REDUCCIONISME

El reduccionisme ha escrit aquest article. No el reduccionisme com a concepció que ens pot dur a entendre millor allò complex si el descomponem en parts més menudes, sinó com a aquella estratègia emprada de forma injusta que deixarà de banda moltes vessants per aprofundir interessadament en allò que a hom li convé, per obtenir com a resultat una anàlisi interessada i parcial. Aquest reduccionisme l’ha escrit. El reduccionisme de dos articles.

El primer, d’Antoni Dalmases, publicat a nuvol.com sota el títol “Defensa de les classes magistrals” (aquí el teniu). Comença l’autor tot posant-se la bena abans de fer-se la ferida: “La reflexió que exposaré provocarà crítiques airades, desqualificacions rotundes i un aire de menyspreu agre”. Just això és el que fa ell i els posteriors comentaris dels lectors de l’article. Parla de “progrepedagogs”, de docents mediocres i mil i un desdenys més que no repetiré. La reducció obviada és obvia. 

A continuació, fa de l’anècdota categoria per introduir la seua defensa d’aquestes classes i ens explica que aquesta forma de transmetre coneixements està sent injuriada. La reducció apareix en obviar el perquè d’aquest ultratge, que a mi m’agradaria rebatejar amb el nom d’arguments.

Segons Dalmases, els nou ensenyants del futur tenen unes actituds contràries que no els beneficiarà en el seu camí cap a la docència. “Estem deixant que s’imposi el criteri que estar assegut, en silenci, fent atenció a algú que sap alguna cosa i l’explica és antic, passat de moda, antipedagògic, poc motivador”, resumeix en Dalamses. La reducció apareix en obviar que voler el debat, l’emoció, l’interès, la motivació i el joc no està barallat amb els elements que ell, no sabem amb quins prejudicis, anomena antics. I va més enllà: “Les teories a l’ús repudien la paraula com a eina de transmissió de coneixements”. La reducció apareix en obviar que es pretén és el contrari, prioritzar l’ús de la paraula en l’aprenent com a element clau per a la construcció del coneixement i del discurs. Acaba concloent que aquells que defensen determinats mètodes educatius “odien les classes magistrals”. La reducció apareix en obviar que ningú pot odiar una bona classe magistrals. S’odia, i amb raó, una altra cosa: els rotllos antimagistrals. I tothom entén la diferència. La cirera del pastís és l’afirmació irònica que “parlar gaire a classe no és bo... potser perquè, a part de no saber què dir, que els infants o els joves s’acostumin a escoltar i a pensar es veu com una barbaritat perillosa”. La reducció apareix en obviar que és justament això el que busquen les noves metodologies, que el nostre alumnat aprengui a escoltar i a pensar, després de dècades d’aprenentatge bulímic (fer-me un fart d’estudiar per vomitar-ho a l’examen i després que no em quedi res dins de l’estómac) i repetitiu.

El segon article fa referència a l’anunci d’Ikea, aquell sobre els deures i els sopars. L’autora, Raquel (no escric el cognom perquè no el posa a l’article), escriu al bloc bebesymas.com (aquí el teniu) i comença amb una afirmació contundent: “Ikea culpa a los deberes de la disminución de las cenas en familia”. La reducció apareix en obviar que Ikea l’únic objectiu que té es crear una necessitat per aconseguir una millor venda del seu producte. 

Seguidament, l’autora considera que hi ha 7 raons per considerar l’anunci de la marca de mobles sueca inadequat. La sorpresa ve quan llegeixes les raons i només se’n troba una que justifiqui, en certa mesura, la crítica. Comença a mesclar ous amb cargols i no en treu aigua clara sobre el perquè d’aquest suposat atac als deures per part d’Ikea. Si el llegiu, veureu com l’autora fa una excursió muntanyenca per Úbeda sense lligar arguments amb publicitat. En arribar a la setena raó, trobem un motiu que sí seria encertat: Ikea tanca els seus negocis a les 22h, fet que impedeix la conciliació laboral i familiar del seus treballadors/es i per tant, impossibilita un possible sopar familiar. No obstant això, la reducció apareix en obviar que aquest horari comercial està permès per la legislació d’un país on no ens hem plantejat mai d’una forma seriosa allò dels horaris comercial/laborals. O que tots i cadascun de nosaltres som culpables (i qui estiga lliure de culpa que tiri la primera pedra) en acudir als comerços a hores inapropiades o en dies festius proclamats d’obertura. De ben segur que a Suècia els Ikea no estan oberts fins les 22h. 

Aquest reduccionisme em fa pensar que els articulistes no han entès res. No han entès el greu problema que tenim a moltes aules del nostre país. No han comprés que el canvi metodològic és un pas argumentat, investigat, estudiat i comprovat per millorar el procés d’ensenyament – aprenentatge. No ha discernit l’essència d’aquest canvi, que es basa en el com aprenem i no en el com ensenyem. I no han copsat que lluny de reduccionismes, el que es pretén és millorar l’autèntic drama de l’educació: l’avorriment escolar que precedeix el fracàs escolar. 

Si ens ajustem a la realitat, el que ens diuen els “progrepedagògics” és que si una classe magistral interessa l’alumnat, el motiva i li crea una emoció, li generarà aprenentatges. Res d’eliminar aquest recurs: conèixer-lo millor per aprofitar-lo. Quants “tostons” ens hem empassat per cada classe magistral de les bones? Amplifiquem els mètodes. Diversifiquem-los. I això ens durà a que tots els alumnes tinguin l’oportunitat d’aprendre. No tots són igual. Partim, però, d’allò demostrat pedagògicament i científica: emoció, interès, contextualització, societat, joc i imitació. Això és el que mostra amb gran encert l’anunci d’Ikea. Que si aprenem amb aquestes característiques, serà un aprenentatge durador i ben consolidat en els nostres centres de memòria. I aquest ha de ser l’objectiu de la millora a l’educació, lluny del reduccionisme d’aquells que volen, en contra de totes les evidències, que tot romangui invariable al pas del temps.