells que diuen el que diuen, us dic una cosa: sé per què ho feu. Perquè esteu projectant en nosaltres el que vosaltres faríeu. El que vosaltres ja vau fer. Ho diu la psicologia. I no podeu comprendre perquè un grup tant nodrit de persones no pensa com vosaltres. No ho podeu pair. No cap al vostre cap. I és per això que culpabilitzeu l’escola. “Allí no ens vota suficient gent. Allí passa alguna cosa. És impossible que no pensin igual que nosaltres”. És un pensament caduc, ridícul. I feu el ridícul. I us incapacita per parlar d’educació perquè el que feu és demostrar la vostra ignorància sobre el que passa dins d’un centre educatiu. I un que desconeix un fet, no té dret a governar sobre ell.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Perquè he conegut centenars de companyes que realitzen la seua tasca amb una excel·lència incomparable. I defensaré la meua professió fins l’extenuació. Perquè a les nostres mans està el futur. El bastiment d’una societat més justa i per tant, millor. I sí, estic adoctrinant. I ho seguiré fent.

UN DRAMA QUALSEVOL

Una parc qualsevol. Una tarda qualsevol. Unes mares (no qualsevol, perquè no hi ha mares qualsevol). Cap pare. Una d'elles comenta ha deixat la feina. Explica que els horaris eren incompatibles amb la cura dels seus fills. I que l'empresa no li facilitava els torns per poder conciliar la vida familiar i la laboral.

Una escola qualsevol. Una reunió qualsevol. Unes mares. Pocs pares. On són? Menys del 50% de les famílies hi assisteixen. I la resta?

Un espai qualsevol. Una extraescolar qualsevol. Unes mares. Moltes mares. Massa mares. De nou, escassetat de pares. De nou, on són? Per què correspon a les mares ocupar-se de forma majoritària dels fills després de l'escola?

Una casa qualsevol. Una tarda qualsevol. Una mare. Una mare que no pot preparar la feina del dia següent. Que no pot planificar la reunió que té. Que no té temps d'anar a pintura, al gimnàs, a ioga o on li doni la real gana. Que ha de tenir cura de la filla, preparar el sopar, posar dues rentadores i planxar una mica de roba.

El drama. A les situacions diàries. A les invisibles. Les que passen desapercebudes. Les podem trobar dia a dia, lloc a lloc. I se'n parla poc. O gens. Com si fos un problema superat. Continuem dins una societat que no respecta la igualtat de les dones. Continuem a una societat que discrimina silenciosament. La pitjor forma de desigualtat. Allà per on mires, la realitat et diu, tossuda, que no, que aquella injustícia segueix ben viva. I l'anàlisi és ben clar: segueix sent la dona l'encarregada en un insultant percentatge d'allò que s'anomenava “tasques de la casa”. Amb lloc de treball. O sense.

Si no té feina, ens hauríem de preguntar el perquè. Voluntàriament? Per criar la descendència? Per no poder conciliar? O simplement ha deixat la feina, com l'exemple que posàvem a l'inici, per raons de incompatibilitat d'horaris?

Si té feina, ens hauríem de preguntar per la seua vida: com s'ho fa per poder arribar a tot; quina és l'ajuda que (no) rep; de qui (parella, família, empresa, estat...); com l'afecta el cansament mental; el físic; el de l'ànima; si pot tenir un espai propi a la seua vida; i un infinit etcètera d'indignació i ràbia. Cansats estem de presenciar exemples minut a minut. I de tan normals que són, el acceptem com si res.

Si fem una volta per Europa, ens adonem on està la rel del problema. Veiem, per exemple, els permisos de maternitat a la UE. No calen explicacions. Uns segons de silenci (per contemplar aquest desolador gràfic i per les mares afectades).

DURACIÓ BAIXES PER MATERNITAT. FONT: EUROPA PRESS

Podem resumir tot aquest drama amb un terme que sortia a un informe de “Save the children” sobre el tema en qüestió: “Mobbing maternal”. Ho defineix com una “lacra que impedeix que moltes dones puguin tenir fills/es pel perill de perdre el seu lloc de treball”. I jo afegiria la inversa: moltes dones no poden tenir lloc de treball per tenir fills. És més, gairebé no poden tenir vida. Brutal i indignant a parts iguals.

