Diumenge. Ritme ralentitzat. Escapatòria del frenètic ritme de la setmana. Dia propici per altres activitats. Realitzar un agradable passeig pel camp, pel bosc o prop de la mar. Era fa poc, finals de novembre, quan tot passejant pel camp, prop de casa, una imatge em va copsar. No era una altra que una flor d'ametller. Havia florit, sens dubte, confosa per aquest clima cada vegada més alterat. Aquella flor, pròpia de finals de gener o de febrer, apareixia com una estranya que ningú espera, cridada a escena per un oratge que feia recordar l'arbre una altra època de l'any.
 |
| James O'Loghlin |
Quan hom parla d'innovació sempre em sent una mica perdut. El fet és simple: què serà per aquesta persona innovar? El que aquella persona entengui, la definició que li doni al terme, és fonamental. En general, la definició donada pot ser una vertadera accepció del mot, un significat semblant al d'innovar o, en el pitjor dels casos, pràctiques que poc o res tenen a veure amb l'etimologia de la paraula. Per aquesta raó, hauríem de diferenciar entre innovar, actualitzar o vendre fum.
Anem a pams. Aquí i ara deixarem de banda la tercera opció, la del significat buit. Analitzarem les altres dos. Segons el DIEC, innovar és “introduir quelcom de nou (en una cosa)”. En canvi, actualitzar és “fer actual, posar al dia”. La diferència és meridiana. Ho defineix amb claredat Eduard Vallory amb una pregunta: Fins a quin punt més que innovar el que passa és que portem retard en actualitzar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge?”(1)
Si responem a aquesta qüestió, podem afirmar que hi ha centres que innoven quant al paradigma educatiu i altres que innoven dins del seu centre o en comparació amb altres, però només fan una actualització en relació al sistema. I consti que en cap cas volem crear una jerarquia entre centres. Ans el contrari. Totes dues opcions són absolutament vàlides. És més, necessàries. I si es produeixen des de la pràctica reflexiva dins cada centre i en construcció en xarxa amb altres centres, molt millor. Perquè si això succeeix serà, perquè com diu Ken Robinson, “cada escola és diferent i cada infant especial. Per això no existeix un paradigma educatiu que tingui efecte en totes parts. La tasca dels educadors consisteix en aplicar-lo de forma creativa a les seues pròpies comunitats”.(2)
Tant la innovació educativa com l'actualització han de respondre a una sèrie de qüestions ineludibles: Com aprén l'ésser humà? Quin propòsit tenen els canvis i les innovacions que volem introduir? Quin objectiu tenim? Si no manifestem una claredat en les respostes, tal vegada som un centre als que es refereix Enric Prats: “N’hi ha que s’hi apunten com el que surfeja per sobre de les onades i no vol quedar-se al marge de la moguda, gairebé com una moda”.(3)
Com en tot, l'esperit crític de docents, administració i famílies és un dels elements cabdals dels dos conceptes que ens ocupen. Com bé afirma Joan Maria Girona, “Una innovació pot ser una millora, però cal destriar, com en tot, el blat de la palla. Benvinguda sigui la innovació, l’esforç per canviar i millorar l’ensenyament i l’educació. Cal, però, avaluar el que fem, el que inventem, per assegurar que estem educant correctament, amb tot el que això representa”.(4)
Al llibre “La inutilidad de lo inútil” se'ns explica que hi ha dues concepcions del mot útil: o bé obtenir una recompensa immediata o bé la possibilitat d'usar un aprenentatge quan es presenti l'ocasió. La innovació ha d'anar lligada a la segona intenció. També l'actualització. Aquesta explicació coincideix també amb els models que, a grans trets, s'enfronten als nostres centres educatius: el tradicional (aprendre per passar un examen) i el que posa a l'alumne en el centre de l'aprenentatge (un aprenentatge des de l'emoció i més competencial). Fins i tot, podríem fer l'analogia amb el que ocorre a nivell de política educativa: mentre els diferents governs busquen amb les seues decisions un resultat immediat, els professionals som conscients que els rèdits s'aconsegueixen a llarg termini i com a resultat d'una pràctica reflexiva, argumentada i amb sentit crític.
 |
| IStock |
Fixats certs matisos, podem dir que la major part d'innovacions que es duen avui en dia als centres són, per sobre de tot, actualitzacions. I moltes d'elles responen a la lentitud de l'educació d'assumir els canvis que es produeixen a nivell de societat. Per no esmentar la dificultat en pair els canvis tecnològics , amb el seu desenvolupament exponencial.
L'actualització ens ha de posar al dia, perquè l'escola està desactualitzada. Tres dates recolzen aquesta afirmació: 1972, 1990 i 1996.
Al 1972, la UNESCO, al seu 1r informe sobre educació, plantejava que “l’acceleració dels canvis socials i tecnològics requeria que les persones estiguessin capacitades a aprendre al llarg de la seva vida, donat que el que aprendrien a l’escola podia canviar molt ràpidament”. Sí, 1972. (5)
Al 1990 la LOGSE, aquesta llei tan injuriada, va introduir uns conceptes que, malgrat la seua importància, han arribat als nostres dies gairebé oblidats a les nostres aules (encara que no a les nostres programacions): constructivitat, globalització i aprenentatge significatiu.
Al 1996, un nou informe de la UNESCO afirmava que “el propòsit de l’aprenentatge s’ha de fonamentar en quatre pilars: aprendre a conèixer; aprendre a fer; aprendre a ser i aprendre a conviure junts”.(6)
En definitiva, actualitzar i innovar són fets diferents, i al mateix temps vitalment necessaris. Per això hi haurà centres que floriran, com la nostra flor del principi de l'escrit, molt abans que les altres. Perquè estan preparades per fer-ho. Perquè són centres actualitzats des de fa molts d'anys i poden seguir donant passes cap a la introcucció de nous elements en la seua pràctica. En canvi, la resta, hauran de realitzar una passa igual d'important: florir al febrer. Quan toca. Actualitzar les seues pràctiques, posar al dia les seues metodologies, regular la seua organització a nivell d'aula, d'horari, de centre. I tenen un gran avantatge: saben on adreçar la mirada, on cercar ajuda, on visitar centres. Aprofitar l'experiència dels que ja han recorregut el camí.
En tots dos casos, però, mai hem d'oblidar dos aspectes claus. La pregunta que ha de marcar la direcció del canvi -per què ho fem?- i l'objectiu que volem aconseguir: que l'alumnat aprengui millor.
1 – Coll, Cesar (coordinador). La personalització de l'aprenentatge. Col·lecció Revista Dossier. Ed. Graó.
2 – Gerver, Richard. Crear hoy la escuela del mañana. Ed. SM. 2012
3 – Prats, Enric. Article “Els cants de sirena de les innovacions a les escoles”. Diari de l'educació. 5 de febrer de 2016.
4 – Girona, Joan Maria. Article “Innovació escolar: tot és bo?”. Diari de l'educació. 13 d'octubre de 2015.
5 - FAURE, Edgard (dir.).Aprender a ser. La educación del futuro, Informe a la UNESCO. UNESCO-Alianza, 1972.
6 - DELORS Jacques (dir.). La educación encierra un tesoro. Informe a la UNESCO de la Comisión Internacional sobre la Educación para el Siglo XXI.Santillana, Edicions UNESCO, 1996.
