SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Anit, 

tombat a la fresca sobre una hamaca vella, 

albirava el cel.

Els estels espurnejaven juganers 

davant el meu esguard calmat.

Fugaçment, una estrella es mogué, 

tot deixant la seua petjada allargada 

durant un únic segon al firmament.

Naïf de mi, 

no em vaig resistir a abraçar la tradició 

i vaig encomanar un desig.

Un desig que no era per mi. 

Un desig per ser regalat. 

Un desig en forma de somni.

El meu somni.

El somni d'una escola que cada dia siga millor.
D'una escola on els docents van a ella per aprendre.
On les famílies habiten les aules 

compartint el creixement dels seus infants.
On l'alumnat arriba al matí 

amb l'espurna de la il·lusió 

reflectida a la nineta dels ulls.
On la frase “Tota la tribu educa” 

deixa de ser un dita popular africana 

i es transforma en una realitat diària.

Una escola on l'administració 

creu en les seues paraules 

i actua amb conseqüència.
On la política muda la hipocresia predominant 

i pressuposta per a educació segons el que emana 

de les seus boques, plenes de buides promeses.
On construir un futur no estiga considerat una utopia, 

sinó com una obligació de tots i cadascun dels adults.
On no engalipem el jovent dins d'un vaixell a la deriva 

que fa aigua per tots els costats.

Una escola que, anys després, 

siga recordada pels adults 

amb un somriure que il·lumini les cares.
Que permeti viure aventures, 

viatjar arreu del món, 

visitar altres realitats, 

ser altres persones 

i obrir territoris sense explorar.

Que ajudi a construir un món millor.

Que cooperi. Que emocioni.
Que siga empàtica i solidària.

Una escola on cap infant se senti diferent.
On tothom trobi el seu lloc.
On el futur s'està bastint 

a cadascuna de les seues accions.

On la paraula ubuntu 

-jo sóc perquè vosaltres sou- 

estiga entre els objectius de 

qualsevol llei educativa.

Una escola que encomani la felicitat.
L'escola del futur.
I el futur és ara.

Tinc un somni. 

Un somni transformat en desig.
Tinc un somni d'una nit d'estiu. 

Somiem junts?

FA CALOR

Fa calor. Fa calor i les nostres aules es fonen, amb els infants i joves del demà a dintre. Fa calor i els ventalls són incapaços d'apaivagar l'onada d'indignació que les paraules d'alguns polítics bocamolls provoquen arreu del territori. 

Fa calor i la situació a les aules és el clar indicador de la importància que té l'educació a un estat ridícul que confon quines són les seues prioritats. No només és una anècdota provocada per una situació climàtica aïllada. És la mostra de com s'aprofitaven a Madrid i València la construcció d'escoles per fer negoci amb els diners de tothom. De com tota mena de polítics fan i desfan al llarg dels anys sense comptar amb els que després han de ser usuaris de serveis tan bàsics. No trobareu cap dels seus despatxos sense aire condicionat. I que consti que crec que no és aquesta la solució: seria més despesa energètica que per desgràcia, acabarà contaminat un planeta on un estat com l'espanyol fa el ridícul per ser un dels que més hores solars té, un dels que menys les aprofita i l'únic que ha penalitzat els seus habitants amb un impost al sol.

Fa calor i mentrestant, el Banc d'Espanya anuncia que del rescat bancari que vam pagar entre els contribuents fa uns anys, seixanta mil milions mai es retornaran. Ho anotaré amb nombres, que potser ens quedi més clar: 60.613.000.000 d'euros. Ho diré amb pessetes, per als qui com jo ja tenim una edat: 10.061.758.000.000 de pessetes, o siga, 10 bilions de peles. 

Sabeu quants de pressuposts oficials de les Illes Balears es podrien dur a terme amb aquesta quantitat? Tretze. Sabeu quants pressuposts de la Conselleria d'Educació hi caben? Gairebé 69. Amb el que vostè i jo hem pagat per salvar una mala gestió d'unes empreses privades, podríem construir 1426 escoles de doble línia, per descomptat, amb aire condicionat. Com la que volen fer a Sant Josep. La varen començar a pressupostar al 2012 i ara ens diuen que l'acabaran al 2020. Dir que és vergonyós es quedar-se molt curt.

