LA LLUM DEL SOL

El sistema ens perverteix. Ens traeix. Ens enganya. Ens fa caure en la seua trampa sense que ens adonem. I així és com acabam demanant solucions que no resolen problemes, només que els agreugen. I això està passant ara mateix, aquí, a Eivissa, amb majúscules. Des de fa molts d’anys s’hi ve reivindicant un centre d’educació especial. El passat mes de gener, s’anunciava que la Conselleria d’Educació estava estudiant la possibilitat d’escometre aquesta vindicació històrica. Ens posen un parany i quedem atrapats.

Per defensar aquesta argumentació podria recórrer a l’informe Warnock del 78, que ja recomanava la reconversió dels centres d’educació especial (EE) en centres de recursos per oferir els centres ordinaris suport i assessorament per la integració. O a la Declaració de Salamanca del 94, promoguda per la UNESCO, que torna a fer èmfasi en què els centres d’EE poden suposar un valuosíssim recurs per la creació de vertaderes escoles inclusives. O en la nombrosa literatura que hi ha al respecte. O en l’ONU, que recull el dret a la integració educativa, tot dient que «els Estats asseguraran un sistema d’educació inclusiu a tots els nivells». Fins que arribam a les lleis, al sistema i a la seua perversió: «L’escolarització de l’alumnat que presenta necessitats educatives especials es regirà pels principis de normalització i inclusió". Fins que topam amb l’emperò, amb la clàusula, amb la lletra petita. "L’escolarització d’aquest alumnat en unitats o centres d’educació especial, només es durà a terme quan les seves necessitats no puguin ser ateses en el marc de les mesures d’atenció a la diversitat dels centres ordinaris». No puguin o no vulguin ser ateses? L’estat es cobreix les esquenes.

 

O siga, que l’alumnat amb diversitat funcional no té dret a rebre el que necessita dins d’una aula ordinària. Els hi hem de segregar per poder optimitzar recursos. Optimitzar, aquesta paraula tan elegant que amaga, al darrera seu, l’exclusió, l’aïllament, la no socialització de molts d’infants. Així consideram els centres d’EE com aquells espais on el nostre alumnat amb NEE trobarà les solucions que l’escola no li atorga. Aquesta concepció, però, es perversa. Aquests centres suposen un model que exclou, que els deixa fora de la societat i per tant, els discrimina. I això, és impensable amb alumnes "ordinaris". Les aules específiques en centres ordinaris tampoc asseguren la inclusió. Els problemes es repeteixen, tant aquí com dins de l’aula: falta de professionals per donar a cada alumne/a el que necessita, així com falta de preparació en educació inclusiva per part dels docents de referència a l’aula

I això és el que hem de resoldre. Això és el que hem de reivindicar. Suficients professionals amb suficient preparació. No necessitam un centre d’EE. I què hauríem de fer? Per començar, com diu Itziar Fernández de l’ONG Solcom, que lluita pel dret de les persones amb diversitat funcional, "Al País Basc tots els nens de 6 a 12 anys van a col·legis ordinaris, independentment del seu grau de discapacitat. Se’ls assignen recursos i professionals de suport o es creen aules especials per als que tenen més necessitats, però sempre dins d’un centre ordinari. Això demostra que si hi ha voluntat política i es posen els mitjans necessaris, és possible la inclusió total". Tenim tot el dret a reclamar-ho. No ens deixem enganyar. No caiguem en el parany que estén el sistema. Hem d’exigir la solució del problema, no agreujar-lo malgrat les bones intencions. Que no sigui pitjor el remei que la diversitat.

Platon explica el Mite de la Caverna, a la seua obra "La República". En ell, unes persones encadenades d’esquena a un mur, només han vist al llarg de la seua vida ombres reflectides a la paret blanca que tenen enfront. Aquestes ombres són projectades per objectes que passen elevats per persones ocultes pel mur, il·luminats per un foc encès darrera seu. Per ells, aquesta és la seua realitat. Una ombra d’un objecte projectat per una foguera. Fins que un dia alliberen a una d’aquestes persones perquè conegui la vertadera realitat. No només dels objectes que ells creien reals, sinó per sortir de la caverna i veure com són els objectes, la natura i la llum real, la del sol.

