ESTIMAT POL

Estimat Pol,

Avui he fet una excepció. I com no, l'he fet amb tu. Perquè tu ets excepcional. Avui estic escrivint sobre un “Dia de...”. No, no m'agraden els “Dia de...”. Gairebé totes les reivindicacions dels “Dia de...” haurien d'estar presents tots els dies de l'any. I per això no m'agraden: representen grans injustícies. Sembla que ens en recordem només aquell dia. Diuen que és per donar-los visibilitat. Jo crec, però, que serveix més per fer net algunes consciències.

Bé, al que anàvem. Avui he fet una excepció i t'he escrit aquesta carta. Just en el Dia de la Síndrome de Down. En aquesta carta, que em faria molta il·lusió que algun dia llegires per tu mateix, podria parlar-te de les dificultats que tindràs a la teua vida, de tots els obstacles que hauràs de superar només per la teua condició o que t'hauràs d'esforçar el doble per aconseguir molt menys que la resta du incorporat de sèrie. Però no et parlaré d'això. Ni de les injustícies que viuràs, encara al segle XXI. Ni dels drets que, fins i tot aquells que signen les lleis que diuen protegir-te, et seran vulnerats de forma regular. No. Avui no et parlaré d'això.

Avui he fet una excepció per dir-te, alt i amb força, tot el que tu has suposat per mi. Saps que diuen que a la teua cadena genètica tens, a un dels parells, tres cromosomes en vegada de dos? Doncs aquí et dic que aquest cromosoma extra és genial. Si no, com expliques tot el m'has fet entendre? Com expliques tot el que m'ensenyes cada dia? I a mi, has de saber, aprendre és el que més m'agrada. Tal vegada per això em vaig fer mestre. Molts com jo vam escollir aquests professió per aprendre durant tota la vida. Qui millor que tu per regalar-me, cada dia, centenars d'aprenentatges.

Amb tu he aprés allò essencial a la vida: apreciar cada moment de l'existència. Cada petit detall. Cada respiració. Celebrar cada rutina. Perquè tu no te n'adones, però els humans ens deixem enganyar per la rutina. Ens du al seu terreny i ens enreda. I així, atrapats en aquesta teranyina, comences a preocupar-te per nimietats. A inquietar-te per insignificances. Et deixes caure pel tobogan del turment, un tobogan com els que a tu t'agraden dels parcs. Aquest, però, no és divertit. Ens fan patir. I no ens adonem.

Doncs tu m'han ensenyat a què els tobogans han de ser divertits. I ho fas de la manera més senzilla. Amb un somriure. Amb una alegria. Perquè per tu, la salutació rutinària, la diària benvinguda, l'automatisme del bondia, sempre és especial. Sempre és com si fes tres mesos que no ens veiéssim. I això em fa rompre les cadenes que ens fa presos en un mar de falsos desassossecs. I m'ensenyes que cada segon ha de ser gaudit.

També he aprés, pel teu mestratge, que allò especial resideix més a prop del que ens pensem. No cal cercar-ho en grans viatges, ni en recargolades experiències, ni molt menys en aconseguir grans metes. Tu, mestre del mestre, m'ho mostres una tarda de dimarts al sofà amb una mirada còmplice. M'ho descobreixes quan al quart intent, el dos et surt bé i no del revés. M'ho transmets quan poses el canal de vídeos musicals de la tele i ens traus a tota la família a ballar, esborrant-nos d'una tacada el cansament del nostre dia a dia.

La teua mà em transporta a un altre món, on la peresa, la por i la pena estan deportades. Malgrat això, sé que ens queden per viure moments difícils. Que, de sobte, el camí s'empinarà. I que, en massa ocasions, el món ens donarà l'esquena. Però tu, mestre meu, a cada moment em faràs aprendre la lliçó. Faràs de les dificultats, oportunitats. I del vertigen, un tobogan divertit com els que t'agraden dels parcs.

