Explica un antic conte sufí que un dia, un deixeble, va preguntar al mestre Hejasi: “Vull saber què és el més divertit dels éssers humans”.
Hejasi va contestar: “Pensen sempre al contrari: tenen pressa per créixer, i després sospiren per la infància perduda. Perden la salut per tenir diners i després perden els diners per tenir salut. Pensen tan ansiosament en el futur que descuiden el present, i així, no viuen ni el present ni el futur. Viuen com si no anessin a morir mai i moren com si no haguessin viscut”.
I com tothom sap, podríem afegir que de vegades estimen tant, que poden acabar odiant allò que estimen.
Efectivament, som éssers contradictoris. Abans d'entrar en matèria, però, un avís. Diuen que tot està als Simpson. Per mi, tot està a les cançons d'Extremoduro.
Quod me nutrit me destruit. Allò que m'alimenta, també em destrueix. En el meu cas, el meu ofici. La docència i tot el que l'envolta. En el meu cas i en el de moltes persones més. I en la relació amor-odi que estableixes amb els diferents actors i actrius del fet educatiu, vivim una autèntica muntanya russa d'emocions que compliquen la nostra salut mental.
La puerta pinto de color de rosa,
de laberintos que hay en mi cabeza.*
Perquè no és senzill. Gens ni mica. Aquesta eterna contracció que et du en qüestions de minuts de l'abatiment més profund a la eufòria més victoriosa. Aquesta transformació de Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, que tan aviat fa que vulguis desconnectar de forma immediata de la feina, a què en qüestió d'hores estiguis llegint un nou article o llibre educatiu. I penses...
Y ahora he vuelto a mis manías,
no quiero rehabilitarme.
Quod me nutrit me destruit. M'alimenten els somriures dels infants. Les seues mirades. Els ulls brillants d'il·lusió. Les cares de descobriment quan aprenen. La sorpresa davant el món. La seua evolució. El seu creixement. L'energia. La que transmeten. La que et xuclen. Quan et criden i en vegada de dir el teu nom, s'equivoquen i et diuen “papi” o “mami”. Em destrueix, però, l'abandonament d'alguns infants. La manca d'ajuda cap a certes famílies. O la irresponsabilitat d'unes altres. La manca d'implicació. O la d'expectatives cap als infants. De famílies i docents.
Que soy viento y me embalo
y arranco las veletas...
Quod me nutrit me destruit. Em nodreix l'aprenentatge que suposa cada dia i durant tota la vida el meu ofici. La creativitat que du aparellada. El contacte amb les persones. Les relacions que s'estableixen. Retrobar antics alumnes anys després. Em devasta, però, el cansament per elements externs a la docència. El paperam absurd. Els problemes que s'eternitzen. La lluita continuada contra molins de vent que són autèntics gegants que parapeten l'administració per no reinventar un sistema apedaçat que la classe política manté amb respiració assistida ja fa massa temps.
Dijo que no me quería,
que estaba mejor antes.
Quod me nutrit me destruit. Em motiva créixer conjuntament com a professionals amb les meus companyes. Millorar les nostres competències gràcies a la pràctica reflexiva. Planificar conjuntament noves materialitzacions pràctiques per a l'aula. Em consumeix, però, els dies que tenim tots els oficis del món excepte el de docents: psicòleg, policia, treballador social, personal de neteja, infermer, cuiner, administratiu, comptable, bidell, informàtic, jardiner, transportista... I això només és el reflex d'una societat on l'educació no importa. D'un sistema polític que tant se li dona l'escola. En definitiva, d'un model on es diu que allò més important és l'educació, malgrat que els fets demostren el contrari. Als pressuposts ens remetem. La boca diu que som allò primer, mentre la butxaca demostra que som allò darrer. I també, els canvis de la gent. De massa gent que pensa d'una manera quan està a la trinxera, i que sembla tornar-se amnèsica quan es trasllada a un despatx.
Arranqué un ramo de flores,
se lo regalé a mi amante.
Dijo que no las quería,
que estaban mejor antes.
Quod me nutrit me destruit. M'estimula encetar nous camins. Obrir noves aventures. M'engresquen els projectes ambiciosos, innovadors i generadors de canvis. Tot allò que signifiqui actualitzar l'escola. I fer-ho amb gent amb la que parlem el mateix idioma (Son, nuestras almas dos versos que se rozan), malgrat debatem fins la sacietat aspectes enfrontats. Volem i somiem canviar el paradigma plegats.
Dar contra un muro pa' poderlo derribar,
que seguro nos depara una sorpresa,
si te atreves yo me atrevo a atravesar.
M'abat, però, fer-ho gràcies al sobreesforç. A les preses. A l'estrés (Van tan deprisa nuestras almas que se arrollan). Gràcies a la iniciativa d'uns quants inconscients que sacrificaran temps de la seua vida personal. I sobretot, que siga impossible de mantenir en el temps. La insostenibilitat que acaba amb la mort del projecte per esgotament. Amb l'adéu de cansament.
Si me veo desorientado
con la puerta de salida;
condenado a estar toda la vida
preparando alguna despedida.
Quod me nutrit me destruit. Com acostumar-se a aquest gronxador d'emocions? Com pair aquesta muntanya russa de sensacions? Difícil saber-ho. Ara, hem d'estar alerta. Força gent ha acabat cremada. De tants incendis que han sufocat, han acabat convertint-se en piròmans. És quan arriba El desarraigo. I no ens ho podem permetre. Per tant, cuidem-nos. No arribem al límit. Trobem un lloc que ens faci estar bé. Percebre'ns útils. Perquè mai hauríem de deixar de sentir per l'educació el...
me pierdo si me deja
y me encuentro si me roza.
I així, a veure si algun dia...
Sé que al destino volveremos a engañar
por que no se acostumbre a nuestra rareza,
por que nunca más nos vuelva a manejar.
*Desarraigo (Material defectuoso, 2011). Extremoduro
