VULL CONFESSAR...

Vull confessar. Vull sincerar-me. Parlar del que faig a l’aula. I del que fan les meues companyes. I ho diré clar. De forma diàfana. Sense embulls ni mitges tintes.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. I ho dic en les tres desinències verbals dels tres llocs de la nostra parla que més es veuen i es veuran atacats per la infàmia. Per la difamació. Per la mentida.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic transmetent idees al meu alumnat. Que estic instruint-los. Cada dia. Cada hora. Cada minut.

Imatge obtinguda del bloc "Entre dos líneas"

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Puc confessar que faig entrar el meu alumnat en la doctrina del pensament. De la reflexió. De l’esperit crític. Que qüestionen el món que els envolta. La informació que reben. Que la contrastin. Que comparen punts de vista i opinions. Que analitzen. Que critiquin. Que ningú pensi per ells. 

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Faig instrucció en el debat. En el respecte d’idees. En la confrontació d’opinions. En l’intercanvi de pensaments i punts de vista. En complementar una noció gràcies al diàleg. En incidir en la capacitat de discutir, de departir i de disputar verbalment. En què la pau no és només l’absència de guerra. I que per tant, ells poden estar en guerra i no saber-ho. I ho han de solucionar. Han de formar-se en la resolució de conflictes. Han de conèixer pràctiques restauratives. És fonamental.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic ensinistrant en aquells valors que són necessaris pel futur. Que parlin de solidaritat, d’empatia i d’ajuda al proïsme. Que tractin el respecte, l’ajuda i l’amistat. Que enraonin sobre racisme, xenofòbia i el fet que tothom és diferent. Que conversin sobre masclisme, sexisme i que la dona encara és massa “diferent”.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic alliçonant en l’art. En les arts. En apreciar la bona música. En gaudir dels poemes. En fruir de la lectura. Que es delectin amb les excel·lents pintures que tants artistes ens han deixat. Que expressin la seua incipient opinió. Allò que els inspira. Allò que senten. Quina emoció els desperta cada obra. I parlant d’emocions, també els estic evangelitzant en el coneixement d’aquestes. Quins sentiments tenen. Com els gestionen. Les seues frustracions. Les pors. Resoldre aquestes i ser cada dia unes persones més integres. Sí, també sóc culpable d’això.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic catequitzant en un procés d’ensenyament – aprenentatge que parteix dels interessos de l’alumnat. De la seua motivació. De les seues emocions. De la significativitat del mateixos. De la contextualització al seu dia a dia per descobrir-los un món canviant i que els ha de fascinar. Perquè sé que així els aprenentatge seran més duradors i estaran més refermats.

I per tots aquells que diuen el que diuen, us dic una cosa: sé per què ho feu. Perquè esteu projectant en nosaltres el que vosaltres faríeu. El que vosaltres ja vau fer. Ho diu la psicologia. I no podeu comprendre perquè un grup tant nodrit de persones no pensa com vosaltres. No ho podeu pair. No cap al vostre cap. I és per això que culpabilitzeu l’escola. “Allí no ens vota suficient gent. Allí passa alguna cosa. És impossible que no pensin igual que nosaltres”. És un pensament caduc, ridícul. I feu el ridícul. I us incapacita per parlar d’educació perquè el que feu és demostrar la vostra ignorància sobre el que passa dins d’un centre educatiu. I un que desconeix un fet, no té dret a governar sobre ell.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Perquè he conegut centenars de companyes que realitzen la seua tasca amb una excel·lència incomparable. I defensaré la meua professió fins l’extenuació. Perquè a les nostres mans està el futur. El bastiment d’una societat més justa i per tant, millor. I sí, estic adoctrinant. I ho seguiré fent.