ANY A

A les sis i mitja del matí del sis de juny de 1944, uns 170.000 soldats, entre els quals hi havia 20.000 paracaigudistes, 20 vehicles i 5.000 avions foren mobilitzats per desembarcar a les platges de Normandia. Era l'inici del final de la 2a Guerra Mundial, el major desembarcament de la història, i és conegut per tothom com el dia D i l'hora H.

Si em permeteu, empraré el símil, tal i com heu pogut llegir al títol de l'article, ja que sens dubte aquest serà el curs que marcarà l'esdevenir de l'educació balear els propers anys: aquest serà l'any A.

Després de dos cursos d'aquesta legislatura, on l'executiu ha combinat mesures d'aplaudir amb unes altres bastant decebedores, arribem al punt de no retorn, al moment que serà decisiu per analitzar l'èxit o fracàs en matèria educativa de l'actual conselleria. Però no només això. La situació és més profunda i complexa.

Una petita visió retrospectiva ens duu a diferents moments que conformen els clarobscurs d'aquesta legislatura. Molt breument: tot començà amb una negociació per tancar la vaga indefinida on el Conseller March pretenia, no sabem per quins set sous, que fos desconvocada pel simple fet que el Govern havia canviat. Aquest procés es tancà amb la signatura de l'Acord March entre la Conselleria i l'STEI i CCOO, sense l'Assemblea de Docents, que considerà insuficient allò que el paper contenia. Això ens va ajudar a entendre a molts, que alguns no havien entès res. No havien entès la reivindicació de canvi de paradigma en el món educatiu realitzada pels fets de l'anterior legislatura. No havien entès la necessitat d'allunyar-nos de l'Efecte Pèndol (llegiu article) que es produeix en cada canvi de govern. I no havien entès que s'havia de donar un protagonisme real i efectiu a la comunitat educativa per sobre de decisions polítiques per donar continuïtat a les resolucions preses.

Així va ser també com es varen treure de la màniga un Decret d'Ensenyament de Llengües del que ens vam assabentar per la premsa i unes quotes per establir el nombre de professorat de suport que rebria cada centre, decidides de forma unilateral i on, de nou, s'establia un criteri numèric absurd per aquesta dotació, lluny dels respecte per la individualitat i les vertaderes necessitats de cada alumne/a.

Aquests tres fets posaven sota sospita una conselleria que malgrat l'inevitable canvi de tarannà, semblava ser que agafés camins vells que molts esperàvem no haver-hi de transitar mai més.

Dins d'aquest primer curs escolar legislatiu, com un oasi apareixia el Pla Quadriennal de Formació del Professorat, aquest sí, realitzat conjuntament per la Conselleria i un gran nombre de docents de les diferents illes en jornades obertes per tothom i amb dinàmiques cooperatives de treball, tot demostrant que no era tan difícil el que es reivindicava.

El 2n curs començà amb una concentració a Eivissa per tots aquesta motius comentats, a més per demanar que s'acabés amb la marginació històrica que viuen les Pitiüses en matèria d'infraestructures i manteniment de centres. Tot seguit, la comunitat educativa iniciava la campanya #mésdemil, exigint que pels pressuposts de l'any actual, la quantitat per educació anés en aquesta direcció: més de mil milions d'euros. Res més lluny de la realitat i una nova decepció.

Felicitació nadalenca de FAPA Mallorca amb la reivindicació #mésdemil

Paral·lelament, s'intentava realitzar una reducció de ràtios a les aules, començant des dels 3 anys, que en massa ocasions no era real per la manca de planificació en infraestructures. Tard, massa tard, aparegué un document molt de temps demanat: el pla de l'IBISEC (Institut Balear d'Infraestructures i Serveis Educatius). Mai no és tard quan Déu arriba. Un pla que no per benvingut, sembla insuficient per resoldre els problemes d'escolarització que patim a Eivissa i que fa incomplir en un percentatge elevadíssim (i intolerable, pel greuge comparatiu que pateix l'alumnat d'aquesta illa) unes ràtios que el propi govern va signar amb els dos sindicats abans esmentats.

I com a teló de fons dins d'aquest àpat agredolç, el procés que ha dut el document de Pacte Educatiu d'Illes per un Pacte al Parlament, després de passar pel màxim òrgan consultiu en matèria educativa a les Illes, el Consell Escolar de les Illes Balears, on va poder ser analitzat, discutit i votat, i d'on va sortir amb una ampla majoria de més d'un 75% de vots a favor.

