“Als bous se'ls lliga per les banyes
i als homes per les paraules”.
Antoine Loysel
Això era un home que tenia una granja modesta al camp. Vivia al costat de la seva dona i dels seus animals. Un dia, tot va canviar. El granger va caure molt malalt, a causa d'una febre sobtada. El van visitar diferents metges però ningú va saber trobar una cura a la malaltia. Davant la proximitat d'una possible mort, l'home es va posar a pregar als déus:
- Algú al cel s'ha d'apiadar de mi! -va exclamar des del seu llit- Si em torneu la salut faré un gran sacrifici en honor vostre. Posaré a la vostra disposició cent bous, per aquest miracle!
La seva dona, que l'escoltava pregar fora de l'habitació, es va donar un bon ensurt en escoltar tan descabdellada promesa, ja que mai podrien aconseguir aquesta quantitat de bous.
 |
| Pascal Sébah |
-Que potser la febre et fa delirar? D'on penses treure tants de bous si et curen?- li va preguntar, tot entrant al dormitori- És que no tens por de la ira del déus?
-Creus que si un dia estic curat i sa com abans, els déus vindran a cobrar el deute? - li va respondre.
Arriben les eleccions. I amb elles, nous programes electorals. Però, que ha estat dels programes electorals en vigor? S'han complert aquelles promeses per part dels que han estat al govern aquests 4 anys? Com el granger a la faula d'Isop, les formacions polítiques prometen tot tipus de mesures a la ciutadania. I com creu el granger, pensen que els déus no els hi demanaran responsabilitats sobre aquestes. No els hi falta raó. Tal vegada la manca de cultura democràtica o que no entenem aquests compromisos com un fet vinculant, fa que no demanem comptes electorals en base a un programa que hauria de ser com un contracte amb les persones.
M'he entretingut a fer un repàs dels dos programes electorals en matèria educativa del dos partits que han estat a la Conselleria d'Educació aquesta legislatura i el resultat de l'anàlisi no és molt encoratjador. Aproximadament (sabem que hi ha moltes propostes difícils de valorar, interpretables o directament, buides de contingut) el 45% dels punts proposats ha estat incomplert. Un percentatge d'aquest contracte que ens lliga a governants i ciutadans excessivament elevat. Un clar incompliment d'aquest contracte. Això no és nou. Ja ho analitzarem a “Promeses i mentides” a l'anterior legislatura. Sembla que els partits polítics coneixen la faula d'Isop i juguen amb aquesta baralla.
 |
| Part del programa electoral en educació del PSIB per les eleccions del 2015 |
Més enllà d'aquests percentatges i sense entrar a realitzar una anàlisi més exhaustiva, el que més ens hauria de preocupar d'aquests 4 anys és la manca de progrés cap a una millora integral del sistema. És a dir, cap a una modificació d'ampli calat. El trident integrat per diàleg vertader, responsabilitat compartida i llei educativa pròpia derivada del pacte ha fracassat.
El diàleg vertader on la comunitat educativa pugui expressar tot allò relacionat amb el seu àmbit. Malauradament, ni docents, ni famílies, ni equips directius han vist un lloc on compartir amb l'administració les seues propostes (el tema de l'alumnat és, per desgràcia, matèria a banda). Malgrat la creació de sengles meses de diàleg, famílies i direccions han vist com aquest instrument s'ha obviat sistemàticament. Els docents no han tingut ni aquest fòrum. Sembla que amb els sindicats és els suficient, en una manca d'enteniment de com es planteja el fet educatiu a altres llocs del món. No ens cansarem de citar a Andy Hargreaves, gran coneixedor d'iniciatives d'èxit arreu del planeta i gran coneixedor de sistemes educatius d'un elevat nombre de països: “Els sindicats han perdut l'oportunitat de pujar el llistó de la qualitat professional i augmentar la seua credibilitat i transparència cap al públic”. (2012-p.136).
La responsabilitat compartida com una manera d'estabilitzar el sistema amb decisions pactades entre administració i comunitat, que difícilment puguin ser revocades sense l'acord de les dues parts. Així, evitaríem el continu efecte pèndol que es produeix cada vegada que hi ha un canvi de color polític al govern. I al mateix temps, asseguraríem unes polítiques basades en evidències pedagògiques i científiques, i allunyaríem el debat de propostes estèrils o pseudoeducatives. Si tornem a Hargreaves, “els propòsits que defineixen una visió futura de la societat no han de ser decidits exclusivament pels governs. Són una qüestió de compromís públic de ciutadans i membres de la comunitat”.(2012-p.119).
La Llei Educativa pròpia, promesa pel propi conseller en seu parlamentària per aquesta legislatura, com a culminació dels dos apartats anteriors, en una clar exemple del que ha de ser el diàleg i la repartició de responsabilitats als que ens referíem als dos primers apartats. I és que, aquesta llei educativa havia de sortir de l'acord basat en el document d'Illes per un Pacte, que va sortir del Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB) amb un 76% de vots a favor, redactat en base a un ample consens, derivat d'infinites hores de diàleg entre la major part de la comunitat educativa.
La trilogia del fracàs és aquesta. El perill, immens. Perquè això no es produeix en una situació rutinària. És produeix en un context extraordinari. Aquests fets ocorren en un temps on les comunitats escolars han estat més dinàmiques que mai. On hem viscut una autèntica explosió pedagògica a les Balears. On ens estem situant a nivell punters en matèria d'innovació. I on no s'han fet cap de les tres passes necessàries per afiançar aquesta bonança. Això ens du, com esmenta Hargreaves, a “El sender de l'efervescència, un sender atractiu. Docents interactuen amb altres docents, escoles que aprenen d'altres escoles, i els forts ajuden als dèbils. [...] És un dels tres senders de la distracció. Donen ànims efervescents als professionals amb preses. Ajuden els polítics amb objectius a curt termini a renovar el càrrec a les següent eleccions. Et diu no penses en el passat ni en un futur sostenible”. (2012, p.76 i 160)
I aquesta és la clau: la sostenibilitat del canvi. La durabilitat de l'efervescència. El manteniment del entreguisme. Perquè aquest camí ja ha estat documentat. I no acaba bé. Estem veient que la corda en la que lligaven les banyes del bou s'han trencat. Que els deus s'han emprenyat perquè han salvat una vida i no han obtingut els cent bous de la promesa. Hargreaves avisa, i ens diu que això no se sosté en el temps. Que ja ho han viscut en altres bandes del món. Que sense acomplir amb les exigències de la trilogia d'incompliments, més prompte que tard, tot quedarà en un bonic somni que en despertar s'ha esvaït. Després, terra cremada. I ja se sap que en terra cremada no creix l'herba.
