RAIN MAN

Diumenge, em va dir. Amb tota naturalitat. Només en dos segons de pensar-hi. Diumenge. Els meus ulls, com a plats. Sense donar-li cap importància, va seguir amb els seus jocs. Diumenge. I efectivament, el dia que vaig nàixer era diumenge. I ho havia endevinat. Com? 9 de març de 1975, quin dia de la setmana era? Aquesta havia estat la pregunta. Dos segons després, la resposta. Diumenge.

Veure-ho a una pel·lícula no és el mateix. Acaba tenint el seu to de fantasia, no t'ho acabes de creure. És veritat el que surt a Rain Man? És cert allò d'aprendre's el llistí telefònic de memòria? Un film sempre et fa dubtar. La línia entre la realitat, la fantasia i l'exageració és sempre confusa. Viure-ho és totalment diferent.

Cartell de la pel·lícula Rain Man

Siga com siga, tant és. Només és una anècdota. Només és l'anècdota amb la que ens quedem quan parlem d'autisme. Com un fet que ens crida l'atenció. Ens quedem en el detall i no entrem a profunditzar en allò important.

Diumenge, em va dir. El vaig conèixer quan vaig arribar al centre. Ell estava a la classe de cinc anys. Al llarg de la seua escolarització, es va treballar molt per a una inclusió real. Que fos un més. Cadascú tenim les nostres característiques i no per elles som segregats, discriminats, apartats.

Set anys després el resultat havia estat més que satisfactori. Quan tots els tripulants remen cap al mateix costat és més senzill arribar a bon port. Fins i tot parlaven de nosaltres en xerrades arreu de la península. No és cap mèrit. Simplement, ens vam deixar orientar pels que més en saben. Ens vam deixar encomanar l'entusiasme de la família. Una família que tenia clar el que volia pel seu fill i no va deixar de lluitar mai. Esforç econòmic. Psicològic. Social. I segurament, el més dur: la incompetència de l'administració. Incompetència i incomprensió. Sí. Una administració que és incapaç d'acomplir les mateixes lleis que signa. Una administració que és incapaç d'assegurar uns recursos perquè ningú es vegi segregat. Perquè és això el que va passar amb el pas del nostre alumne a l'institut. “És que crida”. “És que s'enrabia”. En definitiva, és que molesta. La il·legalitat a les nostres aules, on només uns pocs alcen la veu.

Més enllà de l'anècdota, aquesta és la vertadera lliçó de Rain Man. Un autista que el tenen gairebé tota la vida a un centre especial, amb els que són igual que ell. Un centre de luxe, amb tota mena d'atencions, on, com diu la meua amiga Fina Garcia (una de les millors mestres que he tingut la sort de conèixer al llarg de la meua vida professional) es fan autistes perfectes. Sí. Així de senzill. Un centre per autistes és el millor lloc per fer autistes perfectes. Fins aquí arriba la contradicció del sistema. I clar, quan Rain Man surt del centre, està incapacitat per viure en societat. La incapacitat a la que l'han dut en aquella gàbia. És un depenent total. Impossibilitat per dur una vida autònoma.

Precisament na Fina va ser una altra de les grans artífexs del “miracle”. Una feina excel·lent, una professionalitat cum laude i la passió. La passió que encomanava per allà on passava. Entre ella i les diferents tutores del nostre alumne, van aconseguir vertaderes meravelles. I també va aconseguir que me n'adones del que sempre me n'havia parlat la meua germana (una altra mestra excel·lent). Com deia abans, fins que no ho vius, no ets capaç d'entendre alguns fets. Laura sempre m'havia parlat del gran problema que tenim. De la discriminació que pateixen molts infants al nostre món pel simple fet de ser diferents. I no només d'això, sinó de la gran mancança que suposa per la resta d'alumnes no poder conviure tots plegats, dins d'una mateixa aula. Fina i Laura. La importància de la mirada.

I ara ho tenia davant dels meus ulls. El grup del nostre alumne autista el coneixia a la perfecció. Sabia com actuar en cada moment. Davant les crisis, davant la ràbia, davant l'alegria. Era emocionant veure'ls. Un grup que anaven tots a una. Un grup que a cap llibre, a cap classe o amb ningun mestre podria haver aprés el que va aprendre amb ell. Diumenge, va dir.

Diumenge i dilluns. Dilluns era el darrer dia del darrer curs. I això que us vaig a contar és el més gran que m'ha passat com a mestre. Un fet em va treure les llàgrimes. De fet, ara mateix, mentre el record per escriure'l, ja tinc els ulls humits. El nus a la gola. La paraula entretallada.