Arribats aquest punt, diverses són les circumstàncies que ens fan pensar que aquest serà l'any A. Per part de la Conselleria d'Educació, sabrem si és capaç de gestionar i canalitzar tot l'espectacular moviment de formació i innovació que s'està vivint entre els professionals educatius, que pot suposar un salt de qualitat sense precedents o bé, en cas de fracàs, unes conseqüències que em dóna por imaginar. Per part del Govern, un pressupost decididament valent que doti Educació del que li és necessari. Els miracles existeixen, però tal vegada necessiten d'una ajuda. De nou, el #mésdemil se'ns antulla més que necessari. Sabem quin és l'estat del finançament per part del Govern central. També sabem, però, quines varen ser les promeses electorals dels partits que governen. Per sobre de tot, però, sabem quines són les necessitats i sabem quina ha de ser l'aposta d'un govern seriós per l'educació. I així esperem que siga. Com dèiem abans, però, la situació és més complexa a nivell polític. L'oposició també teu la seua part de responsabilitat en el que ara ens estem jugant. Per això, per part de l'esfera política, el tràmit parlamentari per dur endavant el document de Pacte Educatiu, que ha de ser clau per deixar aquest efecte pèndol que és tan negatiu per l'assimilació d'unes polítiques continuistes i amb criteris professionals i científics. Un document incomparable arreu del món pel seu origen de base, i que ens dirà ben a les clares quin partit vol que els nostres alumnes tinguin al seu abast un model educatiu del segle XXI i quin només empra l'educació com a arma política i tant li fa els greus problemes que tenim a les nostres illes. Clar i ras.

Dwight D. Eisenhower

L'any A comença l'1 de setembre. Sense ser el darrer curs de la legislatura, serà el clau. No oblidem que el curs 18-19 començarà la cursa electoral i tot el peix estarà venut. Serà transcendent per a molts. Pel Govern. Per l'oposició. Per l'educació. Però per sobre de tot, i és el que ens ha d'importar, pel futur dels nostres fills i filles i per tant, pel futur del nostre poble. Pot marcar un punt d'inflexió en positiu o pot desesperar tot un corrent que mai abans s'havia vist. Anys després del dia D i l'hora H, el Comandant Eisenhower, creador intel·lectual del mateix, va expressar que “Aquest món armat no sols gasta els diners. Està gastant les esperances dels infants”. Això va dir un militar. Esperem que d'aquí uns anys no haguem de dir el mateix, aplicat a l'educació, de l'any A. El futur està en joc. L'any A està en marxa.

BOIXATS

La fisonomia d'una llengua va canviant al llarg dels anys. En recordar la meua àvia, em revénen al magí mots que com una silueta dins la densa boira, desapareixen així com ens anem distanciant. De la iaia vaig aprendre paraules que prenen un matís antic i encisador. La seua mort causa, inevitablement, l'empobriment de l'idioma.

Hi havia una que apareixia inseparable d'uns fets i d'una frase. Els fets: un dia assenyalat, especial. La frase: l'oratge mos ha boixat. Sortosament, aquest boixar encara es manté amb un mica de força a diferents llocs com a sinònim de espatllar, impedir o fotre. L'etimologia de la paraula ens diu que boix és una mata muntanyenca (del llatí buxus). Segons Coromines, basant-se en Mossèn Alcover, el significat de boix va derivar en mà de morter, ja que aquest se solia fer de la fusta de la mata en qüestió. I d'aquí deu venir l'accepció que amb el temps va mamprendre el mot, ja que com indica el mateix Coromines, boixar adquireix el significat de realització de l'acte sexual, perquè el boix o mà de morter tenia una accepció bastant generalitzada de membre sexual masculí.

Quan vaig arribar a Eivissa, desconeixia que als infants, en aquest indret del món, se'ls anomenaven boixos. No puc recordar qui m'explicà un dia que el mot provenia del fet de boixar (fer l'acte sexual). “Quan boixes, tens boixos”. Meravellós. En Francesc de Borja Moll defenia aquesta idea, encara que Coromines no compartia l'opinió i pensava que no era un mot antecedent, sinó que provenia del seu significat de la mà de morter en sentit de membre viril, i per això, es deia boixos (ja que aquests tenen boix, o siga, penis). Seria a posteriori quan el substantiu va adquirir la seua forma femenina. Fos com fos, la paraula assumeix la sinonímia amb el verb fotre, no només com a fornicar sinó també com a espatllar un fet.

D'aquesta introducció cal deixar un concepte clar: el mot i la seua trajectòria ha fet que signifiqui una cosa i la contrària. Estar boixat o estar boixant. Estar malament o estar gaudint. Estar fotut o estar fotent. Sembla que se li ha donat una interpretació masclista, àdhuc homòfoba, ja que sembla ser que aquell que introdueix el membre és qui gaudeix, però qui rep la introducció és qui pateix. S'hauria de filosofar al respecte.

Reflexionant sobre això i aquest doble significat, em va venir al cap la situació actual del nostre territori. Mentre batem rècords de turistes amb la conseqüent ingent recaptació directa i indirecta, observem situacions ben allunyades d'aquest suposat èxit turístic i per tant, econòmic.

