Aquell home d'aparença fràgil, prop de la jubilació
i amb un caminar pausat, arribava el primer al magatzem
i marxava sempre el darrer. Era l'amo de l'empresa.
LA
CRISI
La
crisi dels sindicats està entre nosaltres des de fa uns anys i no és
exclusiu de l'estat espanyol, sinó que afecta a gran part d'Europa.
Molts han estat els anàlisi que s'han fet de les possibles causes de
la mateixa.
Podríem
afegir que els sindicats han perdut una de les seues principals
armes: la vaga. Ja sabem que en l'actual estat del mercat laboral, a
l'empresa privada si dius que fas vaga al dia següent te'n vas al
carrer perquè se sap que darrere de tu trobaran una filera inacabable
de potencials substituts encantats d'ocupar el teu lloc. Això va
lligat amb la idea que Karl Marx ja defensava fa més de dos segles amb el nom de “l'exèrcit laboral de reserva”. Avui està totalment en vigor.
Molts treballadors accepten sense posar cap emperò el seu destí,
coneixedors que la taula dels seus caps està plena a vesar de
currículums.
També podríem dir que la distància que s'ha establert entre els sindicats i
els treballadors, i que té a veure amb la frase introductòria de
l'article. Aquest aforisme l'he escoltat en multitud d'ocasions:
l'amo és el primer que arriba i el darrer que se'n va. Analogament
és el que demanen el treballadors del sindicalisme. No un moviment
allunyat de la realitat de la que després extrauran les seues
reivindicacions. Ni sindicalistes que s'eternitzen en la seua
alliberació i deixen de ser, a la pràctica, treballadors d'una determinat
sector o empresa. Els sindicats i els seus alliberats han de ser com
l'amo d'una empresa, un exemple a seguir. Estar en contacte amb la
realitat i poder compartir d'alguna manera els problemes amb els que
s'enfronten el treballadors per després poder parlar amb coneixement
de causa. De res servirà una reivindicació que molts trobaran
allunyada o que una persona que troben estranya parli per ells sense
haver-se'ls escoltat.
 |
| Eneko |
El
mateix Monedero diu que tal vegada, “els sindicats hauran de perdre
els seus privilegis per tornar a guanyar-se la ciutadania”. No
sabem si causa o conseqüència, hem vist com diferents moviments
socials, com el 15-M, la PAH o les diferents marees, entre les quals
podem incloure la de l'Assemblea de Docents a les Balears, han
assumit el lideratge de les mobilitzacions.
PACTE
EDUCATIU BALEAR
Aquesta
referència a l'Assemblea de Docents ens fa viatjar fins a
l'aprovació del document de Pacte per part del Consell Escolar de
les Illes Balears (CEIB), màxim òrgan consultiu a nivell
d'ensenyament i on està representada gran part de la comunitat
educativa. Aquesta aprovació es va produir el passat dimarts 4
d'abril, per 33 vots a favor i 9 en contra. Aquesta aprovació
provocarà un fet històric: que un document educatiu que ha partit de la base, arribi al Parlament. També ha provocat un cisma
entre la majoria dels votants i alguns dels sindicats de l'ensenyament (STEi, CCOO, UGT i UOB).
Si
els sindicats ja varen quedar tocats en tot el moviment de protesta a
l'anterior legislatura, el seu camí no ha millorat en la present.
Primer, signaren un acord amb la Conselleria per desconvocar la vaga
indefinida lluny de l'opinió de la majoria dels docents que reunits
en assemblees de centres i generals decidiren que l'acord era
insuficient. Ara, han votat en contra d'un document amb un 76%
d'acceptació al CEIB i que també ha passat per les corresponents assemblees docents.
És,
de nou, la distància entre els sindicats i els seus representats.
Una de les causes comentada com origen de la desafecció sindical.
Els docents no es veuen representats per gent que no compta amb ells
per prendre decisions. Que aprofita la seua representativitat per
atorgar-se una veu que ningú ha escoltat. O explicat d'una altra
manera, un sindicalisme que hauria de representar la veu dels
docents, però que massa vegades només s'hi representa a ell mateix.
Aquesta distància augmenta fins el punt de no tornada en el moment
que els alliberats sindicats es passen lustres sense entrar dins
d'una aula. La credibilitat d'allò que expressen és inversament
proporcional al temps que estan fora de l'ensenyament. Com l'amo
d'una empresa que no aparegués mai per ella.
LA
SEGÜENT PASSA
La
propera aparició de les Associacions Professionals de Docents o del
Col·legi Professional consolidaran aquest canvi en el mapa de les
negociacions. Els sindicats deixaran d'atribuir-se la facultat de
parlar de temes més enllà dels laborals o de salut en el treball,
fet que ha succeït per la inexistència d'aquestes organitzacions de
docents. I això ho intueixen com una amenaça i no com el que és:
un fet històric que ha de contribuir a la millora educativa a les
Illes.
El
nou escenari descrit ha fet que en el transcurs de les negociacions
del document de pacte al CEIB, s'hagin observat actituds per part
d'alguns pròpies d'un animal acorralat: tergiversacions, mitges
veritats i intents de canviar l'opinió pública tot jugant amb el
desconeixement del text en qüestió. Aquestes actituds només fan
que destapar la seua debilitat davant de tot el procés que s'està
vivint. La seua manca d'anàlisi d'una realitat que se'ls escapa de
les mans.
Bé
farien en fer una passa més enllà, oblidar temps millors i que es
posessin a treballar en nous escenaris on la seua tasca serà
fonamental. Bé farien en treballar a partir de la reflexió per
guanyar-se de nou la credibilitat que han perdut. Bé farien en
“reiventar-se, o se'ls endurà el vent de la història”. No ho
dic jo. Ho va dir algú gent sospitós de voler cap mal als
sindicats: Ignacio Fernández Toxo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada