Acaba l’estiu. Darrer dia d’agost. La humitat en forma
de xafogor fa que la peresa s’apoderi de mi. He de regar els assedegats romanís.
Contemplant-los de lluny, estirat a una gandula, aquesta sembla fermar-me amb
uns braços invisibles. Finalment, mamprenc la mànega d’aigua, i mentre raja el
beure per les aromàtiques plantes, el meu esguard passeja per una de les
sabines de ca nostra. Tot recorrent l’arbre, el tronc crida la meua atenció.
Davant els meus ulls compareixen una desena d’exoesquelets de cigala aferrats a
l’escorça. Restes del darrer pas de la metamorfosi de la cigala, a Eivissa, la
“xitxarra,” en el meu parlar valencià. La monotonia del seu cant m’ha
acompanyat durant tot l’estiu. Ara, veig les restes d’una anterior pell
d’aquest animal tan desprestigiat per la faula d’Isop. I la pregunta és
imminent: per què canvien la pell?
Aquesta pregunta obri l’aixeta de moltes més, mentre
jo estic tancant la de la mànega, una vegada assolit el propòsit del rec. Totes
les qüestions tenen la intenció de saber quin és el procés vital de l’insecte.
Mentre vaig cap a l’espai on realitzaré les recerques corresponents, les
comparacions amb el món educatiu sorgeixen espontàniament. No hem d’oblidar que
el cap ja bull davant l’inici del nou curs. Apareixen al magí la metamorfosi
d’altres animals, la de Kafka, les papallones i no sé perquè, fins i tot el
camuflatge dels camaleons. Cada un d’aquests pensament troba un paral·lelisme
amb l’educació. Arriba setembre.
No em vull desviar, però, i sec davant l’ordinador per
satisfer la meua curiositat. Llegesc que la vida dels responsables de la
vertadera cançó de l’estiu és, més apassionant del que podia haver imaginat. La
famosa faula conferia a la cigala un caràcter mandrós i irresponsable, en
comparació de la formiga, treballadora i assenyada. En realitat, però, tenen
una vida on es barreja la paciència i la lentitud, amb el vertigen i la
perpetuació de l’espècie. Les cigales, encara que les escoltem als arbres, són
originàriament animals subterranis. Les larves viuen soterrades davall la
terra. Poden fer-ho durant molts anys. Diuen que hi ha classes que han arribat
a estar-hi fins a 17 anys. En aquest moment s’alimenten de la saba de les
arrels de les plantes. Allí, esperen el moment per treure el cap a la superfície.
Una vegada això succeeix, l’animal en el seu estat juvenil, sota el nom de
nimfa, abandona l’obscuritat del subsòl per aprofundir en una altra foscor: la
de la nit. Surt del seu amagatall i s’enfila a branques o rames de plantes i
arbres. És el lloc elegit per la mutació final: un insecte alat emergeix de
dins d’ell, deixant, com he pogut comprovar, el motlle buit de la seua anterior
imatge. I aquí comença la frenesí. La melodia repetitiva, per molts
insuportable, de les cigales, que serveix per emparellar-se, i així, dipositar
els ous al terra per tornar a començar el procés vital d’aquests insectes.
Aquest cant pot resultar fins i tot mortal, ja que alguns mascles poden arribar
a perdre la vida per la pressió sonora que produeixen (ja ho diguem els
valencians, “rebentaràs com una xitxarra”).
La imatge que tenia de l’insecte canvia totalment, com
ell ho fa amb la seua pell. I en fa pensar, una vegada més, en molts aspectes
relacionats amb l’educació. Deformació professional. Setembre imminent.
Per exemple, no m’agradaria que l’administració fos
com la cigala. No, després de tot el que hem passat. El govern ha dit i repetit
que s’ha de dialogar amb els diferents protagonistes del fet educatiu. No vull
pensar que només és una propaganda que a manera de faula d’Isop fa que tinguem
un concepte d’una Conselleria dialogant, però que quan aprofundim una mica, ens
adonem que com la cigala, poc té a veure el mite amb la realitat.
Tampoc seria aconsellable que els diferents agents de
la comunitat educativa “rebentéssim” com una “xitxarra” de tant de cridar
(cantar) per tal de ser escoltats, de reivindicar millors condicions pel nostre
alumnat o per denunciar que no, que no era aquest el camí. Ni que la nostra melodia passi desapercebuda, de tan repetida, sorda a les oïdes del món a causa del costum de qui sent sempre el mateix cant i ja no li presta atenció.
I no cal que diga que no ens amagarem sota terra per
esperar que els tres anys de legislatura que resten passin el millor possible i
veure si amb una altre executiu el diàleg és més efectiu. No ens podem permetre
el luxe de perdre aquest preciós temps.
Per això seria positiu i necessari que la Conselleria actual sortís d’aquesta nit que ha suposat el descans de l’estiu, per escalar a la tija de l’arbre i allí deixar la nimfa juvenil i inexperta d’aquest primer curs de legislatura, i abandonar l’exoesquelet per desplegar les ales del nou paradigma que tothom reclama. Una nova manera de fer on les decisions es prenguin en comú, tot seguint la màxima que quatre ulls veuen més que dos i que si de veritat volem un pacte per l’educació, qui està en política haurà d’aprendre que ja ha acabat el temps dels pèndols que s’inclinen cap a un costat o altre segons qui mana. L’ empowerment dels sectors educatius canten fort en busca d’un emparellament que ha de crear, sí o sí, els nous ous perquè el futur de les nostres filles i fills siga el que vertaderament es mereixen.
