RELÍQUIES

Al llibre “El mirofajo”, de Manuel Garcia Rubio, es narra les cartes que un pare li envia al seu fill des de la presó en la que injustament l'han condemnat a mort. En aquestes, intenta donar-li una sèrie de lliçons de vida perquè el seu descendent es pugui valer quan ell ja no hi sigui. Aquestes solen estar basades en les converses que manté amb el seu company de cel·la. El primer dels consells que li envia epistolarment al fill es desenvolupa a partit d'aquesta il·lustració:

 

Il·lustració de Luís Pérez Ortiz

En ella, es veu a un ca que davant la prohibició de realitzar les seues necessitats a l'arbre, no sap on fer-les, malgrat que té un espai ample, i dóna voltes desconcertat amb la desesperació pròpia d'aquell que no aguanta més. La metàfora que conté aquesta il·lustració és senzilla: els cans han heretat genèticament dels seus ancestres la necessitat de marcar el territori que els pertany mitjançant l'orina, perquè cap altre ca li disputi el seu espai. Malgrat la domesticació dels gossos, aquests continuen realitzant aquest acte, encara que ara no tenen cap necessitat de fer-ho perquè no hi ha territori que defensar. Karl, el company de presó del pare, li explica que “las personas somos como los perros: repetimos muchas acciones que carecen de sentido sólo porque lo tuvo para nuestros tatarabuelos. Esas acciones son como reliquias...”.

Si transferim aquesta metàfora al món educatiu, l'anàlisi ha de dur-nos a la formació del professorat i la posterior aplicació d'aquesta formació a les aules. I hi ha dues preguntes que sobresurten i que han de ser la base de qualsevol reflexió: realment hi ha una formació suficientment potent a les universitats pels futurs docents? I, què té més pes, la formació o la tradició; la reflexió o la repetició?

De forma general, el model metodològic s'ha vist perpetuat des de fa moltes dècades per una mena de herència genètica que com la dels cans, ens feia repetir sense cap mena de sentit (ni de consideració del perquè) uns mètodes que havíem experimentat com a alumnes en la nostra infància. 

A nivell universitari s'estan observant passes que van en la direcció del canvi. Manca saber aquest procés serà suficient o si s'haurà d'enfortir mitjançant elements que filtren més l'arribada dels docents a les aules. A saber: proves específiques d'accés als estudis de docent, major exigència a la carrera universitària, practiques enfortides en temps i forma dins dels centres, accés a un lloc de feina amb una regulació més justa i ajustada, una formació permanent continua i una carrera docent amb la possibilitat de sortir del sistema en casos de falta de professionalitat. Cadascun d'aquests sedassos té molt on debatre, discutir i meditar. 

A les aules és ben cert que els darrers anys s'està experimentant un canvi bastant important quant a generalització (ja que “casos aïllats” sempre els ha hagut en el món de l'ensenyament) de la reflexió i del canvi en matèria pedagògica que està duent als centres educatius una modernització que encara hi troba resistències. I aquí és on ha d'entrar en joc l'element clau de tot plegat: la reflexió. Igual que no podem seguir aplicant uns mètodes pel simple fet “que sempre s'ha fet així”, no podem dur a les nostres aules el canvi metodològic sense saber el seu perquè, la gènesi, la fonamentació, la finalitat i l'objectiu. 

No hauríem de caure al parany que les noves metodologies són bones per se. Tot té un raonament i és en aquest on trobarem la continua millora d'allò que oferim al nostre alumnat per afavorir l'objectiu últim i principal: el seu procés d'ensenyament – aprenentatge. I no solament això. En un futur deixarem de repetir, com cans davant un arbre, accions que ja no tenen cap sentit.

ANY A

A les sis i mitja del matí del sis de juny de 1944, uns 170.000 soldats, entre els quals hi havia 20.000 paracaigudistes, 20 vehicles i 5.000 avions foren mobilitzats per desembarcar a les platges de Normandia. Era l'inici del final de la 2a Guerra Mundial, el major desembarcament de la història, i és conegut per tothom com el dia D i l'hora H.

Si em permeteu, empraré el símil, tal i com heu pogut llegir al títol de l'article, ja que sens dubte aquest serà el curs que marcarà l'esdevenir de l'educació balear els propers anys: aquest serà l'any A.

Després de dos cursos d'aquesta legislatura, on l'executiu ha combinat mesures d'aplaudir amb unes altres bastant decebedores, arribem al punt de no retorn, al moment que serà decisiu per analitzar l'èxit o fracàs en matèria educativa de l'actual conselleria. Però no només això. La situació és més profunda i complexa.