Fa calor. Fa calor i mentre els nostre alumnat intenta enraonar dins d'una aula amb 33ºC, l'illa d'Eivissa s'omple de turistes disposats a gastar cada vegada més. Si algun d'aquest alumnes treu el cap per la finestra per endevinar un poc de brisa que assequi la seua suor, podrà veure ancorat a una milla de la costa el iot a vela més gran i més car del món (400 milions d'€). L'economia pitiüsa té una previsió de creixement del 4,3 %, els records de visitants, de vols, de creuers i un llar etcètera, se supera cada any. Els diners entren a cabassos als nostres negocis i el nostre alumne veu com la brisa que ha anat a cercar a la finestra es transforma en indignació quan, cansat de veure el iot, torna la vista més a prop i veu les aules prefabricades al pati del seu col·legi, les finestres de fusta podrida que algun dia li poden caure al cap o les humitats que estan desfent una part del sostre. 

Fa calor i uns corcs rosseguen el nostre patrimoni, deixant-lo tocat per sempre, sota l'excusa del progrés. Del progrés per les seues butxaques. Uns corcs en forma d'empresaris sense escrúpols, que tant els hi dóna acabar amb el cos que parasiten, sense adonar-se'n que sense hostatge no tindran vida a un demà massa proper. Uns corcs que només que demanen més infraestructures per poder satisfer la seua ànsia de sang, com vampires a una disbauxa que creuen il·limitada quan la realitat és que ja no resta ni una gota de sang.

Fa calor i mentre els corcs s'ho empassen tot, hi ha polítics que justifiquen amb paraules buides i estúpides aquest festí de disbarats. Protegeixen els vampirs. I tu, cansat de la teua innocència penses: “Serà que alguna cosa també xuclaran. Serà que comparteixen disbauxa”. I són les associacions socials i cíviques les que lluiten per unes molles de pa de dignitat i veritat, mentre el banquet de luxe està servit a l'habitació del costat i els comensals, actors i actrius de la gran mentida, seuen a taula i es riuen amb la boca plena.

Fa calor. I més que farà. Fins que un dia començaran a foner-se els cervells. I en aquest moment serà quan les neurones es reestructuraran, les connexions es refaran i tot cobrarà sentit. I la potada que li pegarem a la taula remourà tots els plats i gots. Perquè sense els maons de sota no hi hauria piràmides. Perquè no podríem veure la punta de l'iceberg sense que existís la seua part submergida. Perquè hi haurà un dia que de tanta calor, alguns passaran molt de fred.

ESTÀS A LA MODA?

"Al 1994, com integrants del Grupo Minerva, publicàrem un article sota el títol “En contra del método de proyectos”. En realitat el que volíem era provocar un debat que cridés l'atenció sobre el que estava passant: convertir la perspectiva educativa dels projectes d'indagació en una recepta, en un algoritme, que actuava com a cosmètic, només a la superfície".

 (Grupo de la Perspectiva Educativa de Proyectos de Trabajo) 

Els que vivim professionalment als centres educatius sabem bastant de modes. Als instituts, perquè la manera de vestir-se té en els adolescents una bona mostra de l'evolució del sector: la desfilada temporal ha inclòs des de pantalons de campana, fins a diminuts shorts, passant per exagerades muscleres o gorres d'enorme visera. A les escoles, perquè hem assistit al predomini de diferent jocs o joguines, en una curiosa cursa de relleus, que moltes vegades s'entoixava cíclicament repetitiva: baldufes o trompes, “caniques” o baletes, xapes, corda, goma, cromos i els darrers en arribar, els spinners. 

