MARTINA

Martina té 9 anys. A Martina la desperten a les 6.30h. Entra al servei de guarda d'infants que proporciona l'escola a les 7.30h. Comença la seua jornada escolar a les 9h. Acaba a les 14h. Però no marxa a ca seua. Empra el servei de menjador escolar. Es menja el dinar i roman amb les monitores fins les 16h. En acabar, té extraescolars a la pròpia escola. De 16 a 17.30h fa bàsquet. De 17.30 a 19h, arts. A les 19h, la recullen els seus pares. 12 hores després d'haver sortir de ca seua.

Sent optimistes, podem dir que la bona notícia és que l'escola esdevé el centre neuràlgic de les seues activitats i facilita la conciliació laboral i familiar. Les dolentes, ja les haureu endevinat. Martina no passa suficient temps amb la seua família. Martina no té temps per jugar lliurement, per estar a ca seua, per gaudir de la família, o simplement, per avorrir-se. Els seus pares tenen una jornada laboral inacabable. I la tan apreciada conciliació sembla que només s'ha d'aconseguir amb l'esforç de l'escola, com si aquesta fos la responsable de tan important mesura de benestar d'una societat. I no només això, sinó també de igualtat cap a les dones (com ja vàrem analitzar a l'article “Un drama qualsevol”).

Martina no coneix les anàlisis que diferents estudis* i estadístiques han fet sobre aquest problema. No sap que aquests estudis destaquen l'excessiva durada de la jornada laboral de les famílies. No sap que a l'estat espanyol es treballen més hores que als països més desenvolupats. I que malgrat això, no hi ha una correlació amb una major productivitat. Ens situem en el que Esping Andersen (2007) va definir com a “Model Mediterrani”, caracteritzat per jornades laborals llargues, horaris poc flexibles i una disponibilitat total de les persones. Al pol oposat del nostre model es troba el “Model Nòrdic”, amb uns horaris laborals més curts i molt més flexibles. Martina ignora que el clima i les hores de sol tenen molt a veure en aquests models (tal vegada hauríem de tornar al fus horari que ens correspon per situació geogràfica, com alguns reclamen fa temps). Li hem d'explicar a Martina que no podem permetre que aquest factor determini situacions que s'observen negatives per la nostra societat i que constitueixen un vertader trencaclosques per a la seua i per a massa famílies. I que tampoc podem fer recaure tota la responsabilitat als centres educatius o mantenint ocupats -i estressats- a nenes i nens com ella.

Martina ha de saber que les polítiques de conciliació han de ser, necessàriament, més contundents i han de facilitar la vida als ciutadans. Si els seus pares tinguessin una jornada laboral més condensada, o bé reduint la pausa del dinar, o bé realitzant jornades contínues, tot canviaria. Això permetria l'escurçament dels horaris de feina, i en conseqüència, que passassin més hores amb ella. En aquest aspecte, s'ha de fer especial incidència en l'horari dels comerços, ja que les dades indiquen que a l'estat espanyol les botigues tanquen, de mitjana, 2 hores més tard que a la resta d'Europa. Martina ha d'entendre que és indispensable reduir la presència a la feina en aquells treballs que així ho permetin. Poder treballar des de casa farà que Martina pugui estar amb els seus pares i així no tindrà aquesta càrrega horària de 12 hores a l'escola, tan negativa pel seu benestar. I per últim, encara que mesures en queden moltes, Martina ha d'adonar-se que la flexibilització i el respecte dels horaris de feina és clau perquè ella pugui gaudir de major temps de tranquil·litat i amb els seus. I això és clau a una societat com la nostra on la presència del sector turisme és tan forta. Si la jornada dels treballadors d'aquest sector és excessivament llarga i amb uns horaris tancats, això anirà en detriment d'altres elements clau per tenir una societat saludable i sana.

Hi ha pocs estudis al respecte de com pot afectar econòmicament aquest disseny dels horaris a nivell econòmic: despesa energètica, fracàs escolar, infermetats, estrès, baixes laborals, rendiment escolar, desenvolupament social, funcionament democràtic... Tal vegada, el resultat d'aquests ens sorprendrien i farien veure amb més claredat com de negatiu és l'impacte de no modificar aquests horaris que a Martina la tenen tan farta.

Martina no és un nom a l'atzar. Martina és el nom que els darrers anys més s'ha emprat als territoris de la nostra llengua. Parlar de Martina és parlar d'allò més valuós que tenim. És parlar dels nostres fills i filles. És parlar del seu benestar, del seu creixement, de la seua salut, de la seua educació. És parlar de poder gaudir amb ells la seua infantesa. És parlar de temps que passa ben ràpid i que mai més tornarà a existir. Sembla que l'escola ha de ser l'ens que solucioni aquesta dificultat. I no. L'escola pot facilitar la vida a les famílies, però no pot resoldre els greus problemes derivats d'uns horaris no aptes per a criar fills. Sense unes polítiques encertades i valentes al respecte, seguiran havent-hi Martines. Martines que segueixen patint uns horaris horribles. I això, tal vegada, és hipotecar el seu futur.

*Document de base per al Dictamen del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) sobre la reforma horària 

RECEPTES

Abstracció de mar. Kimtxi. Amanida de porotos. Furniyya de garroves. Són, entre moltes altres, algunes de les receptes que segons els experts podrem menjar en el futur. La realitat, però, és que jo no veig, ara per ara, aquests plats a les cuines de qualsevol casa, substituint les llenties, els macarrons bolonyesa o la paella.

I així és com un se sent cada vegada que llegeix algun article sobre el futur de l'educació i quines seran les seues claus. No veig que a la cuina nostra de cada dia, l'escola, aquestes receptes tinguin una presència tan immediata com els experts diuen. És més, em produeix una sensació d'angoixa, De notar que, tal vegada, un tren se'ns està escapant. I que aquest tren perdut, tal vegada també, ens enllaçava amb un vol per realitzar un viatge fantàstic que ja no farem.