Una petita visió retrospectiva ens duu a diferents moments que conformen els clarobscurs d'aquesta legislatura. Molt breument: tot començà amb una negociació per tancar la vaga indefinida on el Conseller March pretenia, no sabem per quins set sous, que fos desconvocada pel simple fet que el Govern havia canviat. Aquest procés es tancà amb la signatura de l'Acord March entre la Conselleria i l'STEI i CCOO, sense l'Assemblea de Docents, que considerà insuficient allò que el paper contenia. Això ens va ajudar a entendre a molts, que alguns no havien entès res. No havien entès la reivindicació de canvi de paradigma en el món educatiu realitzada pels fets de l'anterior legislatura. No havien entès la necessitat d'allunyar-nos de l'Efecte Pèndol (llegiu article) que es produeix en cada canvi de govern. I no havien entès que s'havia de donar un protagonisme real i efectiu a la comunitat educativa per sobre de decisions polítiques per donar continuïtat a les resolucions preses.

Així va ser també com es varen treure de la màniga un Decret d'Ensenyament de Llengües del que ens vam assabentar per la premsa i unes quotes per establir el nombre de professorat de suport que rebria cada centre, decidides de forma unilateral i on, de nou, s'establia un criteri numèric absurd per aquesta dotació, lluny dels respecte per la individualitat i les vertaderes necessitats de cada alumne/a.

Aquests tres fets posaven sota sospita una conselleria que malgrat l'inevitable canvi de tarannà, semblava ser que agafés camins vells que molts esperàvem no haver-hi de transitar mai més.

Dins d'aquest primer curs escolar legislatiu, com un oasi apareixia el Pla Quadriennal de Formació del Professorat, aquest sí, realitzat conjuntament per la Conselleria i un gran nombre de docents de les diferents illes en jornades obertes per tothom i amb dinàmiques cooperatives de treball, tot demostrant que no era tan difícil el que es reivindicava.

El 2n curs començà amb una concentració a Eivissa per tots aquesta motius comentats, a més per demanar que s'acabés amb la marginació històrica que viuen les Pitiüses en matèria d'infraestructures i manteniment de centres. Tot seguit, la comunitat educativa iniciava la campanya #mésdemil, exigint que pels pressuposts de l'any actual, la quantitat per educació anés en aquesta direcció: més de mil milions d'euros. Res més lluny de la realitat i una nova decepció.

Felicitació nadalenca de FAPA Mallorca amb la reivindicació #mésdemil

Paral·lelament, s'intentava realitzar una reducció de ràtios a les aules, començant des dels 3 anys, que en massa ocasions no era real per la manca de planificació en infraestructures. Tard, massa tard, aparegué un document molt de temps demanat: el pla de l'IBISEC (Institut Balear d'Infraestructures i Serveis Educatius). Mai no és tard quan Déu arriba. Un pla que no per benvingut, sembla insuficient per resoldre els problemes d'escolarització que patim a Eivissa i que fa incomplir en un percentatge elevadíssim (i intolerable, pel greuge comparatiu que pateix l'alumnat d'aquesta illa) unes ràtios que el propi govern va signar amb els dos sindicats abans esmentats.

I com a teló de fons dins d'aquest àpat agredolç, el procés que ha dut el document de Pacte Educatiu d'Illes per un Pacte al Parlament, després de passar pel màxim òrgan consultiu en matèria educativa a les Illes, el Consell Escolar de les Illes Balears, on va poder ser analitzat, discutit i votat, i d'on va sortir amb una ampla majoria de més d'un 75% de vots a favor.

Arribats aquest punt, diverses són les circumstàncies que ens fan pensar que aquest serà l'any A. Per part de la Conselleria d'Educació, sabrem si és capaç de gestionar i canalitzar tot l'espectacular moviment de formació i innovació que s'està vivint entre els professionals educatius, que pot suposar un salt de qualitat sense precedents o bé, en cas de fracàs, unes conseqüències que em dóna por imaginar. Per part del Govern, un pressupost decididament valent que doti Educació del que li és necessari. Els miracles existeixen, però tal vegada necessiten d'una ajuda. De nou, el #mésdemil se'ns antulla més que necessari. Sabem quin és l'estat del finançament per part del Govern central. També sabem, però, quines varen ser les promeses electorals dels partits que governen. Per sobre de tot, però, sabem quines són les necessitats i sabem quina ha de ser l'aposta d'un govern seriós per l'educació. I així esperem que siga. Com dèiem abans, però, la situació és més complexa a nivell polític. L'oposició també teu la seua part de responsabilitat en el que ara ens estem jugant. Per això, per part de l'esfera política, el tràmit parlamentari per dur endavant el document de Pacte Educatiu, que ha de ser clau per deixar aquest efecte pèndol que és tan negatiu per l'assimilació d'unes polítiques continuistes i amb criteris professionals i científics. Un document incomparable arreu del món pel seu origen de base, i que ens dirà ben a les clares quin partit vol que els nostres alumnes tinguin al seu abast un model educatiu del segle XXI i quin només empra l'educació com a arma política i tant li fa els greus problemes que tenim a les nostres illes. Clar i ras.

Dwight D. Eisenhower

L'any A comença l'1 de setembre. Sense ser el darrer curs de la legislatura, serà el clau. No oblidem que el curs 18-19 començarà la cursa electoral i tot el peix estarà venut. Serà transcendent per a molts. Pel Govern. Per l'oposició. Per l'educació. Però per sobre de tot, i és el que ens ha d'importar, pel futur dels nostres fills i filles i per tant, pel futur del nostre poble. Pot marcar un punt d'inflexió en positiu o pot desesperar tot un corrent que mai abans s'havia vist. Anys després del dia D i l'hora H, el Comandant Eisenhower, creador intel·lectual del mateix, va expressar que “Aquest món armat no sols gasta els diners. Està gastant les esperances dels infants”. Això va dir un militar. Esperem que d'aquí uns anys no haguem de dir el mateix, aplicat a l'educació, de l'any A. El futur està en joc. L'any A està en marxa.

BOIXATS

La fisonomia d'una llengua va canviant al llarg dels anys. En recordar la meua àvia, em revénen al magí mots que com una silueta dins la densa boira, desapareixen així com ens anem distanciant. De la iaia vaig aprendre paraules que prenen un matís antic i encisador. La seua mort causa, inevitablement, l'empobriment de l'idioma.

Hi havia una que apareixia inseparable d'uns fets i d'una frase. Els fets: un dia assenyalat, especial. La frase: l'oratge mos ha boixat. Sortosament, aquest boixar encara es manté amb un mica de força a diferents llocs com a sinònim de espatllar, impedir o fotre. L'etimologia de la paraula ens diu que boix és una mata muntanyenca (del llatí buxus). Segons Coromines, basant-se en Mossèn Alcover, el significat de boix va derivar en mà de morter, ja que aquest se solia fer de la fusta de la mata en qüestió. I d'aquí deu venir l'accepció que amb el temps va mamprendre el mot, ja que com indica el mateix Coromines, boixar adquireix el significat de realització de l'acte sexual, perquè el boix o mà de morter tenia una accepció bastant generalitzada de membre sexual masculí.

Quan vaig arribar a Eivissa, desconeixia que als infants, en aquest indret del món, se'ls anomenaven boixos. No puc recordar qui m'explicà un dia que el mot provenia del fet de boixar (fer l'acte sexual). “Quan boixes, tens boixos”. Meravellós. En Francesc de Borja Moll defenia aquesta idea, encara que Coromines no compartia l'opinió i pensava que no era un mot antecedent, sinó que provenia del seu significat de la mà de morter en sentit de membre viril, i per això, es deia boixos (ja que aquests tenen boix, o siga, penis). Seria a posteriori quan el substantiu va adquirir la seua forma femenina. Fos com fos, la paraula assumeix la sinonímia amb el verb fotre, no només com a fornicar sinó també com a espatllar un fet.

D'aquesta introducció cal deixar un concepte clar: el mot i la seua trajectòria ha fet que signifiqui una cosa i la contrària. Estar boixat o estar boixant. Estar malament o estar gaudint. Estar fotut o estar fotent. Sembla que se li ha donat una interpretació masclista, àdhuc homòfoba, ja que sembla ser que aquell que introdueix el membre és qui gaudeix, però qui rep la introducció és qui pateix. S'hauria de filosofar al respecte.

Reflexionant sobre això i aquest doble significat, em va venir al cap la situació actual del nostre territori. Mentre batem rècords de turistes amb la conseqüent ingent recaptació directa i indirecta, observem situacions ben allunyades d'aquest suposat èxit turístic i per tant, econòmic.

Els contrastos cada vegada són més sagnants. Com una moneda, les nostres illes tenen dues cares segons siguis visitant o veí. Les conseqüències són nefastes. Valga com exemple el tema dels habitatges. Els preus són inassolibles pels residents, fet que està provocant dificultats per conformar plantilles tan imprescindibles com les d'educació, sanitat o seguretat. Podríem posar més exemples: els preus dels serveis bàsics, dels aliments, la inseguretat a les carreteres, la privatització dels espais públics amb la complicitat dels ajuntaments o el danys irreparables a nivell ecològic en diferent formes i llocs.

Mentre, en vegada de poder reinvertir tot aquest “èxit” a les nostres illes, tenim un problema greu. Només veient la situació educativa hom es pot forma una imatge clara de la magnitud del desastre: manca d'escoles, aules massificades, centres sense el manteniment adequat, falta de professorat, nul·la modernització dels recursos educatius, escasses ajudes per falta de recursos dels serveis externs als centres, etc. I això només a l'àmbit educatiu. El llistat podria ser interminable si l'obrim a diferents àmbits. Si es fixeu en la següent comparativa entre les Balears i Extremadura (Diari Última Hora), ens deixa ben clar que alguna cosa falla. Tenim gairebé el doble de PIB, però ens superen en pressupost autonòmic, en educació i en sanitat.

Comparativa IB-Extremadura (Última Hora)

Per què unes illes que recapten tant tenen aquests serveis tan deficitaris? On va a parar tota la riquesa que produïm?

La resposta a aquestes preguntes és senzilla: som solidaris amb la resta de l'estat espanyol quan nosaltres no tenim els nostres serveis bàsics coberts. O siga, som com una família que no arriba a final de mes però realitza donacions a diferents ONG's. Això es pot apreciar a les Balances Fiscals, que són la diferència entre el que aportem a Espanya i el que Espanya ens retorna. L'any 2005, les primeres dades de balances fiscals, ens deixaven una data que feia por: les IB tenien una relació negativa del 14,2 % sobre el PIB. O siga, només aquell any vam perdre 3701 milions d'euro. Un autèntica aberració.

Balances Fiscals de l'anys 2005 (Ministerio de Hacienda)

El 2012 el percentatge era del -5,08%, un saldo negatiu de 1330 milions d'euros. Si comparem aquesta xifra amb els 882 milions d'euros del pressupost del present anys en educació, ens podem adonar del nivell de maltractament que estem patint. I això succeeix any rere any, en una sagnia que deixa al malalt vora la mort.

Balances Fiscals 2012 (El Punt Avui)

Segons dades del propi Ministerio de Hacienda, cada ciutadà/na balear rebrà enguany de l'Estat 129€. La mitjana a Espanya és de 185€ per habitant. Un lleonès (habitant de Lleó) rebrà 405€, més de tres vegades el que una eivissenca. Una santanderina rebrà 344€, més del doble d'un pollencí.

Inversió de l'Estat per habitant 2016 (El País Cat.- M. Hacienda)

La culpa, però, no la té l'estat. Primerament la tenen uns polítics que no han sabut aconseguir un finançament just per les nostres terres. Presidents, diputats, senadors...que en representació dels ciutadans i ciutadanes de les Illes no han defensat els nostres recursos econòmics durant massa anys.

Els següents culpables els trobem si ens miram al mirall: som nosaltres, els votants. Vista la situació creada, seguim votant als partits que ens han dut fins aquí i que són incapaços de resoldre-la. No ens adonem qui defensarà realment els nostres interessos a Madrid i qui farà política de partit per conservar tan apreciat sou, vida, privilegis i butaca. El camí a seguir l'hem tingut a prop fa poc. Gràcies a un partit canari hem aconseguit apujar el descomptes de residents per viatjar al 75%. A què esperem per seguir l'exemple?

Després ens esquincem les vestidures davant les taxes d'abandonament escolar, de l'estat dels nostres centres educatius, dels resultats de les proves PISA i de tot el que col·loqui les Balears a les darreres posicions de qualsevol classificació. 

Refent la dita en la que començàvem, l'Estat mos ha boixat. De fet, ens boixa i ens seguirà boixant. A les nostres mans està seguir boixats o, ja per fi, ser nosaltres els que boixem i gaudim de la situació.

Molta gent ha obert els ulls. Quan despertaran aquells que encara fan una migdiada que ja dura massa en el temps? Què volem com a regió, comunitat autònoma o país? (i cadascú que esculli el concepte en el que es trobi més a gust). Què volem ser de majors? Volem gaudir o estar fotuts? Volem boixar o seguir sent boixats? 

UNA PEDRA

Les dites, siguin populars o expressades per grans pensadors, són unes generalitzacions amb molts matisos, però que de vegades serveixen per resumir una situació de forma precisa. I si la dita es reitera de formes diferents, serà per algun motiu. Popularment es diu que “L'home és l'únic animal que entropessa dues vegades amb la mateixa pedra”. Confuci ho expressava dient que “L'home que ha comés un error i no el corregeix, comet una altre error major”. Ciceró manifestà que “Humà és errar, però només els estúpids perseveren en l'errada”.

Amb el retorn de la convocatòria d'oposicions als diferents cossos docents, qui més qui menys ha tingut aquesta sensació. La coincidència majoritària, ja siguis aspirant o membre del tribunal, és que el sistema no és l'adequat i, per tant, no acompleix l'objectiu que pretén: atorgar una plaça definitiva a un docent per la seua capacitat. Com una mena de bucle, aquestes converses es repeteixen sempre que hi ha processos de concurs oposició, sense que cap govern modifiqui substancialment l'actual sistema. La dificultat rau en diferents aspectes: arribar a un sistema consensuat per tothom, que sigui adequat per seleccionar realment els millors docents o que no resulti econòmicament massa costós.