El pare del nostre nen es va dirigir al pare d'un company i li va dir: “Gràcies per tot el que heu fet aquests anys pel meu fill”. El pare del company li posà la mà al muscle i li contestà: “No, és al contrari. Gràcies al teu fill per tot el que ha ensenyat als nostres”.

"SABELOTODO"

Hi ha una espècie humana de la que avui vaig a parlar: els “sabelotodo”. Sí, ja sé que es pot traduir al català com a setciències, el que passa és que la paraula en català no copsa tot el significat que per mi té “sabelotodo”. Com una mena de Lost in translation, la traducció no acaba d'omplir el significat, que al menys per mi, té el mot en qüestió. I així és quan consultes els diccionaris, ja que “sabelotodo” seria segons la RAE “Persona que presume de sabia sin serlo”. En canvi, l’IEC diu que setciències és la “Persona que presumeix de saber molt.” La diferència es obvia. El mot ha trobat els darrers temps un un competidor seriós i que la gent està emprant com a sinònim: cuñado. Són unes persones que poden parlar de tot, que de cada fet tenen una opinió a expressar, que per molt específics que siguin els temes, en tenen coneixement. De “sabelotodos” hi ha a les converses habituals, encara que també en podem trobar àmpliament entre els tertulians de ràdio i televisió. Tant els és economia, com política, com tecnologia, com successos, com tribunals. Poden parlar de lleis, del cor, d’ètica, de filosofia, d’agricultura, de guerres. Expressen opinions de tot allò que els hi pregunten. Saben de tants de temes que com una navalla multiusos, de tan petites que són les seues eines no realitzen la seua funció. I sí, també saben d’educació.

La setmana passada, a un programa de la COPE (perquè escoltava aquesta cadena és una altra història), un tertulià, de qui no record ni recordaré el nom, va ajuntar a la mateixa frase un al·legat en contra de la LOGSE i a favor de la LOMCE (posteriorment va qualificar al moviment de protesta en contra de la massificació turística de “tarados iluminados”). I és clar, sense cap argumentació: ni pedagògica, ni científica. Aquest exemple només és la mostra d’una repetida plaga molt perillosa pel mal que arriba a causar. Les crítiques, repetides, les podeu trobar en supermercats, parcs, camps de futbol, perruqueries, bars i a les portes de les escoles. Les vacances, els horaris, el fracàs escolar, el baix nivell de l’alumnat... En definitiva, que bé vivim els docents i que malament fem la nostra feina.

Un dels pocs arguments que empren són els diferents informes (sobretot PISA) en què, dels milers de pàgines que tenen, amb dades força interessants, només mostren i reiteren la posició en una suposada taula classificatòria. Cap anàlisi més. Cap referència al context històric, social i econòmic que ha d’acompanyar, sí o sí, a qualsevol anàlisi que es consideri seriós. 

I la veritat és que, a l’estat espanyol venim d’on venim i això és un llast que no deixem d’arrossegar. Els 40 anys de dictadura no fan només que fer que el nostre punt de partida fos molt diferent d’on partien altres països en els que ara ens volem comparar. I, amb raó, es preguntareu que massa anys han passat per revertir la situació. El que passa és que en educació, les coses no s’han fet bé. No s’han fet lleis partint dels implicats, dels professionals i dels experts. I quan s’han fet, no s’han dotat econòmicament per poder-les desenvolupar tal i com en teoria es van concebre. I que s’han canviat amb una facilitat que espanta, ja que com eren lleis polítiques i no educatives, cada partit ha volgut dur l’aigua al seu molí. Si fem una analogia, es com si jugàrem a tennis contra un jugador superior a nosaltres i a més, ens obliguessin a jugar amb la mà esquerra i ens canviessin de raqueta cada 3 jocs: ara una de pàdel, ara una de tenis taula, ara un de bàdminton.... El resultat seria evident.

I d’on venim?

A una entrevista amb Alvaro Marchesi, l’ideòleg de la LOGSE, en feia un bon resum: “En España hasta los comienzos del siglo XX había un porcentaje importante de analfabetos. A finales del siglo XVIII los países nórdicos terminaron con el analfabetismo. La educación obligatoria hasta los dieciséis años se decidió a finales de los años sesenta en buena parte de los países europeos. En España se decidió en los años noventa. El nivel cultural y educativo de los españoles es más bajo que la media europea. Sólo el 35 o el 40% de los españoles ha terminado el bachillerato o una enseñanza superior. Mientras que en los países nórdicos, en Canadá o en Estados Unidos, la cifra es de un 80%. A finales de los años setenta, el porcentaje de alumnos que terminaban el bachillerato estaba en torno a un 10%. En este momento, lo terminan en torno al 60%.”