Només en queda dir-te, en aquesta carta feta excepció, que gràcies. Gràcies per canviar-me. Gràcies per fer-me millor persona. Gràcies per mostrar-me la senda amagada d'allò important. Gràcies per allargar-me la mà i no deixar que em perdi. Gràcies per obsequiar-me l'essència de l'estima. I gràcies per fer, de cada moment, un aprenentatge nou.

Amb estima,

Ton pare.

SOLEDAT

Des de la soledat vull escriure de la soledat. Des del silenci. També des de la foscor de la nit. Una foscor que sol acompanyar aquesta soledat. La soledat d'una mestra. Una mestra qualsevol. D'una sensació que, amb total seguretat, és temporal. Subjectiva. I errònia. És, però, la que ara amera l'ànima de la docent. La soledat des de la soledat. La soledat dels que mai estem sols.

Fotografia de Graehawk

La mestra treballa dur. Moltes hores. Molts de dies. És una bona professional. Coneix que ha d'oferir el seu alumnat perquè siguin millors persones i progressin en els seus aprenentatges. I això implica moltes hores. Molts de dies. Treballar 10 hores cada jorn és treballar dur. I més quan cinc d'elles les fasenvoltada de 25 criatures en creixement. I en formació. Malgrat aquest horari, la soledat la copeja cada vegada que li diuen la bona vida que duen els mestres. Aquells famosos 3 mesos de vacances tan presents a la societat com irreals que són.

La mestra tracta d'innovar. S'allunya, però, de les modes. No vol innovar per innovar, sinó per dotar els seu alumnes d'uns millors aprenentatges. Per això, cerca evidències d'allò que usa a l'aula. Empra mètodes que se saben que ajuda l'alumnat a fixar al cervell allò que s'aprèn. Sap que fer exàmens serveix de poc i el que intenta és que els infants aprenguin també a regular allò que van aprenent. Malgrat aquesta forma de fer, i que moltes companyes intenten dur-la a terme, la soledat copeja cada vegada que l'administració (que contradictòriament presumeix sempre que pot d'innovació) li exigeix una avaluació absurda o uns documents inservibles. Que no redueix les ràtios. Que pren decisions incomprensibles o que obvia tots els processos metodològics del centre i només es preocupa per estadístiques i resultats.

La mestre ajuda, també, a altres serveis. Comparteix la informació que té del seu alumnat per poder solucionar alguns problemes que els infants tenen. Informa sobre aspectes relacionats amb salut mental, amb absentisme, amb serveis socials, amb neuropediatria. Malgrat aquests informes, la soledat copeja cada vegada que la informació només té un camí d'anada però mai de tornada. Perquè una informació sense retorn podrà ajudar al seu alumnat de forma molt esbiaixada. Cada vegada que ella no es podrà recolzar a la seua feina de la informació que li puguin proporcionar altres professionals. I així, no tots estem remant en la mateixa direcció.

La mestra té uns coneixements didàctics i organitzatius consolidats, i una llarga experiència en educació. Podria aportar aspectes importants per millorar allò que no funciona. Opinaria amb fonaments per modificar errades que es repeteixen dins del sistema. Argumentaria quines solucions es podrien dur a terme per alguns dels problemes que semblen eterns. Malgrat aquesta expertesa, la seua veu mai es escoltada i la soledat copeja cada vagada que es decreta una norma que no entén, un decret sense necessitat o una nova llei per anular la redactada pel partit contrari. Mai concebiríem a un polític dient a un cirurgià com a d'operar, però fora del món educatiu ningú sembla escandalitzar-se perquè això mateix esdevengui en educació.

La mestre escolta, sovint, de la seua importància. Del paper fonamental que juga a la societat. Fins i tot li diuen que al Japó, els mestres són els únics que no han de fer reverències davant l'emperador, ja que sense els mestres, no hi hauria emperador. Malgrat ser una història molt encisadora, no és més que una altra llegenda urbana. I la soledat copeja més el cor de la mestra, que aprecia que aquesta llegenda és més que significativa. Igual que al Japó això no existeix, tampoc existeix a la pràctica aquesta importància que diuen que té com a docent. Semblen dues llegendes urbanes paral·leles: la del Japó i la del reconeixement de la seua importància social.