CONSENS

Com dèiem, la major part dels que estan a les aules veuen que el sistema actual no funciona. Per tant, el canvi ha de ser imminent. I una de les claus no serà senzilla. La del consens. Aitor Lazpita (@alazpita) recull al seu bloc Gramática Parda una entrada que vol fer-nos reflexionar sobre quin paper han de tenir els docents en l'establiment de les regles de joc. Afirma l'autor, com molts altres opinem, que cap reforma tindrà una bona acollida si no està construïda i consensuada pels propis jugadors que han d'aplicar les normes. Un altra qüestió serà després arribar a acords. Jo afegiria, en forma de reiteració, la importància de la paraula “docents” com aquells que han d'especificar quin ha de ser el procés per accedir al cos de docents, en contraposició al mot “sindicats”, ja que aquests darrers sempre inclinaran la balança cap interessos corporatius per sobre de la millora de la qualitat del sistema educatiu.

LES MILLORS DOCENTS

Malgrat la coincidència en la nul·litat del sistema actual, saber qui són les millors preparades no és una qüestió senzilla de resoldre. Pilar Benejam ho explica clarament:

“Saber triar els millors candidats per fer de mestre o professor no resulta fàcil perquè, tot i els estudis existents sobre competències, avui no estem en situació de pensar que hi ha una correlació clara entre les característiques personals del docent, la seva actuació i els resultats que obtenen els seus alumnes. No hi ha una única forma d’ensenyar educant i, a més, en l’educació de les persones intervenen gran nombre de variables”.

Aquesta dificultat no ha de dur-nos a renunciar a la millora del sistema. Ho resumeix la pròpia Pilar Benejam a la frase que continua a l'anterior: “Si bé és cert que la selecció dels candidats ofereix dificultats, això no invalida el fet que s’exigeixin unes condicions d’entrada que, tot i que no són suficients per garantir la professionalitat dels seleccionats, sí que són necessàries”.

QUÈ ES FA A EUROPA?

Si fem una mirada a la resta d'Europa, es poden treure diferents conclusions. A l'informe “Cifres claus sobre el professorat i els directors de centre a Europa” de Eurydice (2012) podem destacar dos aspectes:

• Ja hi ha 17 països que ofereixen formació addicional i ajuda personalitzada als docents novells que arriben sense experiència a un centre educatiu.
• Hi ha principalment dos tipus de relació contractual: l'externa, realitzada pel govern o l'administració, i la interna, que la fa el propi centre. Dins de l'externa, pocs ofereixen la condició de funcionari de carrera de per vida com a única opció. Entre ells està Espanya. També sembla que cada vegada és més habitual que els docents siguin contractats directament pels centres o les administracions locals, o siga, sense procés d'oposició pública.

HI HA PROPOSTES?

Propostes de canvi en el sistema de la pròpia carrera per ser docent hi ha diferents. El ministre Gabilondo a la darrera legislatura de Zapatero o més recentment, la proposta de Llibre Blanc de J. A. Marina, coincideixen a grans trets en allargar els estudis a 7 anys, introduint-hi el que es diu MIR docent. Sembla que això serà inevitable en poc temps, però estem parlant dels estudis i no de la provisió dels centres educatius. Ahir mateix el Consell Escolar de Catalunya va aprovar el document “Ara és demà”, que pretén definir com hauria de ser el sistema educatiu català. En aquest es recull que l'accés a la funció docent s'ha de redefinir i “s'ha de valorar la incorporació d'instruments d'avaluació qualitativa i de competències interpersonals i intrapersonals com l'entrevista, la simulació de casos reals, l'acreditació en formació en autoconeixement personal, la participació en associacions sense ànim de lucre [...] o la incorporació de tests psicotècnics, entre d'altres”.

Segurament no hi haurà solucions màgiques i totes plantejaran problemes organitzatius que necessitaran de millores i correccions constants. Malgrat això, m'atrevesc a especificar alguns elements que haurien de tenir les possibles noves propostes:

• L'avaluació dels professionals ha ser “in-situ”. S'ha de formar una comissió on hi hagi persones de diferents àmbits (companyes, direcció, inspecció, universitat, administració) que pugui veure com es desenvolupa la tasca diària del docent i fer un seguiment de la mateixa.
• Aquesta comissió ha de tenir un espai temporal ampli per poder treure unes conclusions el més apropades a la realitat. Un període excessivament curt pot falsejar les dades que s'obtinguin.
• Les observacions realitzades han de ser el més integrals possibles i s'han de poder realitzar sense previ avís. Sempre m'ha fet “gràcia” que la inspecció avisi el dia que ha d'entrar a l'aula a valorar una sessió durant el procés de pràctiques quan has aprovat una oposició. I no és, de cap manera, “anar a fotre”. Simplement es tracta de poder analitzar la teua idoneïtat en un dia a dia habitual, no en un moment “especial” on a més estàs avisat que seràs observat.
• Els centres, mitjançant els seus Consells Escolars o unes comissions de provisió plurals, han de poder triar professionals en funció de les necessitats dels centres. Això, que cada vegada més es fa arreu del món, és un factor clau per l'estabilitat dels centres, però sobretot, per la millora de la qualitat dels mateixos. Deixem ja de banda actituds infantils sobre favoritismes i endolls, ja que hi han elements sobrers que poden assegurar un procés totalment net, transparent i just.
• L'experiència no va sempre lligada a la qualitat docent. Això implica que, mentre no hi hagi canvis en la formació inicial del professorat, no sempre la puntuació que t'és atorgada pels anys treballats du aparellat una millora en la capacitació.
• S'ha d'acabar el “Per tota la vida”. El nou sistema de provisió no pot atorgar-te una plaça per sempre. L'avaluació d'aquesta plaça ha de ser amb una freqüència determinada que revisi la tasca dels diferents professional, que asseguri que es realitzen activitats de formació permanent, que allò que s'aprèn en aquesta formació s'aplica a l'aula, que es treballa cooperativament i que, en definitiva, compleixes les funcions per les quals cobres.
  
  
  
  
  

En conclusió, que sigui un procés real, ampli, vertader, més just, permanent i que afavoreixi la millora en l'aprenentatge de l'alumnat. I que acompleixi el seu objectiu: que a les aules estiguin les millors docents. A més, hi podem sumar una circumstància que és positiva i negativa al mateix temps: hi ha overbooking docent. Això és dolent perquè indica que no hi ha suficient filtres per assegurar-nos que només arribin els millors preparats. És bo, però, ja que no ens veiem en la necessitat forçada de conformar-nos en el que tenim. Podem triar-hi. A altres països d'Europa no tenen aquesta sort. Aprofitem-ho. Traguem-li partit.

Sabem on està situada la pedra. Sabem perquè ensopeguem en ella. Sabem que ens fa caure i ens fem mal. I sabem que després de cauré, ens queixarem de la pedra. Així i tot, no l'apartem del nostre camí. Seria ben hora de fer un pensament i demostrar que els humans, malgrat no semblar-ho, som els únics animals racionals.

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU

Anit, 

tombat a la fresca sobre una hamaca vella, 

albirava el cel.

Els estels espurnejaven juganers 

davant el meu esguard calmat.

Fugaçment, una estrella es mogué, 

tot deixant la seua petjada allargada 

durant un únic segon al firmament.

Naïf de mi, 

no em vaig resistir a abraçar la tradició 

i vaig encomanar un desig.

Un desig que no era per mi. 

Un desig per ser regalat. 

Un desig en forma de somni.

El meu somni.

El somni d'una escola que cada dia siga millor.
D'una escola on els docents van a ella per aprendre.
On les famílies habiten les aules 

compartint el creixement dels seus infants.
On l'alumnat arriba al matí 

amb l'espurna de la il·lusió 

reflectida a la nineta dels ulls.
On la frase “Tota la tribu educa” 

deixa de ser un dita popular africana 

i es transforma en una realitat diària.

Una escola on l'administració 

creu en les seues paraules 

i actua amb conseqüència.
On la política muda la hipocresia predominant 

i pressuposta per a educació segons el que emana 

de les seus boques, plenes de buides promeses.
On construir un futur no estiga considerat una utopia, 

sinó com una obligació de tots i cadascun dels adults.
On no engalipem el jovent dins d'un vaixell a la deriva 

que fa aigua per tots els costats.

Una escola que, anys després, 

siga recordada pels adults 

amb un somriure que il·lumini les cares.
Que permeti viure aventures, 

viatjar arreu del món, 

visitar altres realitats, 

ser altres persones 

i obrir territoris sense explorar.

Que ajudi a construir un món millor.

Que cooperi. Que emocioni.
Que siga empàtica i solidària.

Una escola on cap infant se senti diferent.
On tothom trobi el seu lloc.
On el futur s'està bastint 

a cadascuna de les seues accions.

On la paraula ubuntu 

-jo sóc perquè vosaltres sou- 

estiga entre els objectius de 

qualsevol llei educativa.

Una escola que encomani la felicitat.
L'escola del futur.
I el futur és ara.

Tinc un somni. 

Un somni transformat en desig.
Tinc un somni d'una nit d'estiu. 

Somiem junts?

FA CALOR

Fa calor. Fa calor i les nostres aules es fonen, amb els infants i joves del demà a dintre. Fa calor i els ventalls són incapaços d'apaivagar l'onada d'indignació que les paraules d'alguns polítics bocamolls provoquen arreu del territori. 