I si observem el següent gràfic la millora és evident. Hem passat del 40,4 % d’abandonament escolar prematur de 1992 al 24,9 que hi havia al 2012. I encara millor, al 19,4 al tercer trimestre de 2016. 

Ministerio de Educació, Cultura y Deporte, y Eurostat

La tan criticada LOGSE

Aquests “sabelotodos” centre gran part de la seua ira en la LOGSE. És evident que aquesta llei presenta aspectes millorables i controvertits, però no hem d’oblidar que darrera la LOGSE hi havia experts de reconegut prestigi i que va suposar una passa endavant en la modernització educativa de l’estat. També m’agradaria destacar l’aposta clara per dos aspectes clau dins l’àmbit educatiu, i que avui en dia encara són fonamentals en la millora pedagògica (tal i com ens recorden els diferents estudis pedagògics i els darrers descobriments neurològics que la neuroeducació vol dur a les aules): la significativitat i la globalització dels aprenentatges.

Diversos experts també destaquen diferents aspectes d’aquesta llei. 

José Miguel Campo Rizo, secretari general del Colegio Profesional de la Educación diu que “La LOGSE fue un avance en sus principios, pero le faltó dinero para dar resultados”.

El catedràtic Jurjo Torres diu que la LOGSE, “como toda ley, tuvo sus aspectos positivos y negativos. Pienso que fue muy positiva al establecer la escolaridad obligatoria y comprensiva hasta los 16 años. Fue también muy positiva la consideración por primera vez en nuestra historia de la etapa cero–seis años como Educación Infantil, calificándola como etapa educativa. La LOGSE, asimismo, sirvió para dignificar la Formación Profesional, rompiendo la tradición que regía hasta aquel momento de ser los estudios para el alumnado fracasado.

Como puntos negativos destacaría la ausencia de un plan de financiación para hacer viable las medidas que se proponían para mejorar nuestro sistema educativo”.

És evident, i no hem de defugir de la nostra responsabilitat, que també és política, que un dels aspectes que hem de millorar és la formació inicial i permanent del professorat. El mateix Jurjo Torres ho diu de la LOGSE: “La LOGSE no llevó a cabo la mejora de la formación inicial y permanente del profesorado. La formación inicial ni se tocó y, en cuanto a la permanente, se burocratizó todavía más. Estoy convencido de que una enorme responsabilidad en el fracaso escolar en la ESO está en la escasísima, por no decir, nula formación que se le dio al profesorado responsable de esta etapa”.

Més dades

L’estat espanyol no pot presumir en molts aspectes. Per què dic això? Perquè en la comparació de l’educació amb altres sectors de la societat, no és que aquesta sigui el gran desastre del país. Fixeu-vos:

- A l’estudi de la Justícia a la UE (2015), Espanya ocupa el lloc 25 de 28 en percepció d’independència judicial. A més, està al lloc 97 de 144 en el rànquing internacional. 

- Quant a justícia social, segons el SGI, Espanya se situa a una mediocre 33ena posició, amb una nota mitjana de 3,2 sobre 7.

- L’anàlisi d’Euro Health Consumer Index, sobre els sistemes sanitaris de 35 països d’Europa, conclou que Espanya està al lloc 19. 

- I per últim, Espanya és el país 41 de 176 quant a corrupció, segons Trasparencia Internacional, a més de ser el país europeu on més ha crescut la percepció de corrupció als darrers anys.

Saber d’educació

I tot aquest recorregut ens du, de nou, al principi. Segurament ens cabrien molts més arguments que no inclourem per no fer l’article massa llarg. Esper que hagi quedat clar el sentit del que he volgut dir. Que no tothom pot parlar d’educació. Que no valen les opinions d’aquell que no sustenta aquesta en arguments sòlids, aplicats i comprovats. Que les interpretacions maniquees de les dates sense atendre als diferents contextos només pretenen desprestigiar l'educació per interessos llunyans a aquesta. En definitiva, que els “sabelotodos” no pretenen canvis educatius per la seua millora, nomes aspiren a què el món estigui construït al voltant del seu pensament. Com ja va dir el filòsof nord-americà Eric Hoffer “En temps de canvi, els que estiguin oberts a l’aprenentatge s’apropiaran del futur, mentre que aquells que creguin saber-ho tot estaran ben equipats per un món que no existeix”. I realment és el que succeeix. Aquesta gent té al seu magí un món recordat, una fotografia fixa i no atén a argumentacions. Car aquestes desmunten la realitat paral·lela en la que viuen i això no és fàcil de pair. Una raó més per estar ben preparats, per exercir la nostra professió amb professionalitat (permeteu-me la redundància per la importància que té) i agafar el bou per les banyes i combatre amb arguments, totes i cadascuna de les afirmacions “cuñadils” que ja fa massa temps que consentim.