Si la moda té el seu reflex en els aprenents, també podem dir que pot arribar a influir en allò que fem els educadors a la nostra aula: de forma puntual o aïllada (com els “lipdub”, els “maniqui challenge” o els “flash mob”) o de forma més permanent. Aquesta darrera té una íntima relació amb la metodologia que fem servir. Algunes ens acompanyen fa anys, malgrat que a vegades semblen noves, com l'aprenentatge per projectes. Altres les hem començat a escoltar fa poc, encara que molts les han emprat en diferents moments de la seua pràctica, com la gamificació. Altres semblen tenir un dubtós caràcter innovador i a alguns ens semblen velles pràctiques amb nom modificat, com les flipped classroom. 

Podem permetre que les primeres, en ser puntuals, compartesquin característiques amb les modes de vestir o dels jocs. El que no podem permetre és que una aspecte tan fonamental com ha de ser el mètode en el procés d'ensenyament – aprenentatge pugui tenir el seu origen a una moda. La perillositat de dur a les aules unes formes de treballar sense un coneixement de la seua fonamentació, sense una reflexió del perquè s'empra i sense saber els objectius que pretén, pot ser del tot contraproduent.

Hem de conèixer, sí o sí, la repercussió que la metodologia tindrà sobre l'alumne, les implicacions del canvi de mètode en la forma de construir i afiançar l'edifici que suposa l'aprenentatge. També la fonamentació, per evitar caure al parany d'emprendre un camí perquè altres ho diuen, perquè les famílies ho exigeixen o perquè hi ha centres de referència que s'especialitzen. Haurem de respondre a unes preguntes essencials. Quina és la base pedagògica? Quins estudis hi ha al respecte? S'han fet proves de camp per compraovar-les? Què ens diu la neurociència? Quin benefici té a nivell neuronal aquesta forma d'aprendre? Per últim, hem de conèixer els objectius que volem assolir a l'hora d'emprar una o una altra metodologia. No podem obviar que la meta marcarà clarament el camí. No és el mateix un interès prolongat al llarg del temps, que una motivació sorgida per una notícia a la premsa. No és igual abordar aspectes que repetidament surten a la conversa de l'aula, que un dubte sorgit per la visualització d'un documental. No és comparable la recerca d'informació sobre les intoleràncies alimentàries d'una companya que la investigació sobre un projecte de l'univers.

El risc que correm és elevat. Pretenem millorar el procés educatiu amb uns mètodes que signifiquen un canvi perquè s'ha demostrat que altres formes d'ensenyar no eren del tot eficients. Si més no, no eren eficients per una majoria. No podem, per tant, fugir de la flama per caure al foc. Hem de ser crítics i analitzar allò que fem. Llegir, formar-nos, reflexionar, pensar, aplicar, analitzar, corregir, debatre i concloure. Si ens limitem a ser uns aplicadors sense més, perdem la cimentació de l'edifici. I això implica, inevitablement, la caiguda del mateix. 

A molts de llocs podem comprovar aquest fet. Si parlem, per exemple, del treball per projectes, trobem docents que diuen usar aquesta metodologia, malgrat que no parteixen de l'interès de l'alumnat sinó de la pròpia decisió de quin tema serà més atractiu pels seus discents. El llibre de text desapareix, substituït, però, per una decisió del docent molt similar a la de l'editorial. Res canvia. Trobem docents que limiten el fluir de les converses entre el seu alumnat i no descobreixen interessos, motivacions, emocions, angoixes, pors i il·lusions. Soterren la seua veu com ho feien el meus docents en inacabables lliçons magistrals desconnectades de qualsevol realitat infantil que tinguéssim ni jo ni els meus companys. Trobem docents que ignoren la vida d'aula i les infinites possibilitats que emergeixen d'ella, proclamant-se els amos d'allò que mereix un temps o del que ha de ser obviat per innecessari.

Els canvis metodològics no són una capa de pintura que hem d'aplicar a una casa vella en perill d'ensorrament. No podem decorar amb quadres preciosos unes parets que cauran a la primera ventada. Els sofàs i les estores se'ns remullaran a les primeres pluges pel mal estat del sostre. Enderroquem la casa i construïm-la sobre uns ciments sòlids, amb unes parets fortes i un sostre consistent. Resistiran vents i ruixats i ens asseguraran molts anys d'avantatges i comoditats. Les modes tenen un component d'irreflexiu. No deixem que aquest impregni el nostre ensenyament.