ESTÀS A LA MODA?

"Al 1994, com integrants del Grupo Minerva, publicàrem un article sota el títol “En contra del método de proyectos”. En realitat el que volíem era provocar un debat que cridés l'atenció sobre el que estava passant: convertir la perspectiva educativa dels projectes d'indagació en una recepta, en un algoritme, que actuava com a cosmètic, només a la superfície".

 (Grupo de la Perspectiva Educativa de Proyectos de Trabajo) 

Els que vivim professionalment als centres educatius sabem bastant de modes. Als instituts, perquè la manera de vestir-se té en els adolescents una bona mostra de l'evolució del sector: la desfilada temporal ha inclòs des de pantalons de campana, fins a diminuts shorts, passant per exagerades muscleres o gorres d'enorme visera. A les escoles, perquè hem assistit al predomini de diferent jocs o joguines, en una curiosa cursa de relleus, que moltes vegades s'entoixava cíclicament repetitiva: baldufes o trompes, “caniques” o baletes, xapes, corda, goma, cromos i els darrers en arribar, els spinners. 

Si la moda té el seu reflex en els aprenents, també podem dir que pot arribar a influir en allò que fem els educadors a la nostra aula: de forma puntual o aïllada (com els “lipdub”, els “maniqui challenge” o els “flash mob”) o de forma més permanent. Aquesta darrera té una íntima relació amb la metodologia que fem servir. Algunes ens acompanyen fa anys, malgrat que a vegades semblen noves, com l'aprenentatge per projectes. Altres les hem començat a escoltar fa poc, encara que molts les han emprat en diferents moments de la seua pràctica, com la gamificació. Altres semblen tenir un dubtós caràcter innovador i a alguns ens semblen velles pràctiques amb nom modificat, com les flipped classroom. 

Podem permetre que les primeres, en ser puntuals, compartesquin característiques amb les modes de vestir o dels jocs. El que no podem permetre és que una aspecte tan fonamental com ha de ser el mètode en el procés d'ensenyament – aprenentatge pugui tenir el seu origen a una moda. La perillositat de dur a les aules unes formes de treballar sense un coneixement de la seua fonamentació, sense una reflexió del perquè s'empra i sense saber els objectius que pretén, pot ser del tot contraproduent.

Hem de conèixer, sí o sí, la repercussió que la metodologia tindrà sobre l'alumne, les implicacions del canvi de mètode en la forma de construir i afiançar l'edifici que suposa l'aprenentatge. També la fonamentació, per evitar caure al parany d'emprendre un camí perquè altres ho diuen, perquè les famílies ho exigeixen o perquè hi ha centres de referència que s'especialitzen. Haurem de respondre a unes preguntes essencials. Quina és la base pedagògica? Quins estudis hi ha al respecte? S'han fet proves de camp per compraovar-les? Què ens diu la neurociència? Quin benefici té a nivell neuronal aquesta forma d'aprendre? Per últim, hem de conèixer els objectius que volem assolir a l'hora d'emprar una o una altra metodologia. No podem obviar que la meta marcarà clarament el camí. No és el mateix un interès prolongat al llarg del temps, que una motivació sorgida per una notícia a la premsa. No és igual abordar aspectes que repetidament surten a la conversa de l'aula, que un dubte sorgit per la visualització d'un documental. No és comparable la recerca d'informació sobre les intoleràncies alimentàries d'una companya que la investigació sobre un projecte de l'univers.

El risc que correm és elevat. Pretenem millorar el procés educatiu amb uns mètodes que signifiquen un canvi perquè s'ha demostrat que altres formes d'ensenyar no eren del tot eficients. Si més no, no eren eficients per una majoria. No podem, per tant, fugir de la flama per caure al foc. Hem de ser crítics i analitzar allò que fem. Llegir, formar-nos, reflexionar, pensar, aplicar, analitzar, corregir, debatre i concloure. Si ens limitem a ser uns aplicadors sense més, perdem la cimentació de l'edifici. I això implica, inevitablement, la caiguda del mateix. 

A molts de llocs podem comprovar aquest fet. Si parlem, per exemple, del treball per projectes, trobem docents que diuen usar aquesta metodologia, malgrat que no parteixen de l'interès de l'alumnat sinó de la pròpia decisió de quin tema serà més atractiu pels seus discents. El llibre de text desapareix, substituït, però, per una decisió del docent molt similar a la de l'editorial. Res canvia. Trobem docents que limiten el fluir de les converses entre el seu alumnat i no descobreixen interessos, motivacions, emocions, angoixes, pors i il·lusions. Soterren la seua veu com ho feien el meus docents en inacabables lliçons magistrals desconnectades de qualsevol realitat infantil que tinguéssim ni jo ni els meus companys. Trobem docents que ignoren la vida d'aula i les infinites possibilitats que emergeixen d'ella, proclamant-se els amos d'allò que mereix un temps o del que ha de ser obviat per innecessari.

Els canvis metodològics no són una capa de pintura que hem d'aplicar a una casa vella en perill d'ensorrament. No podem decorar amb quadres preciosos unes parets que cauran a la primera ventada. Els sofàs i les estores se'ns remullaran a les primeres pluges pel mal estat del sostre. Enderroquem la casa i construïm-la sobre uns ciments sòlids, amb unes parets fortes i un sostre consistent. Resistiran vents i ruixats i ens asseguraran molts anys d'avantatges i comoditats. Les modes tenen un component d'irreflexiu. No deixem que aquest impregni el nostre ensenyament.