No deixem a l’alumnat de diversitat funcional fermat al mur de la caverna, amb una experiència minsa, d’ombres falses provinent d’un foc. Aprofitem que a Eivissa no hi ha centres d’EE per amollar-hi les cadenes i deixar-los veure la realitat de la vida, la llum del sol. Malgrat que el sistema els ho negui, és el seu dret. I la nostra obligació.

AVUI HE PLORAT

Avui he plorat. Avui he plorat de ràbia. D’impotència. Com un nen petit. Avui he plorat per tres alumnes que s’han quedat sense auxiliar educativa. Avui he plorat en pensar en ells. Patir per ells. Imaginar que tot allò avançat fins ara, es pot desfer com el sucre dins l’aigua. Mil preguntes amartellen el meu cap. Mil dubtes. Mil pors.

Què farà n’1 quan es posi nerviós? Quan no escrigui bé una frase i llanci la taula al terra? Quan s’escapi de classe perquè li molesta el soroll? Qui estarà al seu costat per tranquil·litzar-lo? Per escoltar-lo? Per què se senti ajudat? Què farà la mestra quan es llevi les sabates i es deixi caure al sòl cridant?

Què farà en 2 quan se senti angoixat? Quan necessiti sortir de classe? O quan al pati jugui sol? Què farà la mestra quan comenci a plorar sense saber el perquè?

Què farà en 3 quan no pugui menjar-se l’entrepà? O quan llanci objectes del racó de cuina per l’aire? Què farà la mestra quan en 3 vagi al bany i vegi que han passat 5 minuts i no ha tornat? Deixarà l’aula sola per anar a cercar-lo?

Foto Sofia Carvalho

Avui he plorat. Avui he plorat d’emoció en imaginar els companys/es de classe d’aquests tres nenes, perquè són els que més els entenen. He plorat en pensar que són els que més a prop estan del concepte d’inclusió. Perquè la viuen. La senten. I amb una petita reflexió són un exemple per tothom. Són capaços de tranquil·litzar, d’escoltar, de calmar, de comprendre, de valorar, d’animar i d’actuar.

Avui he plorat. De frustració. Perquè he vist com n’1, en 2 i en 3, eren, per l’administració, això: números. Números sense rostre. Perquè he vist com hom negava la intenció de dir una cosa que a continuació deia. Perquè he vist com un diàleg no és tal quan hom ve a parlar sobre fets que estan decidits abans d’entrar a la reunió. I que els noms d’aquestes víctimes es mescla amb números, amb comparacions, amb la globalitat d’altres fets, com si això fes de les víctimes menys víctimes. Digueu-li a 1 que no tindrà ajuda perquè no hi ha pressupost. Digueu-li a 2 que no tindrà referent perquè no té suficients punts. Digueu-li a 3 que ningú el calmarà perquè a l’escola tenim el que “ens toca”.

Avui he plorat perquè m’han dit que tal vegada els horaris no estan ben fets. O que no ens sabem organitzar. O que no hem emplenat bé els informes. Que, al cap i a la fi, el centre és el culpable. Com si fóssim nosaltres els que els hem llevat l’ajuda.

I les llàgrimes han arribat a la meua boca, amargues com la fel. M’han fet prémer les dents. I aquest gest m’ha fet comprendre. Comprendre que avui he plorat. Molt. Però que aquest plor m’ha regat. Com a un arbust sec. Com a una planta, m’ha alimentat. M’ha alimentat per saber que ni 1, ni 2, ni 3 mereixen que ningú parli d’ells sense veure’ls dins de l’aula. M’ha proporcionat energia per seguir caminant pel carrerany de la reivindicació d’una vertadera escola inclusiva. M’ha omplert de força per pugnar contra les injustícies de la homogeneïtzació. M’ha nodrit d’empatia per poder lluitar per aquest nens com si fossin fills meus. I m’ha sadollat d’impuls per dir-li a l’administració que NO.

Que ningú ho dubti. NO. No aturarem. Com no ho hem fet des de fa anys. Les forces ballaran. Hi haurà dies minvants. Altres, potents. Però no s’ha de desdenyar la força d’una gota d’aigua. És capaç de foradar fins la roca més dura. Avui he plorat. I aquestes llàgrimes van per vosaltres tres. Perquè ningú us ha de dir quins són els vostres drets.