"El Comité destaca que la denegación de la igualdad de derechos
para las personas con discapacidad puede producirse deliberadamente,
es decir, con la intención del Estado parte de cometer tales actos, o como resultado de leyes o políticas discriminatorias".
INFORME DE L'ONU SOBRE INCLUSIÓ EDUCATIVA A ESPANYA
Un munt d'imatges se'm barregen al cervell. A gran velocitat. Amb una alternança perfecta. Sense poder-les controlar. Com una obsessió. Ara se m'apareix una font per persones de raça blanca. Ara un font perquè beguen els de raça negra. Després una platja per blancs, seguit d'una zona acotada pels negres. Bars on només poden entrar blancs. Seients reservats pels blancs. Escoles per nens blancs i escoles per infants negres. Escoles ordinàries i escoles especials.
I aquí, en aquest punt, l'anacronisme em fa obrir els ulls, fins ara tancats per observar millor els pensaments. L'anacronisme de les dues darreres imatges. Em fa reflexionar sobre la mescla. Sobre el perquè de la unió d'aquestes visions. Totes elles excepte aquestes dues les assumim com a imatges de temps passats, amb moments que ara per ara serien impensables. Fins i tot ens alarmen. El relleu de les mateixes és una silueta que no encaixa amb cap situació actual. Almenys, no en una situació de correcció política (un altre tema seria els estereotips o la inconsciència que empeny les nostres actuacions) en un mon desenvolupat. El pas dels anys ha fet que superàssim situacions de les que hom encara s'avergonyeix. El pas del temps i la lluita de gent que va exposar-se al risc de la intolerància de ments tancades, de les pors a allò desconegut, de la irracionalitat de la ignorància o del salvatgisme cap al que és diferent.
I les dues darreres visions, però? No caldrà aclarir la senzilla relació que realitza el meu cervell. Només dir que, tal vegada, avui veig el got mig ple, el got tant mig ple que està a punt de vesar. I que la discriminació que suposa l'escolarització diferenciada d'alumnes, com si fossin negres i blancs, en centres ordinaris o en centres (o aules) específiques, serà, mes prompte que tard, cosa del passat. Amb aquest tema, els humans del futur ens miraran com autèntics bàrbars, com gent sense consciència que executava aquestes inhumanitats sense cap penediment. Sense cap respecte pels drets humans i dels infants. Sense escrúpols.
Tal vegada, l'informe de l'ONU sobre la situació de la inclusió educativa que es va publicar la setmana passada siga un punt d'inflexió. Tal vegada, ho siga el decret sobre educació inclusiva de Catalunya, aprovat l'any passat. Tal vegada, la multitud de mares que es disfressen cada dia de Rosa Parks, i que seuen al seient que trien lliurement de l'autobús, tot desafiant lleis tan injustes com la de deixar espais reservats pels blancs. Elles, amb la seua lluita, aconseguiran despertar tot un moviment inclusiu que farà perdre la són a més d'un responsable educatiu. Perquè aquestes mares coratge obriran camí, i obriran els ulls d'una societat que només es mou quan un fet li toca de prop, però que resta impassible davant la vulneració constant dels drets humans i infantils dins de, ni més ni menys, que el nostre sistema educatiu.
 |
| Martin Luther King |
“Regresseu a les escoles, regresseu a les aules, regresseu a les vostres cases, regresseu als vostres barris i als centres d'educació especial, tot i sabent que aquesta situació pot i deu ser canviada. No ens hem de rebolcar en la vall de la desesperança. Avui us dic a vosaltres, amics meus, que malgrat les dificultats del moment, jo encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en el somni dels drets humans.
Somie que un dia aquesta educació s'aixecarà i viurà el significat del seu credo: afirmar que totes les persones son creades iguals.
Somie que un dia, als patis vermells de les escoles, els alumnes dels centres ordinaris i els fills dels centres especials es podran seure a la mateixa aula, plegats a la taula de la germanor.
Somie que els meus quatre fills viuran una educació en la que no seran jutjats per les seues dificultats, sinó per les seues capacitats.
Avui tinc un somni!
Somie que un dia, els professionals dels centres d'educació especial, es convertiran en un recolzament que ajudi amb la seua saviesa i experiència a l'atenció de l'alumnat en centres ordinaris, on els nens i nenes de qualsevol condició s'agafaran de la mà per caminar units.
Avui tinc un somni!
Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe en la que regressem a les escoles. Amb aquesta fe podrem esculpir de la muntanya de la desesperança una pedra d'esperança. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra educació en una preciosa simfonia de fraternitat. Amb aquesta fe podrem treballar junts, educar junts, lluitar junts, treballar junts i defensar els drets dels infants junts, tot i sabent que algun dia serem inclusius”.
