RAIN MAN

Diumenge, em va dir. Amb tota naturalitat. Només en dos segons de pensar-hi. Diumenge. Els meus ulls, com a plats. Sense donar-li cap importància, va seguir amb els seus jocs. Diumenge. I efectivament, el dia que vaig nàixer era diumenge. I ho havia endevinat. Com? 9 de març de 1975, quin dia de la setmana era? Aquesta havia estat la pregunta. Dos segons després, la resposta. Diumenge.

Veure-ho a una pel·lícula no és el mateix. Acaba tenint el seu to de fantasia, no t'ho acabes de creure. És veritat el que surt a Rain Man? És cert allò d'aprendre's el llistí telefònic de memòria? Un film sempre et fa dubtar. La línia entre la realitat, la fantasia i l'exageració és sempre confusa. Viure-ho és totalment diferent.

Cartell de la pel·lícula Rain Man

Siga com siga, tant és. Només és una anècdota. Només és l'anècdota amb la que ens quedem quan parlem d'autisme. Com un fet que ens crida l'atenció. Ens quedem en el detall i no entrem a profunditzar en allò important.

Diumenge, em va dir. El vaig conèixer quan vaig arribar al centre. Ell estava a la classe de cinc anys. Al llarg de la seua escolarització, es va treballar molt per a una inclusió real. Que fos un més. Cadascú tenim les nostres característiques i no per elles som segregats, discriminats, apartats.

Set anys després el resultat havia estat més que satisfactori. Quan tots els tripulants remen cap al mateix costat és més senzill arribar a bon port. Fins i tot parlaven de nosaltres en xerrades arreu de la península. No és cap mèrit. Simplement, ens vam deixar orientar pels que més en saben. Ens vam deixar encomanar l'entusiasme de la família. Una família que tenia clar el que volia pel seu fill i no va deixar de lluitar mai. Esforç econòmic. Psicològic. Social. I segurament, el més dur: la incompetència de l'administració. Incompetència i incomprensió. Sí. Una administració que és incapaç d'acomplir les mateixes lleis que signa. Una administració que és incapaç d'assegurar uns recursos perquè ningú es vegi segregat. Perquè és això el que va passar amb el pas del nostre alumne a l'institut. “És que crida”. “És que s'enrabia”. En definitiva, és que molesta. La il·legalitat a les nostres aules, on només uns pocs alcen la veu.

Més enllà de l'anècdota, aquesta és la vertadera lliçó de Rain Man. Un autista que el tenen gairebé tota la vida a un centre especial, amb els que són igual que ell. Un centre de luxe, amb tota mena d'atencions, on, com diu la meua amiga Fina Garcia (una de les millors mestres que he tingut la sort de conèixer al llarg de la meua vida professional) es fan autistes perfectes. Sí. Així de senzill. Un centre per autistes és el millor lloc per fer autistes perfectes. Fins aquí arriba la contradicció del sistema. I clar, quan Rain Man surt del centre, està incapacitat per viure en societat. La incapacitat a la que l'han dut en aquella gàbia. És un depenent total. Impossibilitat per dur una vida autònoma.

Precisament na Fina va ser una altra de les grans artífexs del “miracle”. Una feina excel·lent, una professionalitat cum laude i la passió. La passió que encomanava per allà on passava. Entre ella i les diferents tutores del nostre alumne, van aconseguir vertaderes meravelles. I també va aconseguir que me n'adones del que sempre me n'havia parlat la meua germana (una altra mestra excel·lent). Com deia abans, fins que no ho vius, no ets capaç d'entendre alguns fets. Laura sempre m'havia parlat del gran problema que tenim. De la discriminació que pateixen molts infants al nostre món pel simple fet de ser diferents. I no només d'això, sinó de la gran mancança que suposa per la resta d'alumnes no poder conviure tots plegats, dins d'una mateixa aula. Fina i Laura. La importància de la mirada.

I ara ho tenia davant dels meus ulls. El grup del nostre alumne autista el coneixia a la perfecció. Sabia com actuar en cada moment. Davant les crisis, davant la ràbia, davant l'alegria. Era emocionant veure'ls. Un grup que anaven tots a una. Un grup que a cap llibre, a cap classe o amb ningun mestre podria haver aprés el que va aprendre amb ell. Diumenge, va dir.

Diumenge i dilluns. Dilluns era el darrer dia del darrer curs. I això que us vaig a contar és el més gran que m'ha passat com a mestre. Un fet em va treure les llàgrimes. De fet, ara mateix, mentre el record per escriure'l, ja tinc els ulls humits. El nus a la gola. La paraula entretallada.

El pare del nostre nen es va dirigir al pare d'un company i li va dir: “Gràcies per tot el que heu fet aquests anys pel meu fill”. El pare del company li posà la mà al muscle i li contestà: “No, és al contrari. Gràcies al teu fill per tot el que ha ensenyat als nostres”.