I per tot això i per més, volia escriure de la soledat. I sé que tindreu arguments de sobra per rebatre'm. Per discutir-me que realment no estem sols. Per debatre'm amb dades que això no succeeix del tot així. Per polemitzar amb arguments que tal vegada he estat massa parcial. I jo us donaré la raó. No hi puc fer res, però, perquè la mestra se sent així i davant un sentiment, poca cosa podem fer.

SÓN GEGANTS

"Mire vuestra merced –respondió Sancho– que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento..."

L'advertència de Sancho al seu amo era clara. En aquell camp no hi havia cap gegant amb el que combatre, només uns bon grapat de molins de vent que cap amenaça suposaven. 

Il·lustració de Txatxy

Fins i tot, algunes famílies amb fills i filles amb diversitat funcional no veien ni tan sols els molins. Caminaven pel terreny i acceptaven que aquell era el passeig que els havia tocat fer. Una mena de sort en la que es conformaven amb les vistes d'aquell paisatge sec i erm. Aquelles famílies desconeixien quins eren els drets dels seus hereus i es resignaven amb el que contemplaven. No coneixien la legislació vigent. Ni les normatives referents a l'educació dels fills. Ni sabien que podien escolaritzar-los en centres ordinaris. I en aules ordinàries. Per ells, no hi havia gegants perquè no hi havia molins.

Un altre grup de famílies, mirava els molins i els veia com molins. Com Sancho, no apreciaven cap amenaça en aquelles construccions que les persones havien creat per la mòlta de diferents elements alimentaris. Acceptaven aquella imatge i no es qüestionaven més enllà del que els seus ulls apreciaven. Sabien els drets que els atorgaven les lleis. I gràcies a aquest coneixement, començaren a caminar cap als molins per fer valer aquests drets. D'aquest grup de famílies, algunes es varen cansar abans d'arribar als molins. Preferiren donar la volta i unir-se al primer grup. Altres, seguiren i es trobaren amb que aquells molins els barraven el pas. Les aspes, amb el seu moviment rotatori perfectament sincronitzat, els impedia seguir avançant pel camí. Després de diversos intents, es cansaren i es van deixar caure a l'ombra d'aquelles construccions, derrotats, tot contemplant l'estranya dansa que executaven. Esgotats, acceptaren el seu destí resignats, perquè ni tan sols havien aconseguit superar uns simples molins de vent. 

I unes poques, segurament sumides en la mateixa bogeria que l'hidalgo, van optar per seguir a Don Quixot quan li va dir a Sancho: “ellos son gigantes; y si tienes miedo, quítate de ahí, y ponte en oración en el espacio que yo voy a entrar con ellos en fiera y desigual batalla”. I cap allà que van anar, a l'atac contra aquells gegants que els volien impedir aconseguir els drets que la llei atorgava als seus infants. 

Sumits en la bogeria. O no. Perquè no era cap paranoia. Allò que estava davant d'ells en aquells camps eren vertaderament gegants. I Sancho només era un traïdor que s'havia confabulat amb ells per fer creure a les famílies i al propi Quixot que allò era una miratge. I no ho va aconseguir, perquè aquelles famílies sabien la veritat. I la batalla va començar. Una lluita “fiera i desigual”. Sobretot desigual. Injusta. Dura i complicada. Llarga i esgotadora. Contra aquells gegants que a més de ser poderosos, tenien l'aspecte d'uns simples i inofensius molins. 

I no penseu que aquest episodi ha finalitzat. La batalla continua. Aquelles famílies segueixen exigint uns drets que els propis gegants han legislat i ara es neguen complir. Ordeixen tot tipus d'estratègies per vèncer aquesta dura contesa, i moltes d'elles no són ni ètiques ni legals. Intenten enganys amagant aquests drets. Atorguen favors que no són més que almoines: monedes fora de mercat per encobrir quines són les seues obligacions. Cerquen treves amb reunions interminables per jugar amb el cansament. Neguen el pas a les provisions i obliguen a què la gana debiliti les famílies i acceptin que realment no hi ha gegants, que tot era una visió, i que en aquell camp només hi ha molins.

