Estimat Pol,
Avui he fet una excepció. I com no, l'he fet amb tu. Perquè tu ets excepcional. Avui estic escrivint sobre un “Dia de...”. No, no m'agraden els “Dia de...”. Gairebé totes les reivindicacions dels “Dia de...” haurien d'estar presents tots els dies de l'any. I per això no m'agraden: representen grans injustícies. Sembla que ens en recordem només aquell dia. Diuen que és per donar-los visibilitat. Jo crec, però, que serveix més per fer net algunes consciències.
Bé, al que anàvem. Avui he fet una excepció i t'he escrit aquesta carta. Just en el Dia de la Síndrome de Down. En aquesta carta, que em faria molta il·lusió que algun dia llegires per tu mateix, podria parlar-te de les dificultats que tindràs a la teua vida, de tots els obstacles que hauràs de superar només per la teua condició o que t'hauràs d'esforçar el doble per aconseguir molt menys que la resta du incorporat de sèrie. Però no et parlaré d'això. Ni de les injustícies que viuràs, encara al segle XXI. Ni dels drets que, fins i tot aquells que signen les lleis que diuen protegir-te, et seran vulnerats de forma regular. No. Avui no et parlaré d'això.
Avui he fet una excepció per dir-te, alt i amb força, tot el que tu has suposat per mi. Saps que diuen que a la teua cadena genètica tens, a un dels parells, tres cromosomes en vegada de dos? Doncs aquí et dic que aquest cromosoma extra és genial. Si no, com expliques tot el m'has fet entendre? Com expliques tot el que m'ensenyes cada dia? I a mi, has de saber, aprendre és el que més m'agrada. Tal vegada per això em vaig fer mestre. Molts com jo vam escollir aquests professió per aprendre durant tota la vida. Qui millor que tu per regalar-me, cada dia, centenars d'aprenentatges.
Amb tu he aprés allò essencial a la vida: apreciar cada moment de l'existència. Cada petit detall. Cada respiració. Celebrar cada rutina. Perquè tu no te n'adones, però els humans ens deixem enganyar per la rutina. Ens du al seu terreny i ens enreda. I així, atrapats en aquesta teranyina, comences a preocupar-te per nimietats. A inquietar-te per insignificances. Et deixes caure pel tobogan del turment, un tobogan com els que a tu t'agraden dels parcs. Aquest, però, no és divertit. Ens fan patir. I no ens adonem.
Doncs tu m'han ensenyat a què els tobogans han de ser divertits. I ho fas de la manera més senzilla. Amb un somriure. Amb una alegria. Perquè per tu, la salutació rutinària, la diària benvinguda, l'automatisme del bondia, sempre és especial. Sempre és com si fes tres mesos que no ens veiéssim. I això em fa rompre les cadenes que ens fa presos en un mar de falsos desassossecs. I m'ensenyes que cada segon ha de ser gaudit.
També he aprés, pel teu mestratge, que allò especial resideix més a prop del que ens pensem. No cal cercar-ho en grans viatges, ni en recargolades experiències, ni molt menys en aconseguir grans metes. Tu, mestre del mestre, m'ho mostres una tarda de dimarts al sofà amb una mirada còmplice. M'ho descobreixes quan al quart intent, el dos et surt bé i no del revés. M'ho transmets quan poses el canal de vídeos musicals de la tele i ens traus a tota la família a ballar, esborrant-nos d'una tacada el cansament del nostre dia a dia.
La teua mà em transporta a un altre món, on la peresa, la por i la pena estan deportades. Malgrat això, sé que ens queden per viure moments difícils. Que, de sobte, el camí s'empinarà. I que, en massa ocasions, el món ens donarà l'esquena. Però tu, mestre meu, a cada moment em faràs aprendre la lliçó. Faràs de les dificultats, oportunitats. I del vertigen, un tobogan divertit com els que t'agraden dels parcs.
Només en queda dir-te, en aquesta carta feta excepció, que gràcies. Gràcies per canviar-me. Gràcies per fer-me millor persona. Gràcies per mostrar-me la senda amagada d'allò important. Gràcies per allargar-me la mà i no deixar que em perdi. Gràcies per obsequiar-me l'essència de l'estima. I gràcies per fer, de cada moment, un aprenentatge nou.
Amb estima,
Ton pare.
