Fa un bon grapat d'anys, a un viatge de fi de curs dels alumnes de 6è dels que era tutor en aquella època, ens transportà un conductor d'autobús que tenia una conversa interessant i agradable. A les hores dels àpats, coincidíem a la taula i manteníem unes curtes i intenses converses. Sempre ens veiem abordats per algun dels infants, que amb el plat encara mig ple afirmava que ja havia acabat. Entre interrupció i interrupció, el xofer em va parlar d'un vell mestre seu, que pels voltants del anys 60 anunciava als seus alumnes d'aleshores que els dos principals problemes que hi hauria al segle XXI serien l'escassetat d'aigua i la impossibilitat de gestionar la gran quantitat de fems que els humans produiríem. No anava mal encaminat.
Les prediccions de futur no són ni fàcils de realitzar, ni senzilles d'encertar. Malgrat la doble dificultat que presenta, la tendència a fer prediccions no es veu limitada. Ans el contrari. Al món educatiu és habitual que a les entrevistes amb experts en el tema es demani pel futur de l'ensenyament. I difícilment trobem a personatges que es resistesquin a tan apetitosa resposta. Les travesses són de tot tipus. No obstant això, podem trobar diferents denominadors comuns. Hi ha una quasi que total coincidència entre ells i elles en assenyalar que la tecnologia tindrà un paper clau a les dècades que ens esperen. També es repetitiva l'afirmació de què l'aprenentatge serà durant tota l'existència de les persones i no es limitarà a l'edat infantil o juvenil (Life Long Learning). Molts asseveren que l'aprenentatge ubic (possibilitat d'aprendre a qualsevol lloc i moment) també tindrà una importància a tenir en compte. Altres s'atreveixen a esmentar conceptes com el treball cooperatiu o la personalització de l'aprenentatge. Fins i tot hi ha que parlen de la desaparició dels docents tal i com els concebem avui en dia.
Sempre que llegesc sobre aquest aspecte, em resta al magí com una sensació incòmoda, com si en menjar un plat de sopa hi hagués algun ingredient que no estigués en bon estat. O millor dit, com si hi hagués un element que no combinés amb la resta dels que componen la sopa: una sopa de verdures i pollastre amb un toc de xocolata, o una sopa de marisc amb trossos de pera. El motiu és simple, i està basat en la àmplia quantitat d'escenaris educatius que ens podem trobar al llarg del món. Valgui com exemple Espanya: mentre aquesta assolia les taxes d'alfabetització social idònies als anys 80, altres països europeus ja feia moltes dècades que havien aconseguit aquesta fita. És sobrer fer èmfasi que a hores d'ara encara hi ha molts països amb uns índex més que baixos. I això és el que em produeix aquest regust de boca estrany i lleig, unes desigualtats fan que el futur siga ben heterogeni. Heterogeni per desigual, per injust i per inhumà.
 |
| Taxa d'alfabetització. Unesco 2013. |
No sé quin és el sentiment que se'm desperta quan ens posem a parlar del futur de l'educació. No se quin és el motiu que em produeix una certa vergonya parlar d'aspectes educatius tan avançats sent conscient del que viuen, principalment, a l'hemisferi sud. Tampoc sé si serà contraproduent no fer els avenços que puguem a l'esmentat com a 1r món, per intentar dur tots els avantatges a les zones més desfavorides. El que és cert és que no veig l'anivellament que en termes de modernitat hauríem de notar més proper, i en canvi es percep cada vegada més distància entre pobres i rics. I el que sé segur és que això em produeix una tristesa profunda, una tristesa que lastra qualsevol intent que faci de predir com serà el futur educatiu. Sempre que faig l'intent de començar el camí cap a la reflexió d'on ens durà el futur, un pensament cap els més desfavorits em barra el pas. Només intuesc una solució: el futur serà igualador, o no serà.