I malgrat el cansament, les pors, els enganys, les traves, els obstacles, les mentides i la mancança de recursos, segueixen aquelles famílies a la disputa, no només pels drets dels seus fills i filles i per la inclusió, sinó per aconseguir un món més just i equitatiu. És la lluita més despietada, la lluita contra el mateix sistema, el gegant entre els gegants. I si pareu atenció, encara podreu escoltar les famílies, totes elles quixotesques, cridant ben fort “Non fuyades, cobardes y viles criaturas, que un solo caballero es el que os acomete”.

DESARRAIGO

Explica un antic conte sufí que un dia, un deixeble, va preguntar al mestre Hejasi: “Vull saber què és el més divertit dels éssers humans”.

Hejasi va contestar: “Pensen sempre al contrari: tenen pressa per créixer, i després sospiren per la infància perduda. Perden la salut per tenir diners i després perden els diners per tenir salut. Pensen tan ansiosament en el futur que descuiden el present, i així, no viuen ni el present ni el futur. Viuen com si no anessin a morir mai i moren com si no haguessin viscut”.

I com tothom sap, podríem afegir que de vegades estimen tant, que poden acabar odiant allò que estimen.

Efectivament, som éssers contradictoris. Abans d'entrar en matèria, però, un avís. Diuen que tot està als Simpson. Per mi, tot està a les cançons d'Extremoduro. 

Quod me nutrit me destruit. Allò que m'alimenta, també em destrueix. En el meu cas, el meu ofici. La docència i tot el que l'envolta. En el meu cas i en el de moltes persones més. I en la relació amor-odi que estableixes amb els diferents actors i actrius del fet educatiu, vivim una autèntica muntanya russa d'emocions que compliquen la nostra salut mental.

La puerta pinto de color de rosa,

de laberintos que hay en mi cabeza.*

Perquè no és senzill. Gens ni mica. Aquesta eterna contracció que et du en qüestions de minuts de l'abatiment més profund a la eufòria més victoriosa. Aquesta transformació de Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, que tan aviat fa que vulguis desconnectar de forma immediata de la feina, a què en qüestió d'hores estiguis llegint un nou article o llibre educatiu. I penses...

Y ahora he vuelto a mis manías,

no quiero rehabilitarme.

Quod me nutrit me destruit. M'alimenten els somriures dels infants. Les seues mirades. Els ulls brillants d'il·lusió. Les cares de descobriment quan aprenen. La sorpresa davant el món. La seua evolució. El seu creixement. L'energia. La que transmeten. La que et xuclen. Quan et criden i en vegada de dir el teu nom, s'equivoquen i et diuen “papi” o “mami”. Em destrueix, però, l'abandonament d'alguns infants. La manca d'ajuda cap a certes famílies. O la irresponsabilitat d'unes altres. La manca d'implicació. O la d'expectatives cap als infants. De famílies i docents.

Que soy viento y me embalo

y arranco las veletas...

Quod me nutrit me destruit. Em nodreix l'aprenentatge que suposa cada dia i durant tota la vida el meu ofici. La creativitat que du aparellada. El contacte amb les persones. Les relacions que s'estableixen. Retrobar antics alumnes anys després. Em devasta, però, el cansament per elements externs a la docència. El paperam absurd. Els problemes que s'eternitzen. La lluita continuada contra molins de vent que són autèntics gegants que parapeten l'administració per no reinventar un sistema apedaçat que la classe política manté amb respiració assistida ja fa massa temps.

Dijo que no me quería,

que estaba mejor antes.

Quod me nutrit me destruit. Em motiva créixer conjuntament com a professionals amb les meus companyes. Millorar les nostres competències gràcies a la pràctica reflexiva. Planificar conjuntament noves materialitzacions pràctiques per a l'aula. Em consumeix, però, els dies que tenim tots els oficis del món excepte el de docents: psicòleg, policia, treballador social, personal de neteja, infermer, cuiner, administratiu, comptable, bidell, informàtic, jardiner, transportista... I això només és el reflex d'una societat on l'educació no importa. D'un sistema polític que tant se li dona l'escola. En definitiva, d'un model on es diu que allò més important és l'educació, malgrat que els fets demostren el contrari. Als pressuposts ens remetem. La boca diu que som allò primer, mentre la butxaca demostra que som allò darrer. I també, els canvis de la gent. De massa gent que pensa d'una manera quan està a la trinxera, i que sembla tornar-se amnèsica quan es trasllada a un despatx. 