Escola de Suècia (Vittra Telefonplan)

Entre tots els reptes d'aquest futur hi ha un que ja està aquí: els espais. I mentre a Finlàndia (sí, de nou apareix Finlàndia) els canvis a nivell metodològic amb la desaparició de les assignatures implicarà un canvi en l'arquitectura dels centres, aquí sembla que, exceptuant casos excepcionals, ens resignem amb detalls més superflus. Les modificacions van encaminades a conformar espais més oberts, més flexibles, compartits, acollidors, agradables, atractius i amples. Les noves superfícies empraran els recursos naturals per satisfer les seues necessitats, comptaran amb mobiliari ergonòmic i seran tecnològicament moderns. I per què aquest aspecte em preocupa més que qualsevol altre? Senzillament, per l'economia.

Les metodologies d'aprenentatge es poden implementar als centres mitjançant la formació del professorat. Una formació que, tant si és inicial com permanent, té pressupost assumible. Els nous currículums poden ser redactats de forma molt eficient amb una escassa aportació econòmica. Podem augmentar el nombre de professorat als centres educatius de forma progressiva, amb la qual cosa la inversió és factible pels governs. Fins i tot, les novetats tecnològiques, malgrat el seu cost elevat, encara arriben a ser assequibles amb diferents opcions. Remodelar les escoles i instituts, però, ja són figues d'un altre paner. Els pressuposts per realitzar obres serien enormes, a banda de la dificultat d'encetar una remodelació de llarga durada tenint en compte que als centres s'han de seguir fent classe.

No oblidem que, a hores d'ara i per aquestes terres, encara estem parlant de la dificultat de trobar aules per donar cabuda a tots els estudiants. Que encara no hem solucionat les difícils condicions de temperatura quan arriba la calor. Que els problemes tecnològics derivats de la instal·lació de pissarres digitals o de connectivitat són una realitat malhumorada. Que el nostre mobiliari segueix sent un destrossaesquenes, antiquat, vell i en molts casos, insuficient.

Ørestad College, Dinamarca

Això en quan els centres ja edificats. El tren, però, es pot escapar fins i tot per a aquells centres de nova construcció. I és que ens podem trobar que escoles i instituts encara no edificats (fins i tot, no planejats) ja estiguin desfasat abans de posar la famosa primera pedra. Tal vegada ens hauríem de plantejar la realització d'una reflexió de cap on va l'educació abans de repetir models arquitectònics que aviat seran història en altres països. Per això és indispensable la creació d'equips interdisciplinars de feina on no només els arquitectes tinguin paraula, sinó on docents, pedagogs, experts en energies renovables i d'altres sectors que de ben segur estareu pensant, tinguin capacitat de vot. Tot plegat, servirà per fer un salt qualitatiu en aquestes construccions i un estalvi econòmic que anirà amortitzant el preu inicial al llarg dels anys. Sinó, presenciarem com escoles totalment noves envelliran en temps rècord i es veuran afectades per obres de remodelació exemplificant el sentit negatiu de la dita “fer i desfer, feina del matalasser”.

Per tant, no hauríem de deixar passar aquest tren. Un tren que possiblement arribi a destí d'aquí uns quants anys, però que està realitzant la seua sortida en aquests moments. Si hem de cuinar a casa nostra plats que s'adeqüin als nous temps en un futur molt proper, ja podem començar a invertir en un “roner”, en practicar amb algues “kombu” o en cuinar amb gelatina neutra de pectina de poma. Perquè de ben segur que per cuinar l'abstracció de mar no ens serviran l'olla, les llenties i el cullerot.

VULL CONFESSAR...

Vull confessar. Vull sincerar-me. Parlar del que faig a l’aula. I del que fan les meues companyes. I ho diré clar. De forma diàfana. Sense embulls ni mitges tintes.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. I ho dic en les tres desinències verbals dels tres llocs de la nostra parla que més es veuen i es veuran atacats per la infàmia. Per la difamació. Per la mentida.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic transmetent idees al meu alumnat. Que estic instruint-los. Cada dia. Cada hora. Cada minut.

Imatge obtinguda del bloc "Entre dos líneas"

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Puc confessar que faig entrar el meu alumnat en la doctrina del pensament. De la reflexió. De l’esperit crític. Que qüestionen el món que els envolta. La informació que reben. Que la contrastin. Que comparen punts de vista i opinions. Que analitzen. Que critiquin. Que ningú pensi per ells. 

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Faig instrucció en el debat. En el respecte d’idees. En la confrontació d’opinions. En l’intercanvi de pensaments i punts de vista. En complementar una noció gràcies al diàleg. En incidir en la capacitat de discutir, de departir i de disputar verbalment. En què la pau no és només l’absència de guerra. I que per tant, ells poden estar en guerra i no saber-ho. I ho han de solucionar. Han de formar-se en la resolució de conflictes. Han de conèixer pràctiques restauratives. És fonamental.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic ensinistrant en aquells valors que són necessaris pel futur. Que parlin de solidaritat, d’empatia i d’ajuda al proïsme. Que tractin el respecte, l’ajuda i l’amistat. Que enraonin sobre racisme, xenofòbia i el fet que tothom és diferent. Que conversin sobre masclisme, sexisme i que la dona encara és massa “diferent”.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic alliçonant en l’art. En les arts. En apreciar la bona música. En gaudir dels poemes. En fruir de la lectura. Que es delectin amb les excel·lents pintures que tants artistes ens han deixat. Que expressin la seua incipient opinió. Allò que els inspira. Allò que senten. Quina emoció els desperta cada obra. I parlant d’emocions, també els estic evangelitzant en el coneixement d’aquestes. Quins sentiments tenen. Com els gestionen. Les seues frustracions. Les pors. Resoldre aquestes i ser cada dia unes persones més integres. Sí, també sóc culpable d’això.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic catequitzant en un procés d’ensenyament – aprenentatge que parteix dels interessos de l’alumnat. De la seua motivació. De les seues emocions. De la significativitat del mateixos. De la contextualització al seu dia a dia per descobrir-los un món canviant i que els ha de fascinar. Perquè sé que així els aprenentatge seran més duradors i estaran més refermats.

