VHS

Recordeu els vídeos VHS? Segur que sí. Pels que sou més joves, eren els reproductors on veiem les pel·lícules als 80 i que també servien per gravar els programes que feien a la televisió. Lluny han quedat aquells temps. Imagineu, però, que ara entressin de nou a la nostra vida i hom ens el vengués com una novetat, com un electrodomèstic necessari per la llar, com com un avanç tecnològic. Que en pensaríeu? Quina sensació tindríeu si els DVDs (ja en decadència), Netflix, Youtube o qualsevol mitjà dels que ara s’empren fossin substituïts pel vídeo VHS? 

Serveixi aquesta introducció per explicar, a risc de ser recurrent, el que està passant a Eivissa en el tema de l’obertura de centres d’educació especial. Els avanços relacionats amb l’alumnat amb diversitat funcional, de forma esquemàtica, han estat en primer lloc la incorporació d’aquests alumnes a una educació reglada, posteriorment la integració educativa i darrerament la inclusió (tant educativa com social). I amb aquesta passa estàvem quan, de sobte, una decisió unilateral, amagada, tractada amb secret i privatitzadora, ens ha tornat als anys 80, a la necessitat d’escolarització d’uns alumnes en centres específics, al VHS. I molts van penjant-se medalles sobre aquest fet, com qui es pengés medalles per introduir el VHS en ple segle XXI.

A més, si a això li afegim que la decisió és a totes llums anacrònica i fins i tot il·legal, el fet pren unes dimensions bastant ridícules. La declaració de Salamanca, que va sorgir d'una històrica conferència organitzada l'any 94 pel govern espanyol, en col·laboració amb la UNESCO, on van participar 92 països, reafirma el dret a l'educació de totes les persones dins d'un sistema educatiu, amb una perspectiva inclusiva i integradora, i de rebuig a les organitzacions escolars basades en la segregació i la separació d'alumnes.

El 30 de març de 2007, Espanya va signar a Nova Iork la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat. Aquest signatura va estar ratificada en BOE del 21 d'abril de 2008. Entre d'altres, la convenció explicita al seu article 24 que “els Estats Parts asseguraran un sistema d'educació inclusiva a tots els nivells”, “asseguraran que les persones amb discapacitat no quedin excloses del sistema general d'educació” o “que les persones amb discapacitat puguin accedir a una educació primària i secundària inclusiva i gratuïta, en igualtat de condicions que la resta”. I encara, “s'assegurarà que les persones amb discapacitat tinguin accés general a l'educació superior, formació professional, l'educació per adults i l'aprenentatge durant tota la vida sense discriminació i en igualtat de condicions”. Per tant, el govern està incomplint les mateixes normes que va signar.

Per a més inri, i com esmentàvem de passada anteriorment, aquests centres han estat concertats amb una empresa (que malgrat ser sense ànim de lucre, no deixa de tenir uns interessos laborals entre els seus dirigents i treballadors) i no s’han obert per la via pública. Crec que dins de de la pèssima decisió presa, s’hauria d’haver fet així. Aquest fet implicarà que la pròpia empresa posarà els seus treballadors sense passar per la tant repetida lletania de llistats de professionals ordenats amb els criteris de publicitat, idoneïtat, capacitat, igualtat i mèrit, que els sindicats repeteixen en tots els àmbits excepte en aquest, on encara no hem escoltat opinió alguna al respecte. 

Que un govern d’esquerres faci això és, si més no, per fer-s’ho mirar. Encara que si ho pensem bé, va ser Felipe González qui va encetar aquest model amb la LODE de l'any 1985. Deu ser aquest l’exemple que segueix l’actual titular de la Conselleria d’Educació, que no content en intentar vendre’ns la moto del VHS, ens diu que seran VHS proporcionats per una empresa externa al govern, que a més, no acomplirà diferents lleis en vigor.

I el perill encara està per arribar. El perill de voler rendibilitzar uns mitjans, humans i econòmics. El perill de pressionar famílies a l'hora de signar dictàmens d'escolarització. El perill d'escoltar les mil i una mentides de “estarà millor atès al centre d'educació especial”, “allí hi ha professionals suficients i preparats pel seu cas” o “a una escola ordinària no el podran ajudar com toca”. El perill de l'etern xantatge de l'administració per ajustar uns pressuposts. El perill de fer sentir culpables a moltes famílies pel simple fet d'exigir que s'acompleixin uns drets. El perill, en definitiva, que en ple any 2017 ens venguin a vendre un vídeo VHS.