Arranqué un ramo de flores,

se lo regalé a mi amante.

Dijo que no las quería,

que estaban mejor antes.

Quod me nutrit me destruit. M'estimula encetar nous camins. Obrir noves aventures. M'engresquen els projectes ambiciosos, innovadors i generadors de canvis. Tot allò que signifiqui actualitzar l'escola. I fer-ho amb gent amb la que parlem el mateix idioma (Son, nuestras almas dos versos que se rozan), malgrat debatem fins la sacietat aspectes enfrontats. Volem i somiem canviar el paradigma plegats.

Dar contra un muro pa' poderlo derribar,

que seguro nos depara una sorpresa,

si te atreves yo me atrevo a atravesar.

M'abat, però, fer-ho gràcies al sobreesforç. A les preses. A l'estrés (Van tan deprisa nuestras almas que se arrollan). Gràcies a la iniciativa d'uns quants inconscients que sacrificaran temps de la seua vida personal. I sobretot, que siga impossible de mantenir en el temps. La insostenibilitat que acaba amb la mort del projecte per esgotament. Amb l'adéu de cansament. 

Si me veo desorientado

con la puerta de salida;

condenado a estar toda la vida

preparando alguna despedida.

Quod me nutrit me destruit. Com acostumar-se a aquest gronxador d'emocions? Com pair aquesta muntanya russa de sensacions? Difícil saber-ho. Ara, hem d'estar alerta. Força gent ha acabat cremada. De tants incendis que han sufocat, han acabat convertint-se en piròmans. És quan arriba El desarraigo. I no ens ho podem permetre. Per tant, cuidem-nos. No arribem al límit. Trobem un lloc que ens faci estar bé. Percebre'ns útils. Perquè mai hauríem de deixar de sentir per l'educació el...

me pierdo si me deja

y me encuentro si me roza.

I així, a veure si algun dia...

Sé que al destino volveremos a engañar

por que no se acostumbre a nuestra rareza,

por que nunca más nos vuelva a manejar.

*Desarraigo (Material defectuoso, 2011). Extremoduro

NO ÉS PAÍS PER A INFANTS

Hem destruït les ciutats i és difícil

que es puguin recuperar sense ser creatius.

Francesco Tonucci

No és país per infants. No ho és. I sense permís, agafaré en préstec el nom de la novel·la de Cormac McCarthy “No country for old men”. L'autor americà, al seu torn, també realitzà un préstec. Prengué el títol pel seu llibre del primer vers del poema "Sailing to Byzantium", del poeta irlandès William Butler Yeats. Yeats sembla plorar en aquests versos per la ignorància dels joves cap a la saviesa del passat, o siga, dels vells. A la seua manera, McCarthy juga (i, és clar, lamenta) l'esquizofrènia identitària dels Estats Units. Potència mundial de portes cap a fora, però amb una crisi interna important. Defensora de les llibertats a altres països, però amb una minva d'aquestes en els seus ciutadans. Amb un nacionalisme exacerbat, però soscavant les possibilitats dels seus joves. I per últim, un préstec més: el dels germans Cohen a McCarthy que va permetre la pel·lícula del mateix nom. I amb la mateixa idea surant a l'imaginari: el fets que esdeven en l'actualitat estan desenfocats, no hi ha harmonia ni equilibri entre el planeta i gent que l'habita. 

I per això, no és país per infants. Justament avui, dia Universal de la Infància. Si comencem per aquí, ja apreciem que falla alguna cosa. Perquè quan celebrem un dia internacional o universal de, és que aquest “de”, siga quin siga, està en situació de discriminació o desprotecció. O ambdues. La dicotomia existeix. La desalineació planeta-gent és ben visible quan parlem dels infants. Dels que sempre parlem, però als que sempre oblidem. No és país per infants.

Perquè som un país que no posa en primer lloc la infància. La prioritat absoluta que hauria de fer que ens replantejàssim tantes i tantes coses. De fet, canviar-ho tot. Enderrocar els actuals preceptes i començar a construir un edifici nou. Antònim al que tenim avui en dia. En tots els aspectes. Sota un nou paradigma. 

I així, els parcs no serien les excepcions a les ciutats. Aquell lloc on, com la gàbia d'una hàmster, tenim tancats als infants, sota l'excusa de la perillositat de les ciutats. Si volem un país per infants, els pobles i les ciutats han de ser, totes elles, un parc. 

I així, els carrils bicis no haurien d'existir. Perquè els carrers haurien de ser per les bicis. I l'excepció, els cotxes. Carrils cotxes excepcionals. I també discriminats. Fins i tot, inexistents. I que els nens i nenes puguin sortir al carrer amb el seu vehicle com ho feia jo a la meua infància, sense la impossibilitat de poder circular perquè les ciutats són pels vehicles de motor. 

I així, els espais creats per la ciutadania no serien excepció, serien norma. No serien notícia, ni objecte d'anuncis pomposos per part d'ajuntaments i altres organismes. Perquè ningú fa ostentació d'un fet que és habitual, necessari i prioritari. I això és el que passa. Som fruit d'aquesta desalineació. La de celebrar com un èxit allò que hauria de ser una obligació.

I així, no veuríem com tantes ciutats fan bandera de ser Ciutat Amiga de la Infància, quan és una amistat de conveniència. D'aquelles en què hom cerca amics per treure un rèdit. Amistats que no convenen i que l'únic que expressen és un asterisc. Un asterisc d'aquells que ens diuen, en lletra ben petita, que aquesta infància de la que ens vanagloriem en la seua amistat, és una simple excepció.

Una excepció que per desgràcia és norma. L'asterisc. Perquè sinó, no tindríem tants exemples com per omplir milers de línies. Hotels que no permeten l'allotjament d'infants. Restaurants on els infants molesten. Programacions de televisions que destrossen l'horari infantil. Horaris laborals que no fan família. Famílies estressades. Infants estressat pels horaris de les famílies. Escasses polítiques de conciliació. L'escola com a refugi de tot: de l'educació, del temps, de l'esbarjo, dels hobbys, de la guarda i custodia. I encara: videojocs militars i militars com a joc. La desalineació. L'asterisc.

Un asterisc enorme. Gegant. Un asterisc que en vegada de remetre'ns a la lletra petita, ens adreça a unes lletres de neó que permanentment ens acusa: no és país per infants. Que, a l'inrevés del poema de Yeats on els joves no respecten la saviesa del vells, som nosaltres, els vells, els que no respectem el futur dels joves. Que com la novel·la, mostrem un fet quan insistentment executam el contrari. Que com la pel·lícula, no tenim cap harmonia. Perquè si els infants han de ser el futur de la humanitat, la humanitat va camí de ser un asterisc.

SILENCI

Silenci. Dos mesos d'absolut silenci. I soledat. Malgrat ens passi tots els anys, mai acabem d'avesar-nos. Ho hem comentat, amb les meues companyes, i tenen el mateix sentiment. És un desassossec que té a veure amb el dia a dia. Amb la contínua presència de gent, de remors, de paraules. Passar d'això al silenci és fa complicat. És, en definitiva, l'addicció a la vida. 

Aquesta vida que m'acompanya des que jo tinc vida. Aquesta vida que m'ha donat una immensa saviesa. Que m'ha fet conèixer nombrosos secrets. Que m'ha dotat d'excepcionals coneixements. I que t'acaba enganxant. Profundament. 

No diré que sovint no resulti dur. Per diferents circumstàncies. Ara, un excés de soroll. Ara, unes temperatures massa elevades. Ara, aire condensat amb tuf a suor. I allò que mai he suportat. El patiment. La injustícia. El dolor dels indefensos infants. En forma de burla. En forma d'humiliació. En forma, fins i tot, de cops. Un menyspreu, que per sort, minva en cada generació. Mai entendre que qui ha triat educar, pugui “deseducar” tant. Ja ho soleu dir, els humans: "si les parets parlassin..."

