AULES DEL FUTUR

La setmana passada, per raons que ni jo mateix puc recordar, vaig llegir un article sobre les cèl·lules. Parlava l’escrit de l’embolcall que les envolta i que té unes funcions que, en acabar la lectura, em van semblar meravelloses. Aquest embolcall, anomenat membrana plasmàtica, s’encarrega principalment de mantenir l’equilibri entre l’interior i l’exterior de la cèl·lula, ja que regula l’entrada i sortida de diferents substàncies. Això ho fa mitjançant la seua permeabilitat selectiva, que equilibra el trànsit d’aigua, ions i altres elements que la mantenen estable. I dic que és un fet meravellós per la simple raó que puc imaginar la membrana com una paret invisible, però efectiva. Protectora i al mateix temps facilitadora de tot aquest moviment. Seria com bussejar sense necessitat de bombones d’oxigen ni neopré. O com una casa en el camp on tindríem a l’interior les característiques agradables de la natura, però sense les molèsties de les picadures d’insectes, per exemple.

Per deformació professional vaig pensar en les aules. Una imatge va aparèixer al meu magí: una aula sense parets, però amb una mena membrana plasmàtica.

Aquesta aula “membràtica” permetria que altres docents poguessin apropar-se a l’aula, seure i observar les diferents estratègies, dinàmiques i mètodes que s’empren en ella. Podrien aprendre d’allò que veuen, del que allí es fa. No tan sols això. També podrien orientar al docent que està en acció per millorar la seua competència. Aconsellar, suggerir, dialogar, debatre i provocar un enriquiment sobre la pràctica. Cal recordar, en aquest punt, que a l’estat espanyol les visites a altres aules és un dels recursos que menys s’usa per part del professorat com a part de la formació permanent. I això que és una eina ben barata.

Les membranes també regularien l’entrada d’una forma més sistemàtica i freqüent de les famílies dins l’aula. Les experiències de comunitat d’aprenentatge, de les que cada vegada se’n parla més, tenen uns resultats existosos allà on són aplicades. Resulten de gran ajuda per tots els implicats: pels docents, ja que es redueixen ràtios i s’obté un aprenentatge més individualitzat de l’alumnat. Pels discents, ja que són extraordinàriament motivants. Veure les famílies a l’aula implicades en els seus aprenentatges els produeix un extra d’emoció. I sabem, gràcies a la neurociència, que aprenem millor gràcies a les emocions. I per últim, per les famílies, ja que senten l’escola més a prop, la fan seua, i això ens reporta grans beneficis.

Així mateix, aquesta membrana permetria una situació que es pot definir com a elemental i que durant tants anys sembla que se’ns ha oblidat: que als centres educatius s’aprèn per viure. És per això que la membrana faria que els nostres alumnes poguessin travessar-la per sortir a l’exterior, a la vida real. Veure els animals, tocar les plantes, cercar minerals i observar els diferents fenòmens que ocorren a la natura. Visitar museus, plantes de reciclatge o centrals solars. Recórrer carrers i places, comprar en supermercats, realitzar tràmits o analitzar com conduïm. Dormir en campaments i contemplar les constel·lacions per la nit. La membrana també actuaria a l’inrevés, facilitaria l’entrada de la vida real dins l’aula. Organitzar excursions, planificar activitats i jocs, o comprar materials online. Realitzar experiments, convidar experts en diferents temàtiques i aprendre a cuinar. O a fer un pressupost. O a enregistrar un vídeo. I un etcètera gairebé infinit de possibilitats.

A l’article, el científic que el va redactar advertia que no havíem de confondre entre paret cel·lular i membrana plasmàtica. Malgrat que desconec les diferències biològiques, em serveix per completar l’analogia. No hem de confondre el límit de l’espai de l’aula amb limitar la seua obertura. Hem d’abandonar el nostre búnker. Prou de protecció, ja que ningú ens ataca. Basta d’incomunicació, ja que hem de compartir allò bo i allò dolent. Allò bo, perquè d’altres ho puguin dur a la pràctica. Allò dolent, per corregir-ho i millorar-ho amb la mirada i ajuda dels companys/es. Convertim les aules en cèl·lules. Les parets, transformem-les en membranes. Amb tan poc en podem canviar molt. És senzill. No depèn de grans obres. Només depèn de nosaltres.