Fa calor i la situació a les aules és el clar indicador de la importància que té l'educació a un estat ridícul que confon quines són les seues prioritats. No només és una anècdota provocada per una situació climàtica aïllada. És la mostra de com s'aprofitaven a Madrid i València la construcció d'escoles per fer negoci amb els diners de tothom. De com tota mena de polítics fan i desfan al llarg dels anys sense comptar amb els que després han de ser usuaris de serveis tan bàsics. No trobareu cap dels seus despatxos sense aire condicionat. I que consti que crec que no és aquesta la solució: seria més despesa energètica que per desgràcia, acabarà contaminat un planeta on un estat com l'espanyol fa el ridícul per ser un dels que més hores solars té, un dels que menys les aprofita i l'únic que ha penalitzat els seus habitants amb un impost al sol.

Fa calor i mentrestant, el Banc d'Espanya anuncia que del rescat bancari que vam pagar entre els contribuents fa uns anys, seixanta mil milions mai es retornaran. Ho anotaré amb nombres, que potser ens quedi més clar: 60.613.000.000 d'euros. Ho diré amb pessetes, per als qui com jo ja tenim una edat: 10.061.758.000.000 de pessetes, o siga, 10 bilions de peles. 

Sabeu quants de pressuposts oficials de les Illes Balears es podrien dur a terme amb aquesta quantitat? Tretze. Sabeu quants pressuposts de la Conselleria d'Educació hi caben? Gairebé 69. Amb el que vostè i jo hem pagat per salvar una mala gestió d'unes empreses privades, podríem construir 1426 escoles de doble línia, per descomptat, amb aire condicionat. Com la que volen fer a Sant Josep. La varen començar a pressupostar al 2012 i ara ens diuen que l'acabaran al 2020. Dir que és vergonyós es quedar-se molt curt.

Fa calor. Fa calor i mentre els nostre alumnat intenta enraonar dins d'una aula amb 33ºC, l'illa d'Eivissa s'omple de turistes disposats a gastar cada vegada més. Si algun d'aquest alumnes treu el cap per la finestra per endevinar un poc de brisa que assequi la seua suor, podrà veure ancorat a una milla de la costa el iot a vela més gran i més car del món (400 milions d'€). L'economia pitiüsa té una previsió de creixement del 4,3 %, els records de visitants, de vols, de creuers i un llar etcètera, se supera cada any. Els diners entren a cabassos als nostres negocis i el nostre alumne veu com la brisa que ha anat a cercar a la finestra es transforma en indignació quan, cansat de veure el iot, torna la vista més a prop i veu les aules prefabricades al pati del seu col·legi, les finestres de fusta podrida que algun dia li poden caure al cap o les humitats que estan desfent una part del sostre. 

Fa calor i uns corcs rosseguen el nostre patrimoni, deixant-lo tocat per sempre, sota l'excusa del progrés. Del progrés per les seues butxaques. Uns corcs en forma d'empresaris sense escrúpols, que tant els hi dóna acabar amb el cos que parasiten, sense adonar-se'n que sense hostatge no tindran vida a un demà massa proper. Uns corcs que només que demanen més infraestructures per poder satisfer la seua ànsia de sang, com vampires a una disbauxa que creuen il·limitada quan la realitat és que ja no resta ni una gota de sang.

Fa calor i mentre els corcs s'ho empassen tot, hi ha polítics que justifiquen amb paraules buides i estúpides aquest festí de disbarats. Protegeixen els vampirs. I tu, cansat de la teua innocència penses: “Serà que alguna cosa també xuclaran. Serà que comparteixen disbauxa”. I són les associacions socials i cíviques les que lluiten per unes molles de pa de dignitat i veritat, mentre el banquet de luxe està servit a l'habitació del costat i els comensals, actors i actrius de la gran mentida, seuen a taula i es riuen amb la boca plena.

Fa calor. I més que farà. Fins que un dia començaran a foner-se els cervells. I en aquest moment serà quan les neurones es reestructuraran, les connexions es refaran i tot cobrarà sentit. I la potada que li pegarem a la taula remourà tots els plats i gots. Perquè sense els maons de sota no hi hauria piràmides. Perquè no podríem veure la punta de l'iceberg sense que existís la seua part submergida. Perquè hi haurà un dia que de tanta calor, alguns passaran molt de fred.

ESTÀS A LA MODA?

"Al 1994, com integrants del Grupo Minerva, publicàrem un article sota el títol “En contra del método de proyectos”. En realitat el que volíem era provocar un debat que cridés l'atenció sobre el que estava passant: convertir la perspectiva educativa dels projectes d'indagació en una recepta, en un algoritme, que actuava com a cosmètic, només a la superfície".

