VHS

Recordeu els vídeos VHS? Segur que sí. Pels que sou més joves, eren els reproductors on veiem les pel·lícules als 80 i que també servien per gravar els programes que feien a la televisió. Lluny han quedat aquells temps. Imagineu, però, que ara entressin de nou a la nostra vida i hom ens el vengués com una novetat, com un electrodomèstic necessari per la llar, com com un avanç tecnològic. Que en pensaríeu? Quina sensació tindríeu si els DVDs (ja en decadència), Netflix, Youtube o qualsevol mitjà dels que ara s’empren fossin substituïts pel vídeo VHS? 

Serveixi aquesta introducció per explicar, a risc de ser recurrent, el que està passant a Eivissa en el tema de l’obertura de centres d’educació especial. Els avanços relacionats amb l’alumnat amb diversitat funcional, de forma esquemàtica, han estat en primer lloc la incorporació d’aquests alumnes a una educació reglada, posteriorment la integració educativa i darrerament la inclusió (tant educativa com social). I amb aquesta passa estàvem quan, de sobte, una decisió unilateral, amagada, tractada amb secret i privatitzadora, ens ha tornat als anys 80, a la necessitat d’escolarització d’uns alumnes en centres específics, al VHS. I molts van penjant-se medalles sobre aquest fet, com qui es pengés medalles per introduir el VHS en ple segle XXI.

A més, si a això li afegim que la decisió és a totes llums anacrònica i fins i tot il·legal, el fet pren unes dimensions bastant ridícules. La declaració de Salamanca, que va sorgir d'una històrica conferència organitzada l'any 94 pel govern espanyol, en col·laboració amb la UNESCO, on van participar 92 països, reafirma el dret a l'educació de totes les persones dins d'un sistema educatiu, amb una perspectiva inclusiva i integradora, i de rebuig a les organitzacions escolars basades en la segregació i la separació d'alumnes.

El 30 de març de 2007, Espanya va signar a Nova Iork la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat. Aquest signatura va estar ratificada en BOE del 21 d'abril de 2008. Entre d'altres, la convenció explicita al seu article 24 que “els Estats Parts asseguraran un sistema d'educació inclusiva a tots els nivells”, “asseguraran que les persones amb discapacitat no quedin excloses del sistema general d'educació” o “que les persones amb discapacitat puguin accedir a una educació primària i secundària inclusiva i gratuïta, en igualtat de condicions que la resta”. I encara, “s'assegurarà que les persones amb discapacitat tinguin accés general a l'educació superior, formació professional, l'educació per adults i l'aprenentatge durant tota la vida sense discriminació i en igualtat de condicions”. Per tant, el govern està incomplint les mateixes normes que va signar.

Per a més inri, i com esmentàvem de passada anteriorment, aquests centres han estat concertats amb una empresa (que malgrat ser sense ànim de lucre, no deixa de tenir uns interessos laborals entre els seus dirigents i treballadors) i no s’han obert per la via pública. Crec que dins de de la pèssima decisió presa, s’hauria d’haver fet així. Aquest fet implicarà que la pròpia empresa posarà els seus treballadors sense passar per la tant repetida lletania de llistats de professionals ordenats amb els criteris de publicitat, idoneïtat, capacitat, igualtat i mèrit, que els sindicats repeteixen en tots els àmbits excepte en aquest, on encara no hem escoltat opinió alguna al respecte. 

Que un govern d’esquerres faci això és, si més no, per fer-s’ho mirar. Encara que si ho pensem bé, va ser Felipe González qui va encetar aquest model amb la LODE de l'any 1985. Deu ser aquest l’exemple que segueix l’actual titular de la Conselleria d’Educació, que no content en intentar vendre’ns la moto del VHS, ens diu que seran VHS proporcionats per una empresa externa al govern, que a més, no acomplirà diferents lleis en vigor.

I el perill encara està per arribar. El perill de voler rendibilitzar uns mitjans, humans i econòmics. El perill de pressionar famílies a l'hora de signar dictàmens d'escolarització. El perill d'escoltar les mil i una mentides de “estarà millor atès al centre d'educació especial”, “allí hi ha professionals suficients i preparats pel seu cas” o “a una escola ordinària no el podran ajudar com toca”. El perill de l'etern xantatge de l'administració per ajustar uns pressuposts. El perill de fer sentir culpables a moltes famílies pel simple fet d'exigir que s'acompleixin uns drets. El perill, en definitiva, que en ple any 2017 ens venguin a vendre un vídeo VHS.

ARRIBAR EL PRIMER, PARTIR L'ÚLTIM

Aquell home d'aparença fràgil, prop de la jubilació

i amb un caminar pausat, arribava el primer al magatzem 

i marxava sempre el darrer. Era l'amo de l'empresa.

LA CRISI

La crisi dels sindicats està entre nosaltres des de fa uns anys i no és exclusiu de l'estat espanyol, sinó que afecta a gran part d'Europa. Molts han estat els anàlisi que s'han fet de les possibles causes de la mateixa.

Una d'elles és la institucionalització dels sindicats, que d'alguna manera els ha dut a allunyar-se de les problemàtiques dels seus afiliats. La gent els veu com a part de l'stablishment, tal i com afirma Andrew J. Richards, professor en ciències socials. Ell mateix afirma que una altra de les causes podria ser la necessitat de mantenir les subvencions públiques derivades d'uns resultats electorals i no dels pagaments dels seus afiliats. Juan Carlos Monedero, professor de Ciències Polítiques de la Complutense de Madrid, ho defineix com una mena d'“esquizofrènia”, ja que “els sindicats per una banda volen mantenir-se com a part de l'estat i per l'altra volen sortir al carrer on ja no se'ls escolta” per haver estat “part d'un sistema que ha deixat a milions de treballadors sense feina”.