I per tots aquells que diuen el que diuen, us dic una cosa: sé per què ho feu. Perquè esteu projectant en nosaltres el que vosaltres faríeu. El que vosaltres ja vau fer. Ho diu la psicologia. I no podeu comprendre perquè un grup tant nodrit de persones no pensa com vosaltres. No ho podeu pair. No cap al vostre cap. I és per això que culpabilitzeu l’escola. “Allí no ens vota suficient gent. Allí passa alguna cosa. És impossible que no pensin igual que nosaltres”. És un pensament caduc, ridícul. I feu el ridícul. I us incapacita per parlar d’educació perquè el que feu és demostrar la vostra ignorància sobre el que passa dins d’un centre educatiu. I un que desconeix un fet, no té dret a governar sobre ell.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Perquè he conegut centenars de companyes que realitzen la seua tasca amb una excel·lència incomparable. I defensaré la meua professió fins l’extenuació. Perquè a les nostres mans està el futur. El bastiment d’una societat més justa i per tant, millor. I sí, estic adoctrinant. I ho seguiré fent.

UN DRAMA QUALSEVOL

Una parc qualsevol. Una tarda qualsevol. Unes mares (no qualsevol, perquè no hi ha mares qualsevol). Cap pare. Una d'elles comenta ha deixat la feina. Explica que els horaris eren incompatibles amb la cura dels seus fills. I que l'empresa no li facilitava els torns per poder conciliar la vida familiar i la laboral.

Una escola qualsevol. Una reunió qualsevol. Unes mares. Pocs pares. On són? Menys del 50% de les famílies hi assisteixen. I la resta?

Un espai qualsevol. Una extraescolar qualsevol. Unes mares. Moltes mares. Massa mares. De nou, escassetat de pares. De nou, on són? Per què correspon a les mares ocupar-se de forma majoritària dels fills després de l'escola?

Una casa qualsevol. Una tarda qualsevol. Una mare. Una mare que no pot preparar la feina del dia següent. Que no pot planificar la reunió que té. Que no té temps d'anar a pintura, al gimnàs, a ioga o on li doni la real gana. Que ha de tenir cura de la filla, preparar el sopar, posar dues rentadores i planxar una mica de roba.

El drama. A les situacions diàries. A les invisibles. Les que passen desapercebudes. Les podem trobar dia a dia, lloc a lloc. I se'n parla poc. O gens. Com si fos un problema superat. Continuem dins una societat que no respecta la igualtat de les dones. Continuem a una societat que discrimina silenciosament. La pitjor forma de desigualtat. Allà per on mires, la realitat et diu, tossuda, que no, que aquella injustícia segueix ben viva. I l'anàlisi és ben clar: segueix sent la dona l'encarregada en un insultant percentatge d'allò que s'anomenava “tasques de la casa”. Amb lloc de treball. O sense.

Si no té feina, ens hauríem de preguntar el perquè. Voluntàriament? Per criar la descendència? Per no poder conciliar? O simplement ha deixat la feina, com l'exemple que posàvem a l'inici, per raons de incompatibilitat d'horaris?

Si té feina, ens hauríem de preguntar per la seua vida: com s'ho fa per poder arribar a tot; quina és l'ajuda que (no) rep; de qui (parella, família, empresa, estat...); com l'afecta el cansament mental; el físic; el de l'ànima; si pot tenir un espai propi a la seua vida; i un infinit etcètera d'indignació i ràbia. Cansats estem de presenciar exemples minut a minut. I de tan normals que són, el acceptem com si res.

Si fem una volta per Europa, ens adonem on està la rel del problema. Veiem, per exemple, els permisos de maternitat a la UE. No calen explicacions. Uns segons de silenci (per contemplar aquest desolador gràfic i per les mares afectades).

DURACIÓ BAIXES PER MATERNITAT. FONT: EUROPA PRESS

Podem resumir tot aquest drama amb un terme que sortia a un informe de “Save the children” sobre el tema en qüestió: “Mobbing maternal”. Ho defineix com una “lacra que impedeix que moltes dones puguin tenir fills/es pel perill de perdre el seu lloc de treball”. I jo afegiria la inversa: moltes dones no poden tenir lloc de treball per tenir fills. És més, gairebé no poden tenir vida. Brutal i indignant a parts iguals.

La manca de polítiques de conciliació, la falta de consciència en la importància de l'educació (malgrat que ens omplim la boca fins la sacietat dient el contrari, tot buidant el significat de tan importants paraules), l'escassa voluntat de les empreses i uns horaris rígids són els grans culpables. Valgui com a referència, una vegada més, els països nòrdics, on gaudeixen d'un horari flexiu en la seua feina, fet que permet una conciliació molt més assequible. I això sense oblidar un prejudici que més que menys roman amagat dins dels nostre pensament i que encara retrona per tot arreu: sembla que les tasques maternals són una tasca de dones. I això ho podem veure a qualsevol parc. A qualsevol reunió d'escola. A qualsevol extraescolar. A qualsevol casa. I aquest no és un debat qualsevol, malgrat que massa sovint sembli que està superat.

RELÍQUIES

Al llibre “El mirofajo”, de Manuel Garcia Rubio, es narra les cartes que un pare li envia al seu fill des de la presó en la que injustament l'han condemnat a mort. En aquestes, intenta donar-li una sèrie de lliçons de vida perquè el seu descendent es pugui valer quan ell ja no hi sigui. Aquestes solen estar basades en les converses que manté amb el seu company de cel·la. El primer dels consells que li envia epistolarment al fill es desenvolupa a partit d'aquesta il·lustració:

 

Il·lustració de Luís Pérez Ortiz

En ella, es veu a un ca que davant la prohibició de realitzar les seues necessitats a l'arbre, no sap on fer-les, malgrat que té un espai ample, i dóna voltes desconcertat amb la desesperació pròpia d'aquell que no aguanta més. La metàfora que conté aquesta il·lustració és senzilla: els cans han heretat genèticament dels seus ancestres la necessitat de marcar el territori que els pertany mitjançant l'orina, perquè cap altre ca li disputi el seu espai. Malgrat la domesticació dels gossos, aquests continuen realitzant aquest acte, encara que ara no tenen cap necessitat de fer-ho perquè no hi ha territori que defensar. Karl, el company de presó del pare, li explica que “las personas somos como los perros: repetimos muchas acciones que carecen de sentido sólo porque lo tuvo para nuestros tatarabuelos. Esas acciones son como reliquias...”.

