LA MÀGIA DEL CERVELL

Jo no ensenyo els meus alumnes,

només els proporciono les condicions

perquè puguin aprendre (Albert Einstein).

Quan vaig començar en la professió de mestre, mil dubtes assaltaven el meu cap. Reflexionava sobre el que feia dins l’aula per intentar millorar el que oferia al meu alumnat. Analitzava quins eren aquells aprenentatges que m’acompanyaven des dels meus temps d’escolar, per intentar emprar una metodologia similar a la que jo vaig tenir en aprendre aquests aspectes sorprenentment duraders.

Va ser quan em vaig adonar que tot allò “curricular” que recordava de forma més explícita, anava relacionat amb experiències agradables. Fèiem sortides al camp per observa animals i plantes, i el que vaig aprendre sobre això mai se m’ha oblidat. Sé com funciona un circuit elèctric perquè en vam fer un a escala petita, d’aquells típics amb la pila de petaca. Mitjançant plastilina realitzàrem un mapa amb els principals aspectes geogràfics de la península, i és per això que sempre els he recordat. I mai oblidaré el logaritme de les fraccions perquè ho vam aprendre amb els talls d’un pastís d’aniversari d’una companya de classe.

Avui en dia, aquesta reflexió que de ben segur tants docents han realitzat, té una nova dimensió. La dimensió de la triple intersecció entre la neurociència (com funciona el cervell), la psicologia (com funciona la ment) i l’educació (com funciona el procés d’ensenyament-aprenentatge) que forma una nova disciplina: la neuroeducació.

La neuroeducació no aporta res de nou i en canvi, és d’una magnitud cabdal. Aquesta importància radica en el fet que demostra científicament el que fa temps que molts pedagogs intuïen, predicaven i demostraven en el dia a dia a l’aula. I aquest “res de nou” és fonamental. És la prova per deixar d’aplicar la típica frase “cada maestrillo tiene su librillo” al món educatiu. Això s’ha acabat. Ara sabem com aprenem i, per tant, el “librillo” ha de ser molt similar per tothom.

Per això, m’agradaria repassar els conceptes claus que qualsevol docent hauria de dur, si no ho ha fet ja, a la seua aula: la importància de les emocions, la necessitat d’aprenentatges transversals, el respecte per les etapes de maduració del cervell, la transcendència de la imitació i els beneficis de l’activitat física.

Per què les emocions?

L’ensenyament que deixa emprenta no és el que es fa de cap a cap, sinó de cor a cor. (Howars G. Hendriks).

Els científics han comprovat que allò que captem pels sentits, passa per l’amígdala (una de les més primitives parts del cervell) i que s’activa quan ocorren fets importants per la supervivència i que per aquesta raó, es consolida al cervell amb més força. Si l’alumnat s’emociona o si provoquem la sorpresa en ells, aquesta s’activarà i es consolidaran millor els aprenentatges. Allò que resulta inútil i no desperta cap sentiment, es poda, i per tant, desapareix. L’emoció és el que li dóna a l’aprenentatge significativitat o no.

Per què aprenentatges transversals?

Caminant en línia recta no podem arribar molt lluny (El Petit Princep, A.S. Exupery)

El cervell funciona com un tot. Per tant, quan més globalitzat siga el procés educatiu, més zones del cervell estaran implicades i en conseqüència, més complet serà l’aprenentatge. D’aquí la importància de la globalització de l’ensenyament, deixant de banda els compartiment estancs que suposen les assignatures o àrees.

Per què respecte per la maduració del cervell?

Per molt que corris, no arribaràs més aviat (Popular).

El cervell va obrint i tancant finestres a diferents edats. Per exemple, és molt fàcil aprendre a parlar quan tenim 1/ 2 anys, però així com van passant el temps cada vegada ens costa més aprendre un idioma nou. Això és perillós quan el sistema educatiu entra en contradicció amb aquestes etapes de maduració del cervell. Si volem que una nena de 6 anys sàpiga llegir i escriure i el seu cervell no està madur (ja que ho fa al voltant dels 7 anys) tindrem un problema. Intentarem que l’alumna adquireixi un aprenentatge pel qual no està preparada. Si la forcem, -aquest fet tan repetit a les escoles- podem crear una frustració en ella i el que és més preocupant, un rebuig cap a la lectura que potser l’acompanyi tota la vida. Això no vol dir que no s’introdueixi la lectoescriptura en etapes anteriors, però sempre com un estímul, mai com una obligació. S’ha de donar a cadascú el seu temps. El temps necessari per la maduració del seu cervell. Un altre exemple seria l’etapa per millorar el raonament, que va fins els 10-12 anys aproximadament. Si en aquesta època no fem especial èmfasi en el treball de la comprensió de textos i el raonament matemàtic, aquesta “finestra” es tancarà i després, tot resultarà més difícil.

Per què es transcendent la imitació?

El mestre ensenya més amb el que és que amb el que diu (Soren Kierkegaard).

A principis del nou mil·lenni, es descobrien les neurones mirall, unes neurones que s’activen igual amb les accions pròpies que amb les accions que veiem realitzar a altres persones del voltant. Es pot afirmar que el cervell està biològicament preparat per imitar i per emprar aquesta imitació com a forma d’aprendre. Per tant, alerta en com ens comportem i que transmetem quan hi ha infants i adolescents prop de nosaltres. I sobretot, que aquesta facilitat per la imitació l’hem d’aprofitar sí o sí perquè els infants i joves puguin aprendre allò que interessi.

Per què ens beneficia l’activitat física?

Un nen necessita tant el moviment com l’aliment (Rufino Blanco).

Expliquen els investigadors que quan els nostres músculs es contrauen, segreguen una proteïna que va al cervell i afavoreix la plasticitat del mateix (amb noves connexions neuronals) dins dels centres encarregats de la memòria. A més a més, també s’ha demostrat que l’exercici físic estimula la formació de noves neurones en determinades zones del cervell. A banda d’altre beneficis que des de fa més temps es coneixen. Per tant, no deixem de banda aquest aspecte que tans beneficis ens reportaran.

Amb tot això ja podem conformar una escola que aprofitarà, gràcies al seu coneixement, el màxim potencial del cervell. Al menys, el que fins ara s’ha descobert. Alguns ensenyant ja tenien en compte aquests aspectes sense necessitat de la neurociència. Ara és el moment en què els que no han fet encara la passa, la facin. Que vegin que això que s’hi intuïa, ara ja està demostrat, i que, en conclusió, el nou “librillo” deixa de ser segons el “maestrillo” i passa a ser escrit pel funcionament d’aquest òrgan màgic que és el cervell.

(Si voleu saber-ne més, el bloc El Cer-bell de David Bueno és fascinant)