Podríem afegir que els sindicats han perdut una de les seues principals armes: la vaga. Ja sabem que en l'actual estat del mercat laboral, a l'empresa privada si dius que fas vaga al dia següent te'n vas al carrer perquè se sap que darrere de tu trobaran una filera inacabable de potencials substituts encantats d'ocupar el teu lloc. Això va lligat amb la idea que Karl Marx ja defensava fa més de dos segles amb el nom de “l'exèrcit laboral de reserva”. Avui està totalment en vigor. Molts treballadors accepten sense posar cap emperò el seu destí, coneixedors que la taula dels seus caps està plena a vesar de currículums.

També podríem dir que la distància que s'ha establert entre els sindicats i els treballadors, i que té a veure amb la frase introductòria de l'article. Aquest aforisme l'he escoltat en multitud d'ocasions: l'amo és el primer que arriba i el darrer que se'n va. Analogament és el que demanen el treballadors del sindicalisme. No un moviment allunyat de la realitat de la que després extrauran les seues reivindicacions. Ni sindicalistes que s'eternitzen en la seua alliberació i deixen de ser, a la pràctica, treballadors d'una determinat sector o empresa. Els sindicats i els seus alliberats han de ser com l'amo d'una empresa, un exemple a seguir. Estar en contacte amb la realitat i poder compartir d'alguna manera els problemes amb els que s'enfronten el treballadors per després poder parlar amb coneixement de causa. De res servirà una reivindicació que molts trobaran allunyada o que una persona que troben estranya parli per ells sense haver-se'ls escoltat.

Eneko

El mateix Monedero diu que tal vegada, “els sindicats hauran de perdre els seus privilegis per tornar a guanyar-se la ciutadania”. No sabem si causa o conseqüència, hem vist com diferents moviments socials, com el 15-M, la PAH o les diferents marees, entre les quals podem incloure la de l'Assemblea de Docents a les Balears, han assumit el lideratge de les mobilitzacions.

PACTE EDUCATIU BALEAR

Aquesta referència a l'Assemblea de Docents ens fa viatjar fins a l'aprovació del document de Pacte per part del Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB), màxim òrgan consultiu a nivell d'ensenyament i on està representada gran part de la comunitat educativa. Aquesta aprovació es va produir el passat dimarts 4 d'abril, per 33 vots a favor i 9 en contra. Aquesta aprovació provocarà un fet històric: que un document educatiu que ha partit de la base, arribi al Parlament. També ha provocat un cisma entre la majoria dels votants i alguns dels sindicats de l'ensenyament (STEi, CCOO, UGT i UOB).

Si els sindicats ja varen quedar tocats en tot el moviment de protesta a l'anterior legislatura, el seu camí no ha millorat en la present. Primer, signaren un acord amb la Conselleria per desconvocar la vaga indefinida lluny de l'opinió de la majoria dels docents que reunits en assemblees de centres i generals decidiren que l'acord era insuficient. Ara, han votat en contra d'un document amb un 76% d'acceptació al CEIB i que també ha passat per les corresponents assemblees docents.

És, de nou, la distància entre els sindicats i els seus representats. Una de les causes comentada com origen de la desafecció sindical. Els docents no es veuen representats per gent que no compta amb ells per prendre decisions. Que aprofita la seua representativitat per atorgar-se una veu que ningú ha escoltat. O explicat d'una altra manera, un sindicalisme que hauria de representar la veu dels docents, però que massa vegades només s'hi representa a ell mateix. Aquesta distància augmenta fins el punt de no tornada en el moment que els alliberats sindicats es passen lustres sense entrar dins d'una aula. La credibilitat d'allò que expressen és inversament proporcional al temps que estan fora de l'ensenyament. Com l'amo d'una empresa que no aparegués mai per ella.

LA SEGÜENT PASSA

La propera aparició de les Associacions Professionals de Docents o del Col·legi Professional consolidaran aquest canvi en el mapa de les negociacions. Els sindicats deixaran d'atribuir-se la facultat de parlar de temes més enllà dels laborals o de salut en el treball, fet que ha succeït per la inexistència d'aquestes organitzacions de docents. I això ho intueixen com una amenaça i no com el que és: un fet històric que ha de contribuir a la millora educativa a les Illes.

El nou escenari descrit ha fet que en el transcurs de les negociacions del document de pacte al CEIB, s'hagin observat actituds per part d'alguns pròpies d'un animal acorralat: tergiversacions, mitges veritats i intents de canviar l'opinió pública tot jugant amb el desconeixement del text en qüestió. Aquestes actituds només fan que destapar la seua debilitat davant de tot el procés que s'està vivint. La seua manca d'anàlisi d'una realitat que se'ls escapa de les mans.

Bé farien en fer una passa més enllà, oblidar temps millors i que es posessin a treballar en nous escenaris on la seua tasca serà fonamental. Bé farien en treballar a partir de la reflexió per guanyar-se de nou la credibilitat que han perdut. Bé farien en “reiventar-se, o se'ls endurà el vent de la història”. No ho dic jo. Ho va dir algú gent sospitós de voler cap mal als sindicats: Ignacio Fernández Toxo.