Si transferim aquesta metàfora al món educatiu, l'anàlisi ha de dur-nos a la formació del professorat i la posterior aplicació d'aquesta formació a les aules. I hi ha dues preguntes que sobresurten i que han de ser la base de qualsevol reflexió: realment hi ha una formació suficientment potent a les universitats pels futurs docents? I, què té més pes, la formació o la tradició; la reflexió o la repetició?

De forma general, el model metodològic s'ha vist perpetuat des de fa moltes dècades per una mena de herència genètica que com la dels cans, ens feia repetir sense cap mena de sentit (ni de consideració del perquè) uns mètodes que havíem experimentat com a alumnes en la nostra infància. 

A nivell universitari s'estan observant passes que van en la direcció del canvi. Manca saber aquest procés serà suficient o si s'haurà d'enfortir mitjançant elements que filtren més l'arribada dels docents a les aules. A saber: proves específiques d'accés als estudis de docent, major exigència a la carrera universitària, practiques enfortides en temps i forma dins dels centres, accés a un lloc de feina amb una regulació més justa i ajustada, una formació permanent continua i una carrera docent amb la possibilitat de sortir del sistema en casos de falta de professionalitat. Cadascun d'aquests sedassos té molt on debatre, discutir i meditar. 

A les aules és ben cert que els darrers anys s'està experimentant un canvi bastant important quant a generalització (ja que “casos aïllats” sempre els ha hagut en el món de l'ensenyament) de la reflexió i del canvi en matèria pedagògica que està duent als centres educatius una modernització que encara hi troba resistències. I aquí és on ha d'entrar en joc l'element clau de tot plegat: la reflexió. Igual que no podem seguir aplicant uns mètodes pel simple fet “que sempre s'ha fet així”, no podem dur a les nostres aules el canvi metodològic sense saber el seu perquè, la gènesi, la fonamentació, la finalitat i l'objectiu. 

No hauríem de caure al parany que les noves metodologies són bones per se. Tot té un raonament i és en aquest on trobarem la continua millora d'allò que oferim al nostre alumnat per afavorir l'objectiu últim i principal: el seu procés d'ensenyament – aprenentatge. I no solament això. En un futur deixarem de repetir, com cans davant un arbre, accions que ja no tenen cap sentit.

ANY A

A les sis i mitja del matí del sis de juny de 1944, uns 170.000 soldats, entre els quals hi havia 20.000 paracaigudistes, 20 vehicles i 5.000 avions foren mobilitzats per desembarcar a les platges de Normandia. Era l'inici del final de la 2a Guerra Mundial, el major desembarcament de la història, i és conegut per tothom com el dia D i l'hora H.

Si em permeteu, empraré el símil, tal i com heu pogut llegir al títol de l'article, ja que sens dubte aquest serà el curs que marcarà l'esdevenir de l'educació balear els propers anys: aquest serà l'any A.

Després de dos cursos d'aquesta legislatura, on l'executiu ha combinat mesures d'aplaudir amb unes altres bastant decebedores, arribem al punt de no retorn, al moment que serà decisiu per analitzar l'èxit o fracàs en matèria educativa de l'actual conselleria. Però no només això. La situació és més profunda i complexa.

Una petita visió retrospectiva ens duu a diferents moments que conformen els clarobscurs d'aquesta legislatura. Molt breument: tot començà amb una negociació per tancar la vaga indefinida on el Conseller March pretenia, no sabem per quins set sous, que fos desconvocada pel simple fet que el Govern havia canviat. Aquest procés es tancà amb la signatura de l'Acord March entre la Conselleria i l'STEI i CCOO, sense l'Assemblea de Docents, que considerà insuficient allò que el paper contenia. Això ens va ajudar a entendre a molts, que alguns no havien entès res. No havien entès la reivindicació de canvi de paradigma en el món educatiu realitzada pels fets de l'anterior legislatura. No havien entès la necessitat d'allunyar-nos de l'Efecte Pèndol (llegiu article) que es produeix en cada canvi de govern. I no havien entès que s'havia de donar un protagonisme real i efectiu a la comunitat educativa per sobre de decisions polítiques per donar continuïtat a les resolucions preses.

Així va ser també com es varen treure de la màniga un Decret d'Ensenyament de Llengües del que ens vam assabentar per la premsa i unes quotes per establir el nombre de professorat de suport que rebria cada centre, decidides de forma unilateral i on, de nou, s'establia un criteri numèric absurd per aquesta dotació, lluny dels respecte per la individualitat i les vertaderes necessitats de cada alumne/a.

Aquests tres fets posaven sota sospita una conselleria que malgrat l'inevitable canvi de tarannà, semblava ser que agafés camins vells que molts esperàvem no haver-hi de transitar mai més.

Dins d'aquest primer curs escolar legislatiu, com un oasi apareixia el Pla Quadriennal de Formació del Professorat, aquest sí, realitzat conjuntament per la Conselleria i un gran nombre de docents de les diferents illes en jornades obertes per tothom i amb dinàmiques cooperatives de treball, tot demostrant que no era tan difícil el que es reivindicava.

El 2n curs començà amb una concentració a Eivissa per tots aquesta motius comentats, a més per demanar que s'acabés amb la marginació històrica que viuen les Pitiüses en matèria d'infraestructures i manteniment de centres. Tot seguit, la comunitat educativa iniciava la campanya #mésdemil, exigint que pels pressuposts de l'any actual, la quantitat per educació anés en aquesta direcció: més de mil milions d'euros. Res més lluny de la realitat i una nova decepció.

Felicitació nadalenca de FAPA Mallorca amb la reivindicació #mésdemil

Paral·lelament, s'intentava realitzar una reducció de ràtios a les aules, començant des dels 3 anys, que en massa ocasions no era real per la manca de planificació en infraestructures. Tard, massa tard, aparegué un document molt de temps demanat: el pla de l'IBISEC (Institut Balear d'Infraestructures i Serveis Educatius). Mai no és tard quan Déu arriba. Un pla que no per benvingut, sembla insuficient per resoldre els problemes d'escolarització que patim a Eivissa i que fa incomplir en un percentatge elevadíssim (i intolerable, pel greuge comparatiu que pateix l'alumnat d'aquesta illa) unes ràtios que el propi govern va signar amb els dos sindicats abans esmentats.

I com a teló de fons dins d'aquest àpat agredolç, el procés que ha dut el document de Pacte Educatiu d'Illes per un Pacte al Parlament, després de passar pel màxim òrgan consultiu en matèria educativa a les Illes, el Consell Escolar de les Illes Balears, on va poder ser analitzat, discutit i votat, i d'on va sortir amb una ampla majoria de més d'un 75% de vots a favor.

Arribats aquest punt, diverses són les circumstàncies que ens fan pensar que aquest serà l'any A. Per part de la Conselleria d'Educació, sabrem si és capaç de gestionar i canalitzar tot l'espectacular moviment de formació i innovació que s'està vivint entre els professionals educatius, que pot suposar un salt de qualitat sense precedents o bé, en cas de fracàs, unes conseqüències que em dóna por imaginar. Per part del Govern, un pressupost decididament valent que doti Educació del que li és necessari. Els miracles existeixen, però tal vegada necessiten d'una ajuda. De nou, el #mésdemil se'ns antulla més que necessari. Sabem quin és l'estat del finançament per part del Govern central. També sabem, però, quines varen ser les promeses electorals dels partits que governen. Per sobre de tot, però, sabem quines són les necessitats i sabem quina ha de ser l'aposta d'un govern seriós per l'educació. I així esperem que siga. Com dèiem abans, però, la situació és més complexa a nivell polític. L'oposició també teu la seua part de responsabilitat en el que ara ens estem jugant. Per això, per part de l'esfera política, el tràmit parlamentari per dur endavant el document de Pacte Educatiu, que ha de ser clau per deixar aquest efecte pèndol que és tan negatiu per l'assimilació d'unes polítiques continuistes i amb criteris professionals i científics. Un document incomparable arreu del món pel seu origen de base, i que ens dirà ben a les clares quin partit vol que els nostres alumnes tinguin al seu abast un model educatiu del segle XXI i quin només empra l'educació com a arma política i tant li fa els greus problemes que tenim a les nostres illes. Clar i ras.

Dwight D. Eisenhower

L'any A comença l'1 de setembre. Sense ser el darrer curs de la legislatura, serà el clau. No oblidem que el curs 18-19 començarà la cursa electoral i tot el peix estarà venut. Serà transcendent per a molts. Pel Govern. Per l'oposició. Per l'educació. Però per sobre de tot, i és el que ens ha d'importar, pel futur dels nostres fills i filles i per tant, pel futur del nostre poble. Pot marcar un punt d'inflexió en positiu o pot desesperar tot un corrent que mai abans s'havia vist. Anys després del dia D i l'hora H, el Comandant Eisenhower, creador intel·lectual del mateix, va expressar que “Aquest món armat no sols gasta els diners. Està gastant les esperances dels infants”. Això va dir un militar. Esperem que d'aquí uns anys no haguem de dir el mateix, aplicat a l'educació, de l'any A. El futur està en joc. L'any A està en marxa.

BOIXATS

La fisonomia d'una llengua va canviant al llarg dels anys. En recordar la meua àvia, em revénen al magí mots que com una silueta dins la densa boira, desapareixen així com ens anem distanciant. De la iaia vaig aprendre paraules que prenen un matís antic i encisador. La seua mort causa, inevitablement, l'empobriment de l'idioma.

Hi havia una que apareixia inseparable d'uns fets i d'una frase. Els fets: un dia assenyalat, especial. La frase: l'oratge mos ha boixat. Sortosament, aquest boixar encara es manté amb un mica de força a diferents llocs com a sinònim de espatllar, impedir o fotre. L'etimologia de la paraula ens diu que boix és una mata muntanyenca (del llatí buxus). Segons Coromines, basant-se en Mossèn Alcover, el significat de boix va derivar en mà de morter, ja que aquest se solia fer de la fusta de la mata en qüestió. I d'aquí deu venir l'accepció que amb el temps va mamprendre el mot, ja que com indica el mateix Coromines, boixar adquireix el significat de realització de l'acte sexual, perquè el boix o mà de morter tenia una accepció bastant generalitzada de membre sexual masculí.

Quan vaig arribar a Eivissa, desconeixia que als infants, en aquest indret del món, se'ls anomenaven boixos. No puc recordar qui m'explicà un dia que el mot provenia del fet de boixar (fer l'acte sexual). “Quan boixes, tens boixos”. Meravellós. En Francesc de Borja Moll defenia aquesta idea, encara que Coromines no compartia l'opinió i pensava que no era un mot antecedent, sinó que provenia del seu significat de la mà de morter en sentit de membre viril, i per això, es deia boixos (ja que aquests tenen boix, o siga, penis). Seria a posteriori quan el substantiu va adquirir la seua forma femenina. Fos com fos, la paraula assumeix la sinonímia amb el verb fotre, no només com a fornicar sinó també com a espatllar un fet.

D'aquesta introducció cal deixar un concepte clar: el mot i la seua trajectòria ha fet que signifiqui una cosa i la contrària. Estar boixat o estar boixant. Estar malament o estar gaudint. Estar fotut o estar fotent. Sembla que se li ha donat una interpretació masclista, àdhuc homòfoba, ja que sembla ser que aquell que introdueix el membre és qui gaudeix, però qui rep la introducció és qui pateix. S'hauria de filosofar al respecte.

Reflexionant sobre això i aquest doble significat, em va venir al cap la situació actual del nostre territori. Mentre batem rècords de turistes amb la conseqüent ingent recaptació directa i indirecta, observem situacions ben allunyades d'aquest suposat èxit turístic i per tant, econòmic.

Els contrastos cada vegada són més sagnants. Com una moneda, les nostres illes tenen dues cares segons siguis visitant o veí. Les conseqüències són nefastes. Valga com exemple el tema dels habitatges. Els preus són inassolibles pels residents, fet que està provocant dificultats per conformar plantilles tan imprescindibles com les d'educació, sanitat o seguretat. Podríem posar més exemples: els preus dels serveis bàsics, dels aliments, la inseguretat a les carreteres, la privatització dels espais públics amb la complicitat dels ajuntaments o el danys irreparables a nivell ecològic en diferent formes i llocs.

Mentre, en vegada de poder reinvertir tot aquest “èxit” a les nostres illes, tenim un problema greu. Només veient la situació educativa hom es pot forma una imatge clara de la magnitud del desastre: manca d'escoles, aules massificades, centres sense el manteniment adequat, falta de professorat, nul·la modernització dels recursos educatius, escasses ajudes per falta de recursos dels serveis externs als centres, etc. I això només a l'àmbit educatiu. El llistat podria ser interminable si l'obrim a diferents àmbits. Si es fixeu en la següent comparativa entre les Balears i Extremadura (Diari Última Hora), ens deixa ben clar que alguna cosa falla. Tenim gairebé el doble de PIB, però ens superen en pressupost autonòmic, en educació i en sanitat.

Comparativa IB-Extremadura (Última Hora)

Per què unes illes que recapten tant tenen aquests serveis tan deficitaris? On va a parar tota la riquesa que produïm?

La resposta a aquestes preguntes és senzilla: som solidaris amb la resta de l'estat espanyol quan nosaltres no tenim els nostres serveis bàsics coberts. O siga, som com una família que no arriba a final de mes però realitza donacions a diferents ONG's. Això es pot apreciar a les Balances Fiscals, que són la diferència entre el que aportem a Espanya i el que Espanya ens retorna. L'any 2005, les primeres dades de balances fiscals, ens deixaven una data que feia por: les IB tenien una relació negativa del 14,2 % sobre el PIB. O siga, només aquell any vam perdre 3701 milions d'euro. Un autèntica aberració.

Balances Fiscals de l'anys 2005 (Ministerio de Hacienda)

El 2012 el percentatge era del -5,08%, un saldo negatiu de 1330 milions d'euros. Si comparem aquesta xifra amb els 882 milions d'euros del pressupost del present anys en educació, ens podem adonar del nivell de maltractament que estem patint. I això succeeix any rere any, en una sagnia que deixa al malalt vora la mort.

Balances Fiscals 2012 (El Punt Avui)

Segons dades del propi Ministerio de Hacienda, cada ciutadà/na balear rebrà enguany de l'Estat 129€. La mitjana a Espanya és de 185€ per habitant. Un lleonès (habitant de Lleó) rebrà 405€, més de tres vegades el que una eivissenca. Una santanderina rebrà 344€, més del doble d'un pollencí.

Inversió de l'Estat per habitant 2016 (El País Cat.- M. Hacienda)

La culpa, però, no la té l'estat. Primerament la tenen uns polítics que no han sabut aconseguir un finançament just per les nostres terres. Presidents, diputats, senadors...que en representació dels ciutadans i ciutadanes de les Illes no han defensat els nostres recursos econòmics durant massa anys.

Els següents culpables els trobem si ens miram al mirall: som nosaltres, els votants. Vista la situació creada, seguim votant als partits que ens han dut fins aquí i que són incapaços de resoldre-la. No ens adonem qui defensarà realment els nostres interessos a Madrid i qui farà política de partit per conservar tan apreciat sou, vida, privilegis i butaca. El camí a seguir l'hem tingut a prop fa poc. Gràcies a un partit canari hem aconseguit apujar el descomptes de residents per viatjar al 75%. A què esperem per seguir l'exemple?

Després ens esquincem les vestidures davant les taxes d'abandonament escolar, de l'estat dels nostres centres educatius, dels resultats de les proves PISA i de tot el que col·loqui les Balears a les darreres posicions de qualsevol classificació. 

Refent la dita en la que començàvem, l'Estat mos ha boixat. De fet, ens boixa i ens seguirà boixant. A les nostres mans està seguir boixats o, ja per fi, ser nosaltres els que boixem i gaudim de la situació.

Molta gent ha obert els ulls. Quan despertaran aquells que encara fan una migdiada que ja dura massa en el temps? Què volem com a regió, comunitat autònoma o país? (i cadascú que esculli el concepte en el que es trobi més a gust). Què volem ser de majors? Volem gaudir o estar fotuts? Volem boixar o seguir sent boixats? 

UNA PEDRA

Les dites, siguin populars o expressades per grans pensadors, són unes generalitzacions amb molts matisos, però que de vegades serveixen per resumir una situació de forma precisa. I si la dita es reitera de formes diferents, serà per algun motiu. Popularment es diu que “L'home és l'únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra”. Confuci ho expressava dient que “L'home que ha comés un error i no el corregeix, comet una altre error major”. Ciceró manifestà que “Humà és errar, però només els estúpids perseveren en l'errada”.

Amb el retorn de la convocatòria d'oposicions als diferents cossos docents, qui més qui menys ha tingut aquesta sensació. La coincidència majoritària, ja siguis aspirant o membre del tribunal, és que el sistema no és l'adequat i, per tant, no acompleix l'objectiu que pretén: atorgar una plaça definitiva a un docent per la seua capacitat. Com una mena de bucle, aquestes converses es repeteixen sempre que hi ha processos de concurs oposició, sense que cap govern modifiqui substancialment l'actual sistema. La dificultat rau en diferents aspectes: arribar a un sistema consensuat per tothom, que sigui adequat per seleccionar realment els millors docents o que no resulti econòmicament massa costós.

CONSENS

Com dèiem, la major part dels que estan a les aules veuen que el sistema actual no funciona. Per tant, el canvi ha de ser imminent. I una de les claus no serà senzilla. La del consens. Aitor Lazpita (@alazpita) recull al seu bloc Gramática Parda una entrada que vol fer-nos reflexionar sobre quin paper han de tenir els docents en l'establiment de les regles de joc. Afirma l'autor, com molts altres opinem, que cap reforma tindrà una bona acollida si no està construïda i consensuada pels propis jugadors que han d'aplicar les normes. Un altra qüestió serà després arribar a acords. Jo afegiria, en forma de reiteració, la importància de la paraula “docents” com aquells que han d'especificar quin ha de ser el procés per accedir al cos de docents, en contraposició al mot “sindicats”, ja que aquests darrers sempre inclinaran la balança cap interessos corporatius per sobre de la millora de la qualitat del sistema educatiu.

LES MILLORS DOCENTS

Malgrat la coincidència en la nul·litat del sistema actual, saber qui són les millors preparades no és una qüestió senzilla de resoldre. Pilar Benejam ho explica clarament:

“Saber triar els millors candidats per fer de mestre o professor no resulta fàcil perquè, tot i els estudis existents sobre competències, avui no estem en situació de pensar que hi ha una correlació clara entre les característiques personals del docent, la seva actuació i els resultats que obtenen els seus alumnes. No hi ha una única forma d’ensenyar educant i, a més, en l’educació de les persones intervenen gran nombre de variables”.

Aquesta dificultat no ha de dur-nos a renunciar a la millora del sistema. Ho resumeix la pròpia Pilar Benejam a la frase que continua a l'anterior: “Si bé és cert que la selecció dels candidats ofereix dificultats, això no invalida el fet que s’exigeixin unes condicions d’entrada que, tot i que no són suficients per garantir la professionalitat dels seleccionats, sí que són necessàries”.

QUÈ ES FA A EUROPA?

Si fem una mirada a la resta d'Europa, es poden treure diferents conclusions. A l'informe “Cifres claus sobre el professorat i els directors de centre a Europa” de Eurydice (2012) podem destacar dos aspectes:

• Ja hi ha 17 països que ofereixen formació addicional i ajuda personalitzada als docents novells que arriben sense experiència a un centre educatiu.
• Hi ha principalment dos tipus de relació contractual: l'externa, realitzada pel govern o l'administració, i la interna, que la fa el propi centre. Dins de l'externa, pocs ofereixen la condició de funcionari de carrera de per vida com a única opció. Entre ells està Espanya. També sembla que cada vegada és més habitual que els docents siguin contractats directament pels centres o les administracions locals, o siga, sense procés d'oposició pública.

HI HA PROPOSTES?

Propostes de canvi en el sistema de la pròpia carrera per ser docent hi ha diferents. El ministre Gabilondo a la darrera legislatura de Zapatero o més recentment, la proposta de Llibre Blanc de J. A. Marina, coincideixen a grans trets en allargar els estudis a 7 anys, introduint-hi el que es diu MIR docent. Sembla que això serà inevitable en poc temps, però estem parlant dels estudis i no de la provisió dels centres educatius. Ahir mateix el Consell Escolar de Catalunya va aprovar el document “Ara és demà”, que pretén definir com hauria de ser el sistema educatiu català. En aquest es recull que l'accés a la funció docent s'ha de redefinir i “s'ha de valorar la incorporació d'instruments d'avaluació qualitativa i de competències interpersonals i intrapersonals com l'entrevista, la simulació de casos reals, l'acreditació en formació en autoconeixement personal, la participació en associacions sense ànim de lucre [...] o la incorporació de tests psicotècnics, entre d'altres”.

Segurament no hi haurà solucions màgiques i totes plantejaran problemes organitzatius que necessitaran de millores i correccions constants. Malgrat això, m'atrevesc a especificar alguns elements que haurien de tenir les possibles noves propostes:

• L'avaluació dels professionals ha ser “in-situ”. S'ha de formar una comissió on hi hagi persones de diferents àmbits (companyes, direcció, inspecció, universitat, administració) que pugui veure com es desenvolupa la tasca diària del docent i fer un seguiment de la mateixa.
• Aquesta comissió ha de tenir un espai temporal ampli per poder treure unes conclusions el més apropades a la realitat. Un període excessivament curt pot falsejar les dades que s'obtinguin.
• Les observacions realitzades han de ser el més integrals possibles i s'han de poder realitzar sense previ avís. Sempre m'ha fet “gràcia” que la inspecció avisi el dia que ha d'entrar a l'aula a valorar una sessió durant el procés de pràctiques quan has aprovat una oposició. I no és, de cap manera, “anar a fotre”. Simplement es tracta de poder analitzar la teua idoneïtat en un dia a dia habitual, no en un moment “especial” on a més estàs avisat que seràs observat.
• Els centres, mitjançant els seus Consells Escolars o unes comissions de provisió plurals, han de poder triar professionals en funció de les necessitats dels centres. Això, que cada vegada més es fa arreu del món, és un factor clau per l'estabilitat dels centres, però sobretot, per la millora de la qualitat dels mateixos. Deixem ja de banda actituds infantils sobre favoritismes i endolls, ja que hi han elements sobrers que poden assegurar un procés totalment net, transparent i just.
• L'experiència no va sempre lligada a la qualitat docent. Això implica que, mentre no hi hagi canvis en la formació inicial del professorat, no sempre la puntuació que t'és atorgada pels anys treballats du aparellat una millora en la capacitació.
• S'ha d'acabar el “Per tota la vida”. El nou sistema de provisió no pot atorgar-te una plaça per sempre. L'avaluació d'aquesta plaça ha de ser amb una freqüència determinada que revisi la tasca dels diferents professional, que asseguri que es realitzen activitats de formació permanent, que allò que s'aprèn en aquesta formació s'aplica a l'aula, que es treballa cooperativament i que, en definitiva, compleixes les funcions per les quals cobres.
  
  
  
  
  

En conclusió, que sigui un procés real, ampli, vertader, més just, permanent i que afavoreixi la millora en l'aprenentatge de l'alumnat. I que acompleixi el seu objectiu: que a les aules estiguin les millors docents. A més, hi podem sumar una circumstància que és positiva i negativa al mateix temps: hi ha overbooking docent. Això és dolent perquè indica que no hi ha suficient filtres per assegurar-nos que només arribin els millors preparats. És bo, però, ja que no ens veiem en la necessitat forçada de conformar-nos en el que tenim. Podem triar-hi. A altres països d'Europa no tenen aquesta sort. Aprofitem-ho. Traguem-li partit.

Sabem on està situada la pedra. Sabem perquè ensopeguem en ella. Sabem que ens fa caure i ens fem mal. I sabem que després de cauré, ens queixarem de la pedra. Així i tot, no l'apartem del nostre camí. Seria ben hora de fer un pensament i demostrar que els humans, malgrat no semblar-ho, som els únics animals racionals.

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Anit, 

tombat a la fresca sobre una hamaca vella, 

albirava el cel.

Els estels espurnejaven juganers 

davant el meu esguard calmat.

Fugaçment, una estrella es mogué, 

tot deixant la seua petjada allargada 

durant un únic segon al firmament.

Naïf de mi, 

no em vaig resistir a abraçar la tradició 

i vaig encomanar un desig.

Un desig que no era per mi. 

Un desig per ser regalat. 

Un desig en forma de somni.

El meu somni.

El somni d'una escola que cada dia siga millor.
D'una escola on els docents van a ella per aprendre.
On les famílies habiten les aules 

compartint el creixement dels seus infants.
On l'alumnat arriba al matí 

amb l'espurna de la il·lusió 

reflectida a la nineta dels ulls.
On la frase “Tota la tribu educa” 

deixa de ser un dita popular africana 

i es transforma en una realitat diària.

Una escola on l'administració 

creu en les seues paraules 

i actua amb conseqüència.
On la política muda la hipocresia predominant 

i pressuposta per a educació segons el que emana 

de les seus boques, plenes de buides promeses.
On construir un futur no estiga considerat una utopia, 

sinó com una obligació de tots i cadascun dels adults.
On no engalipem el jovent dins d'un vaixell a la deriva 

que fa aigua per tots els costats.

Una escola que, anys després, 

siga recordada pels adults 

amb un somriure que il·lumini les cares.
Que permeti viure aventures, 

viatjar arreu del món, 

visitar altres realitats, 

ser altres persones 

i obrir territoris sense explorar.

Que ajudi a construir un món millor.

Que cooperi. Que emocioni.
Que siga empàtica i solidària.

Una escola on cap infant se senti diferent.
On tothom trobi el seu lloc.
On el futur s'està bastint 

a cadascuna de les seues accions.

On la paraula ubuntu 

-jo sóc perquè vosaltres sou- 

estiga entre els objectius de 

qualsevol llei educativa.

Una escola que encomani la felicitat.
L'escola del futur.
I el futur és ara.

Tinc un somni. 

Un somni transformat en desig.
Tinc un somni d'una nit d'estiu. 

Somiem junts?

FA CALOR

Fa calor. Fa calor i les nostres aules es fonen, amb els infants i joves del demà a dintre. Fa calor i els ventalls són incapaços d'apaivagar l'onada d'indignació que les paraules d'alguns polítics bocamolls provoquen arreu del territori. 

Fa calor i la situació a les aules és el clar indicador de la importància que té l'educació a un estat ridícul que confon quines són les seues prioritats. No només és una anècdota provocada per una situació climàtica aïllada. És la mostra de com s'aprofitaven a Madrid i València la construcció d'escoles per fer negoci amb els diners de tothom. De com tota mena de polítics fan i desfan al llarg dels anys sense comptar amb els que després han de ser usuaris de serveis tan bàsics. No trobareu cap dels seus despatxos sense aire condicionat. I que consti que crec que no és aquesta la solució: seria més despesa energètica que per desgràcia, acabarà contaminat un planeta on un estat com l'espanyol fa el ridícul per ser un dels que més hores solars té, un dels que menys les aprofita i l'únic que ha penalitzat els seus habitants amb un impost al sol.

Fa calor i mentrestant, el Banc d'Espanya anuncia que del rescat bancari que vam pagar entre els contribuents fa uns anys, seixanta mil milions mai es retornaran. Ho anotaré amb nombres, que potser ens quedi més clar: 60.613.000.000 d'euros. Ho diré amb pessetes, per als qui com jo ja tenim una edat: 10.061.758.000.000 de pessetes, o siga, 10 bilions de peles. 

Sabeu quants de pressuposts oficials de les Illes Balears es podrien dur a terme amb aquesta quantitat? Tretze. Sabeu quants pressuposts de la Conselleria d'Educació hi caben? Gairebé 69. Amb el que vostè i jo hem pagat per salvar una mala gestió d'unes empreses privades, podríem construir 1426 escoles de doble línia, per descomptat, amb aire condicionat. Com la que volen fer a Sant Josep. La varen començar a pressupostar al 2012 i ara ens diuen que l'acabaran al 2020. Dir que és vergonyós es quedar-se molt curt.

Fa calor. Fa calor i mentre els nostre alumnat intenta enraonar dins d'una aula amb 33ºC, l'illa d'Eivissa s'omple de turistes disposats a gastar cada vegada més. Si algun d'aquest alumnes treu el cap per la finestra per endevinar un poc de brisa que assequi la seua suor, podrà veure ancorat a una milla de la costa el iot a vela més gran i més car del món (400 milions d'€). L'economia pitiüsa té una previsió de creixement del 4,3 %, els records de visitants, de vols, de creuers i un llar etcètera, se supera cada any. Els diners entren a cabassos als nostres negocis i el nostre alumne veu com la brisa que ha anat a cercar a la finestra es transforma en indignació quan, cansat de veure el iot, torna la vista més a prop i veu les aules prefabricades al pati del seu col·legi, les finestres de fusta podrida que algun dia li poden caure al cap o les humitats que estan desfent una part del sostre. 

Fa calor i uns corcs rosseguen el nostre patrimoni, deixant-lo tocat per sempre, sota l'excusa del progrés. Del progrés per les seues butxaques. Uns corcs en forma d'empresaris sense escrúpols, que tant els hi dóna acabar amb el cos que parasiten, sense adonar-se'n que sense hostatge no tindran vida a un demà massa proper. Uns corcs que només que demanen més infraestructures per poder satisfer la seua ànsia de sang, com vampires a una disbauxa que creuen il·limitada quan la realitat és que ja no resta ni una gota de sang.

Fa calor i mentre els corcs s'ho empassen tot, hi ha polítics que justifiquen amb paraules buides i estúpides aquest festí de disbarats. Protegeixen els vampirs. I tu, cansat de la teua innocència penses: “Serà que alguna cosa també xuclaran. Serà que comparteixen disbauxa”. I són les associacions socials i cíviques les que lluiten per unes molles de pa de dignitat i veritat, mentre el banquet de luxe està servit a l'habitació del costat i els comensals, actors i actrius de la gran mentida, seuen a taula i es riuen amb la boca plena.

Fa calor. I més que farà. Fins que un dia començaran a foner-se els cervells. I en aquest moment serà quan les neurones es reestructuraran, les connexions es refaran i tot cobrarà sentit. I la potada que li pegarem a la taula remourà tots els plats i gots. Perquè sense els maons de sota no hi hauria piràmides. Perquè no podríem veure la punta de l'iceberg sense que existís la seua part submergida. Perquè hi haurà un dia que de tanta calor, alguns passaran molt de fred.