La manca de polítiques de conciliació, la falta de consciència en la importància de l'educació (malgrat que ens omplim la boca fins la sacietat dient el contrari, tot buidant el significat de tan importants paraules), l'escassa voluntat de les empreses i uns horaris rígids són els grans culpables. Valgui com a referència, una vegada més, els països nòrdics, on gaudeixen d'un horari flexiu en la seua feina, fet que permet una conciliació molt més assequible. I això sense oblidar un prejudici que més que menys roman amagat dins dels nostre pensament i que encara retrona per tot arreu: sembla que les tasques maternals són una tasca de dones. I això ho podem veure a qualsevol parc. A qualsevol reunió d'escola. A qualsevol extraescolar. A qualsevol casa. I aquest no és un debat qualsevol, malgrat que massa sovint sembli que està superat.

RELÍQUIES

Al llibre “El mirofajo”, de Manuel Garcia Rubio, es narra les cartes que un pare li envia al seu fill des de la presó en la que injustament l'han condemnat a mort. En aquestes, intenta donar-li una sèrie de lliçons de vida perquè el seu descendent es pugui valer quan ell ja no hi sigui. Aquestes solen estar basades en les converses que manté amb el seu company de cel·la. El primer dels consells que li envia epistolarment al fill es desenvolupa a partit d'aquesta il·lustració:

 

Il·lustració de Luís Pérez Ortiz

En ella, es veu a un ca que davant la prohibició de realitzar les seues necessitats a l'arbre, no sap on fer-les, malgrat que té un espai ample, i dóna voltes desconcertat amb la desesperació pròpia d'aquell que no aguanta més. La metàfora que conté aquesta il·lustració és senzilla: els cans han heretat genèticament dels seus ancestres la necessitat de marcar el territori que els pertany mitjançant l'orina, perquè cap altre ca li disputi el seu espai. Malgrat la domesticació dels gossos, aquests continuen realitzant aquest acte, encara que ara no tenen cap necessitat de fer-ho perquè no hi ha territori que defensar. Karl, el company de presó del pare, li explica que “las personas somos como los perros: repetimos muchas acciones que carecen de sentido sólo porque lo tuvo para nuestros tatarabuelos. Esas acciones son como reliquias...”.

Si transferim aquesta metàfora al món educatiu, l'anàlisi ha de dur-nos a la formació del professorat i la posterior aplicació d'aquesta formació a les aules. I hi ha dues preguntes que sobresurten i que han de ser la base de qualsevol reflexió: realment hi ha una formació suficientment potent a les universitats pels futurs docents? I, què té més pes, la formació o la tradició; la reflexió o la repetició?

De forma general, el model metodològic s'ha vist perpetuat des de fa moltes dècades per una mena de herència genètica que com la dels cans, ens feia repetir sense cap mena de sentit (ni de consideració del perquè) uns mètodes que havíem experimentat com a alumnes en la nostra infància. 

A nivell universitari s'estan observant passes que van en la direcció del canvi. Manca saber aquest procés serà suficient o si s'haurà d'enfortir mitjançant elements que filtren més l'arribada dels docents a les aules. A saber: proves específiques d'accés als estudis de docent, major exigència a la carrera universitària, practiques enfortides en temps i forma dins dels centres, accés a un lloc de feina amb una regulació més justa i ajustada, una formació permanent continua i una carrera docent amb la possibilitat de sortir del sistema en casos de falta de professionalitat. Cadascun d'aquests sedassos té molt on debatre, discutir i meditar. 

A les aules és ben cert que els darrers anys s'està experimentant un canvi bastant important quant a generalització (ja que “casos aïllats” sempre els ha hagut en el món de l'ensenyament) de la reflexió i del canvi en matèria pedagògica que està duent als centres educatius una modernització que encara hi troba resistències. I aquí és on ha d'entrar en joc l'element clau de tot plegat: la reflexió. Igual que no podem seguir aplicant uns mètodes pel simple fet “que sempre s'ha fet així”, no podem dur a les nostres aules el canvi metodològic sense saber el seu perquè, la gènesi, la fonamentació, la finalitat i l'objectiu. 

No hauríem de caure al parany que les noves metodologies són bones per se. Tot té un raonament i és en aquest on trobarem la continua millora d'allò que oferim al nostre alumnat per afavorir l'objectiu últim i principal: el seu procés d'ensenyament – aprenentatge. I no solament això. En un futur deixarem de repetir, com cans davant un arbre, accions que ja no tenen cap sentit.