CAUEN LES FULLES

Cauen les fulles. Van prenent el característic color rogenc i més tard el castany. O es tornen brunenques, fins i tot arriben al groc. Pocs dies més tard es desprenen de les rames i aterren amb suavitat al sòl. El paisatge muta i els espais prenen un to de recolliment, completat amb el canvi d'hora que ens durà cap a la foscor de franges més septentrionals. Els infants aprofitaran la fullaraca per donar-li cops de peus i llançar-la a les seues amistats amb ànims divertits.

Foto de Gracielalinda

Cauen les fulles i ho fan perquè ja no són útils per l'arbre. En baixar les temperatures i haver-hi menys hores de llum, amb una menor radiació solar, les fulles no realitzaran amb plenitud la seua funció fotosintètica. Amb la seua caiguda, els arbres podran estalviar energia. Els costaria més mantenir les fulles que perdre-les.

A vegades el cervell fa analogies que són difícils d'explicar. Mentre mirava la safata d'entrada del correu electrònic de l'escola on faig feina, apreciava l'enorme quantitat de mails que oferien tot tipus d'activitats, em va venir al cap la imatge típica de la tardor amb la que s'ha encetat aquest escrit. Qui està dins del món educatiu coneix aquesta circumstància. L'oferta és gairebé infinita: obres de teatre, visites a museus, sortides a centres d'interpretació, curses solidàries, tallers mediambientals, activitats de diferents ONGs, concurs de tot tipus, recollida de roba/aliments, tallers amb animals, excursions a granges, contacontes, xerrades de desenvolupament sostenible, promocions esportives, dies internacionals... Com es pot apreciar, totes elles interessants i d'un valor educatiu i humà assegurat.

La qüestió és: hi cap tot a l'escola? La responsabilitat dels professionals de l'educació ha de ser saber triar. Els criteris han de ser clars. Si pedagògicament estem caminant cap a unes metodologies que prioritzen els aprenentatges significatius, contextualitzats i globalitzats, inherentment les activitats presentaran aquestes característiques. Això implica que, per exemple, no hauríem de dur a l'aula una activitat allunyada del que en aquell moment estem desenvolupant com a temàtica dins del procés d'ensenyament i aprenentatge. Sempre hauríem de cercar la relació amb aquell projecte que estem desenrotllant o amb aquell interès que s'estigui tractant. Incloure dins la nostra programació activitats que no lliguin amb el dia a dia de l'aula pot produir una sensació similar a aquella que ens produeixen els llibres de text: llunyania. De la realitat i dels interessos dels infants. I això, de manera inevitable, condueix a una descontextualització i a una falta de significativitat. I a un no aprenentatge. Per tant, l'elecció d'aquestes activitats tindrà el clar criteri de complementar els aprenentatges que s'estiguin fent a l'aula sota els criteris abans esmentats. I malgrat ens sàpiga greu deixar fora activitats que ens semblin interessants, hem de pensar que de ben segur, produiran poc o cap guany en el nostre alumnat.

Seria una mica com “menys és més”. O un buidar per omplir millor. Tot seguint l'analogia a la que ens referíem a l'inici, deixar caure les fulles per fer més eficient el funcionament de l'arbre. Renunciar a activitats per realitzar només aquelles que acreixin l'aprenentatge. Cauen les fulles. L'arbre economitza esforços. En arribar a la primavera, amb forces renovades, treurà els nous rebrots i, si és el cas, les noves flors.

L'EDUCACIÓ, A L'ATZUCAC.

Ahir es va presentar el n.63 de la revista "Eivissa", de l'Institut d'Estudis Eivissencs, on he col·laborat amb l'article "L'educació, a l'atzucac". Aquest article, del que estic molt content, fa un repàs dels principals problemes de l'educació a l'illa d'Eivissa i les possibles solucions.