I la duresa del tedi. De l'avorriment. Presenciar l'ensopiment que condueix a la desconnexió. Impossible aprendre així. Fins i tot jo deixava de prestar atenció. Tornava a connectar en sentir el meu nom en un retret força habitual: “Fins i tot les parets s'ho saben”. I no. Nosaltres també necessitem de l'emoció. La sorpresa. El joc. La contextualització. I tant elements que ens endollen a l'aprenentatge. No ho sabem per pedagogia ni per neurociència. Ho sabem per experiència. Perquè ho hem presenciat infinitat de vegades al llarg de la nostra vida. Quan els ulls s'il·luminen, les neurones s'activen. 

Quan no cabien més alumnes entre nosaltres quatre, era ben difícil transitar aquest camí. No impossible. Sempre han hagut docents avançats al seu temps. Savis anònims que per intuïció o per experiència, coneixien els secrets dels procés d'aprenentatge. Això sí, eren excepcions que confirmaven la regla del, per sobre de tot, voler el control disciplinari dels 40 infants que s'amuntegaven dins dels nostre cos. Avui en dia segueixen havent-hi problemes, situacions incomprensibles, que no s'acaben de resoldre. Vosaltres sabeu millor que jo quines són. No reiteraré en elles.

L'estiu ha servit pel descans. El necessari descans. Fins i tot a nosaltres ens ha servit per millorar la nostra presència. Tot el que penjava de la nostra pell, fruit de les experiències del curs, va estar despenjat en juny. Quedaren les restes de “blue tack” aferrades a la nostra dermis. En ocasions, arrencant-nos la pintura. Algunes hem tingut la sort de veure com una nova capa de pintura (i ja van...) ha fet rejovenir la nostra imatge. Altres, lluiran cicatrius de guerra, presumint de quin va ser el dibuix responsable d'aquell arrap, o de quin mural va ocasionar aquella altra esgarrapada. 

Mentre, esperem, amb buidor, l'inici d'un nou curs que volem que ens ompli. Un nou curs que esperem estigui ple de goig. I d'aprenentatges. He estat dos mesos en silenci. I en poc, aquest, es trencarà en mil bocins, en una explosió de crits, riures i retrobaments. De noves il·lusions. De nous reptes. Amistats i relacions. Sóc la paret d'una aula qualsevol d'una escola qualsevol. I estic esperant, amb impaciència, l'inici del nou curs.

0-3 ANYS: UN DEBAT PREVI.

Sovint, certs aspectes de la nostra vida estan tan arrelats dins nostre, que broten debats al respecte sense adonar-nos que en alguns d'ells obviem elements de base. Això els perverteix, perquè elimina arguments previs cabdals pel desenvolupament del propi debat. És una assimilació de conceptes o idees d'una manera viciada, no crítica, que ens du al pis superior d'un edifici sense haver-hi passat per la planta baixa. Això seria, si em permeteu l'analogia, com deliberar sobre que hem de fer amb la taula coixa del menjador de casa, tot obviant el perquè d'aquesta coixesa.Si esbrinem que és culpa d'unes potes desiguals no hi haurà problema i la resolució serà senzilla.La cosa canviarà si detectem una inclinació al sòl, unes rajoles mogudes o uns clivells sospitosos. Queda clar que no ho resoldrem amb una falca a una de les potes, si el problema és un dany estructural a l'edifici. O canviant la rajola en mal estat si el litigi prové d'una cimentació corrompuda. 