Els contrastos cada vegada són més sagnants. Com una moneda, les nostres illes tenen dues cares segons siguis visitant o veí. Les conseqüències són nefastes. Valga com exemple el tema dels habitatges. Els preus són inassolibles pels residents, fet que està provocant dificultats per conformar plantilles tan imprescindibles com les d'educació, sanitat o seguretat. Podríem posar més exemples: els preus dels serveis bàsics, dels aliments, la inseguretat a les carreteres, la privatització dels espais públics amb la complicitat dels ajuntaments o el danys irreparables a nivell ecològic en diferent formes i llocs.

Mentre, en vegada de poder reinvertir tot aquest “èxit” a les nostres illes, tenim un problema greu. Només veient la situació educativa hom es pot forma una imatge clara de la magnitud del desastre: manca d'escoles, aules massificades, centres sense el manteniment adequat, falta de professorat, nul·la modernització dels recursos educatius, escasses ajudes per falta de recursos dels serveis externs als centres, etc. I això només a l'àmbit educatiu. El llistat podria ser interminable si l'obrim a diferents àmbits. Si es fixeu en la següent comparativa entre les Balears i Extremadura (Diari Última Hora), ens deixa ben clar que alguna cosa falla. Tenim gairebé el doble de PIB, però ens superen en pressupost autonòmic, en educació i en sanitat.

Comparativa IB-Extremadura (Última Hora)

Per què unes illes que recapten tant tenen aquests serveis tan deficitaris? On va a parar tota la riquesa que produïm?

La resposta a aquestes preguntes és senzilla: som solidaris amb la resta de l'estat espanyol quan nosaltres no tenim els nostres serveis bàsics coberts. O siga, som com una família que no arriba a final de mes però realitza donacions a diferents ONG's. Això es pot apreciar a les Balances Fiscals, que són la diferència entre el que aportem a Espanya i el que Espanya ens retorna. L'any 2005, les primeres dades de balances fiscals, ens deixaven una data que feia por: les IB tenien una relació negativa del 14,2 % sobre el PIB. O siga, només aquell any vam perdre 3701 milions d'euro. Un autèntica aberració.

Balances Fiscals de l'anys 2005 (Ministerio de Hacienda)

El 2012 el percentatge era del -5,08%, un saldo negatiu de 1330 milions d'euros. Si comparem aquesta xifra amb els 882 milions d'euros del pressupost del present anys en educació, ens podem adonar del nivell de maltractament que estem patint. I això succeeix any rere any, en una sagnia que deixa al malalt vora la mort.

Balances Fiscals 2012 (El Punt Avui)

Segons dades del propi Ministerio de Hacienda, cada ciutadà/na balear rebrà enguany de l'Estat 129€. La mitjana a Espanya és de 185€ per habitant. Un lleonès (habitant de Lleó) rebrà 405€, més de tres vegades el que una eivissenca. Una santanderina rebrà 344€, més del doble d'un pollencí.

Inversió de l'Estat per habitant 2016 (El País Cat.- M. Hacienda)

La culpa, però, no la té l'estat. Primerament la tenen uns polítics que no han sabut aconseguir un finançament just per les nostres terres. Presidents, diputats, senadors...que en representació dels ciutadans i ciutadanes de les Illes no han defensat els nostres recursos econòmics durant massa anys.

Els següents culpables els trobem si ens miram al mirall: som nosaltres, els votants. Vista la situació creada, seguim votant als partits que ens han dut fins aquí i que són incapaços de resoldre-la. No ens adonem qui defensarà realment els nostres interessos a Madrid i qui farà política de partit per conservar tan apreciat sou, vida, privilegis i butaca. El camí a seguir l'hem tingut a prop fa poc. Gràcies a un partit canari hem aconseguit apujar el descomptes de residents per viatjar al 75%. A què esperem per seguir l'exemple?

Després ens esquincem les vestidures davant les taxes d'abandonament escolar, de l'estat dels nostres centres educatius, dels resultats de les proves PISA i de tot el que col·loqui les Balears a les darreres posicions de qualsevol classificació. 

Refent la dita en la que començàvem, l'Estat mos ha boixat. De fet, ens boixa i ens seguirà boixant. A les nostres mans està seguir boixats o, ja per fi, ser nosaltres els que boixem i gaudim de la situació.

Molta gent ha obert els ulls. Quan despertaran aquells que encara fan una migdiada que ja dura massa en el temps? Què volem com a regió, comunitat autònoma o país? (i cadascú que esculli el concepte en el que es trobi més a gust). Què volem ser de majors? Volem gaudir o estar fotuts? Volem boixar o seguir sent boixats?