 (Grupo de la Perspectiva Educativa de Proyectos de Trabajo) 

Els que vivim professionalment als centres educatius sabem bastant de modes. Als instituts, perquè la manera de vestir-se té en els adolescents una bona mostra de l'evolució del sector: la desfilada temporal ha inclòs des de pantalons de campana, fins a diminuts shorts, passant per exagerades muscleres o gorres d'enorme visera. A les escoles, perquè hem assistit al predomini de diferent jocs o joguines, en una curiosa cursa de relleus, que moltes vegades s'entoixava cíclicament repetitiva: baldufes o trompes, “caniques” o baletes, xapes, corda, goma, cromos i els darrers en arribar, els spinners. 

Si la moda té el seu reflex en els aprenents, també podem dir que pot arribar a influir en allò que fem els educadors a la nostra aula: de forma puntual o aïllada (com els “lipdub”, els “maniqui challenge” o els “flash mob”) o de forma més permanent. Aquesta darrera té una íntima relació amb la metodologia que fem servir. Algunes ens acompanyen fa anys, malgrat que a vegades semblen noves, com l'aprenentatge per projectes. Altres les hem començat a escoltar fa poc, encara que molts les han emprat en diferents moments de la seua pràctica, com la gamificació. Altres semblen tenir un dubtós caràcter innovador i a alguns ens semblen velles pràctiques amb nom modificat, com les flipped classroom. 

Podem permetre que les primeres, en ser puntuals, compartesquin característiques amb les modes de vestir o dels jocs. El que no podem permetre és que una aspecte tan fonamental com ha de ser el mètode en el procés d'ensenyament – aprenentatge pugui tenir el seu origen a una moda. La perillositat de dur a les aules unes formes de treballar sense un coneixement de la seua fonamentació, sense una reflexió del perquè s'empra i sense saber els objectius que pretén, pot ser del tot contraproduent.

Hem de conèixer, sí o sí, la repercussió que la metodologia tindrà sobre l'alumne, les implicacions del canvi de mètode en la forma de construir i afiançar l'edifici que suposa l'aprenentatge. També la fonamentació, per evitar caure al parany d'emprendre un camí perquè altres ho diuen, perquè les famílies ho exigeixen o perquè hi ha centres de referència que s'especialitzen. Haurem de respondre a unes preguntes essencials. Quina és la base pedagògica? Quins estudis hi ha al respecte? S'han fet proves de camp per compraovar-les? Què ens diu la neurociència? Quin benefici té a nivell neuronal aquesta forma d'aprendre? Per últim, hem de conèixer els objectius que volem assolir a l'hora d'emprar una o una altra metodologia. No podem obviar que la meta marcarà clarament el camí. No és el mateix un interès prolongat al llarg del temps, que una motivació sorgida per una notícia a la premsa. No és igual abordar aspectes que repetidament surten a la conversa de l'aula, que un dubte sorgit per la visualització d'un documental. No és comparable la recerca d'informació sobre les intoleràncies alimentàries d'una companya que la investigació sobre un projecte de l'univers.

El risc que correm és elevat. Pretenem millorar el procés educatiu amb uns mètodes que signifiquen un canvi perquè s'ha demostrat que altres formes d'ensenyar no eren del tot eficients. Si més no, no eren eficients per una majoria. No podem, per tant, fugir de la flama per caure al foc. Hem de ser crítics i analitzar allò que fem. Llegir, formar-nos, reflexionar, pensar, aplicar, analitzar, corregir, debatre i concloure. Si ens limitem a ser uns aplicadors sense més, perdem la cimentació de l'edifici. I això implica, inevitablement, la caiguda del mateix. 

A molts de llocs podem comprovar aquest fet. Si parlem, per exemple, del treball per projectes, trobem docents que diuen usar aquesta metodologia, malgrat que no parteixen de l'interès de l'alumnat sinó de la pròpia decisió de quin tema serà més atractiu pels seus discents. El llibre de text desapareix, substituït, però, per una decisió del docent molt similar a la de l'editorial. Res canvia. Trobem docents que limiten el fluir de les converses entre el seu alumnat i no descobreixen interessos, motivacions, emocions, angoixes, pors i il·lusions. Soterren la seua veu com ho feien el meus docents en inacabables lliçons magistrals desconnectades de qualsevol realitat infantil que tinguéssim ni jo ni els meus companys. Trobem docents que ignoren la vida d'aula i les infinites possibilitats que emergeixen d'ella, proclamant-se els amos d'allò que mereix un temps o del que ha de ser obviat per innecessari.

Els canvis metodològics no són una capa de pintura que hem d'aplicar a una casa vella en perill d'ensorrament. No podem decorar amb quadres preciosos unes parets que cauran a la primera ventada. Els sofàs i les estores se'ns remullaran a les primeres pluges pel mal estat del sostre. Enderroquem la casa i construïm-la sobre uns ciments sòlids, amb unes parets fortes i un sostre consistent. Resistiran vents i ruixats i ens asseguraran molts anys d'avantatges i comoditats. Les modes tenen un component d'irreflexiu. No deixem que aquest impregni el nostre ensenyament.