Malgrat no ser coneixedor en profunditat del món del 1r cicle d'educació infantil (el conegut com 0-3 anys), no puc evitar pronunciar-me al respecte d'aquesta etapa, que tan present està al debat públic darrerament. He de reconèixer que en aquesta qüestió, he caigut en la trampa del “fals” debat. Un fals debat del tot necessari, força interessant, fins i tot ineludible (i sé que m'estic contradient). Aspectes claus surten a la palestra i en molts de casos existeix unanimitat als arguments -al menys de paraula-. La seua importància no es discuteix, tampoc la necessitat que siga una etapa educativa i no merament assistencial, i menys, les condicions en les que s'ha de prestar el servei. No tornem, però, a caure al parany i anem al que per mi és el rovell de l'ou. Quan parlem de primera infància, es barregen les polítiques educatives i les familiars. Jaume Blasco (*) les defineix com:

• Educatives: les relacionades amb l'educació i l'accés a ell. L’escola pretén estimular el desenvolupament primerenc dels infants i incidir positivament sobre la seva evolució educativa posterior.
• Familiars: quan el desenvolupament de les diferents actuacions amb la població de 0 a 3 anys s’ha orientat a facilitar la conciliació entre la vida familiar i la laboral de les famílies, especialment de les mares.

Amb els termes explicitats, donaríem el tret de sortida al debat inicial que ha de precedir, sí o sí, a l'actual: és correcta la política familiar que hi ha establida a l'estat espanyol? És a dir, hem de deixar els nostres fills o filles a una escoleta (si no és té una altra opció) als 5 mesos? O li volem donar una importància a la maternitat/paternitat com a element cabdal del desenvolupament afectiu - estimulador dels infants?

Si fem un viatge virtual pels permisos a Europa, ens trobem una mica de tot. Hi ha països que aposten clarament per polítiques familiars, com Suècia (16 mesos: 3 mesos cada progenitor i la resta repartits a voluntat), Noruega (59 setmanes: cada progenitor té 15 setmanes que son intransferibles, més 29 setmanes a repartir) o Dinamarca (13 mesos). D'altres, però, no semblen tenir aquestes polítiques entre les seues prioritats. França té 18 setmanes (16 per la mare i 2 pel pare), Grècia 16 setmanes per la mare, o Suïssa només 14 setmanes. A Espanya s'està fent un canvi important en aquest aspecte. Ara mateix, la mare disposa de 16 setmanes i el pare de 8. Al 2021 es pretén la igualtat de 16 setmanes cadascú, fet que ampliaria el permís total fins a 32 setmanes (8 mesos). No és un canvi menor. Passarem de deixar els infants a l'escoleta cap als cinc mesos (repetesc, si no és una altra opció) a deixar-los als 8.

El debat, però, no és així de senzill. Per completar la visió, hem de posar en joc l'evidència internacional sobre la importància de l'impacte en l'infant de l'educació en la primera infància. Sabem que aquesta educació és positiva “i d'una magnitud rellevant en diverses habilitats cognitives i socials dels infants, i que aquests impactes es concentren especialment en els infants d’estatus socioeconòmic baix, d’origen immigrant, i/o amb necessitats educatives especials” (Jaume Blasco).

I aquí és on posem el dit a la nafra: educació primerenca a casa o a l'escoleta? A quin temps és millor transcendir d'una a l'altra? S'han de continuar augmentant els permisos per naixement fins equiparar-los a alguns països d'Europa? O ja serà suficient amb les 32 setmanes al 2021? Criança natural o socialització en escoleta? O és millor un període mixt? És, fins i tot, el més beneficiós pels infants aquest possible període combinat? I encara, més preguntes que ja ens duen pel camí de l'ètica: tothom per igual o amb diferències? Si l'impacte de l'educació en la primera infància augmenta a les famílies de baix estatus socioeconòmic i té un efecte igualador que previndrà possibles desequilibris posteriors, podem obligar a dites famílies a què duguin els seus fills i filles a l'escoleta el més aviat possible? O això és una disbarat? Podem ajudar a aquestes famílies a trencar amb l'esbiaix per l'origen social que afavorirà els seus hereus? Quines mesures són millors per aconseguir una societat amb una major igualtat d'oportunitats? 

Moltes qüestions que ens ajudaran a resoldre com solucionar la coixesa de la taula, sense obviar si l'edifici està o no en bon estat. I pel mateix preu, no vull deixar de dir-ho: reparem ja una pota força desigual, la del sou de les educadores del 0-3, per la importància social i educativa que tenen.