EL MITE DE SÍSIF

El mite de Sísif. De la mitologia grega. Sísif va ser rei de Corint. Conegut com el més astut dels humans, la seua astúcia el va conduir a enganyar diverses vegades als deus Zeus, Hades i Tànatos. Després de les seues traïcions, els déus van decidir proporcionar-li un càstig exemplar. I etern. Consistia en fer-li pujar una pedra pesada per la vessant d'una muntanya ben costeruda. Quan estava a punt de fer cim, l'enorme roca se li esmunyia de les mans i queia rosta per avall, fins arribar a la vall. Sísif havia de baixar la muntanya i carregar de nou amb la pedra per tornar-la a pujar. I aquest acte el repeteix interminablement, durant tota l'eternitat. 

Ticià

Captem una analogia. Bé, dos. Amb el sistema educatiu. La primera, política, i sí, és un càstig. La segona, d'aprenentatge, i no, no és un càstig. Ans el contrari. És una sort. Una benedicció.

L'analogia que fem amb les polítiques educatives, de ben segur, ja l'haureu endevinada. Els polítics creen lleis, desenvolupen normatives, concreten currículums i després, els docents, dins dels centres, hem de pujar la pesada roca de la implementació per la inclinada muntanya del dia a dia al centre. Després de molts d'esforços, i quan estem a punt d'arribar al cim, canvia el partit polític i modifica tot allò que havia realitzat el seu antecessor. Llei nova, normatives de desenvolupament noves, currículums nous. I així, la pedra, torna a estar a la vall, en la base de la muntanya. I els docents hem de tornar a empentar-la, a pujar aquella contundent mole cap a la cúspide. Així duguem una eternitat. Al menys, a mi m'ho sembla.

La segona equivalència va lligada a la frase “Un docent mai deixa d'aprendre”. I aquest és una realitat que s'ha d'imposar arreu de la professió. És un fet emocionant que ens permet desenvolupar-nos professionalment i a més, donar al nostre alumnat una àmplia possibilitat de recursos. Durant anys aquesta formació permanent, exceptuant honroses excepcions, semblava estancada. Encara podem observar aspectes dins de les nostres aules pròpies del segle XIX i no del XXI. L'exemple es repetit, però és bastant significatiu: què pensaríem si en anar al metge ens receptés medicines de l'any 1900? O si ens operassin amb els instruments dels anys 20 del segle passat? Per què la medicina ha avançat al llarg dels anys i aquests avenços hi han estat compartits, mentre l'educació ha romàs majoritàriament immòbil i estantissa? Com Sísif, la nostra obligació com a professionals és aprendre contínuament. I aquest procés és el mateix que Sísif fa en pujar la pedra per la vessant de la muntanya. Dur, difícil, cíclic...i etern. Fem-ho en equip i l'esforç serà menor i tindrà millors resultats. No podem deixar d'aprendre. I si aprenem com a grup, com a claustre, tot plegat no es quedarà en una acció aïllada que afecti a uns pocs alumnes. Serà el nostre canvi, i el canvi del centre. Hi ha millors estimulacions que aquestes? Ben al contrari del que es pugui pensar, cada vegada que la roca es trobi a la vall, serà el començament d'un nou procés, serà l'oportunitat de ser més rics, la sort d'una nou al·licient, la necessitat de créixer en equip i, sobretot, l'obligació i alegria de poder regalar el nostre alumnat totes les millores que la ciència i les investigacions posen al nostre abast.

La doble vessant interpretativa del mite de Sísif en educació ens deixa una conclusió diàfana. Per una banda, hem de procurar que els polítics deixen de tirar-nos la pedra muntanya avall quan estem a punt d'arribar al pic. Ja n'hi ha prou de fer i desfer normatives motivades per interessos allunyats de la pedagogia. Per l'altra, hem d'encomanar de forma exponencial la necessitat d'una formació permanent continuada i conjunta, tot veient l'ascensió amb la pedra com una oportunitat darrera d'una altra de ser millors docents. Dos fets que ens duran, sens dubte, a una millora del sistema.