Articles

divendres, 21 de maig del 2021

MILERS DE PABLOS. MILIONS DE CÀRMENS.

Pablo. Majestuós, s'eleva a dalt d'un cavall negre que trota alegre pel camp. El seu somriure l'eleva a ell a la categoria d'un cavaller valerós que ha conquerit la felicitat. I així ho corrobora minuts després de mostrar-me el vídeo la seua mare. Carmen. “Pablo es un niño feliz, muy feliz”. Cada frase que emet és un pou de saviesa. Una lliçó d'inclusió des del cor, que és el vertader origen d'aquesta. No li han calgut carreres ni estudis. Només ser mare. Al vídeo següent, orgullosa, assenyala a Pablo, que raspalla el cavall amb empenta, mentre una veu l'indica que ho faci de manera circular: “Pablo, en círculos, en círculos. Así el pelo cae y a la vez lo masajeas”. Pablo mira el seu interlocutor, riu i obeeix, eficient, tot canviant la direcció del moviment del raspall de goma. 


Carmen. “Demasiado bueno era cuando pequeño. Yo pensaba que eso no era normal. Es el cuarto de mis hijos, y algo sabía yo de criar”. Claredat i valentia. No trobareu una sola frase de na Carmen sense aquests dos atributs. I autenticitat. Tones d'autenticitat. “Con año y medio nadie quería hacerle pruebas. Me decían que era una madre demasiado mayor y que me había vuelto sobreprotectora”. Res d'això resultà cert. Pablo. Síndrome X fràgil. Una síndrome provocada per un trastorn genètic hereditari, que produeix dificultats intel·lectuals de diferent grau segons el cas, relacionat amb el cromosoma X. “La tardanza en el diagnóstico provocó que empezáramos tarde a trabajar con él”.

Pablo. “El juguete de la casa, porque era el pequeño”. Nerviós, no parava quiet. Però integrat. Inclòs. Un nen content dins de l'escola. Dins del seu grup de classe. Fins que arribà el pas a secundària, on l'aula específica era el seu destí. Carmen. Ho defineix perfectament, amb aquesta clarividència tan difícil d'aconseguir i que a ella li amera en cada mot: “Me dijeron que Pablo iría a una aula UECCO, porque hay un montón de profesores y el estaría encantado”. Ajuntar docents en una aula per rendibilitzar professionals, malgrat que s'hagi de segregar infants. L'eterna mentida. I l'etern xantatge a les famílies amb aquesta frase mil vegades escoltada: “Allí estarà molt ben atès”. Què més necessita sentir una mare? 

Carmen. Amb duresa, quan explica que els infants amb diversitat funcional “estorban en cualquier parte de la sociedad. Si pudieran, los meterían en una habitación, cerrarían las puertas y dirían que el mundo es perfecto”. Pablo. Que el curs que ve, amb tota seguretat, repetirà per segona vegada 4t d'ESO. Tot perquè hi ha una Conselleria d'Educació que no vol proporcionar-li els suports que per llei li corresponen per estudiar una FP Bàsica de Jardineria. “¡Es que es lo que le gusta! ¿Por qué no va hacer lo que le gusta como cualquier chaval de su edad?”. Aquesta qüestió, aquesta pregunta, com a definició de l'esperpent. De la ridiculesa. I també de la separació. De la discriminació. De la segregació

Pablo. Que ha d'estar “con lo niños que le tocan, todos los niños juntos, y no escondido”. No cal anar a les normatives. No cal anar a la Declaració Universal dels Drets dels Infants, ni a la Convenció sobre el Dret de les Persones amb Discapacitat de Nova York, ni a qualsevol de les lleis que després, en la realitat, es transformen en paper mullat, en lletra morta. Només cal escoltar Carmen. Que s'encén i repeteix “es una vergüenza”, mentre vol recuperar un to calmat, positiu, seré. Que retorna, però, amb més força. Amb més ràbia. Amb més dignitat.

Carmen. “Siempre se les juzga por lo que no son, o por lo que no hacen. Pocos ven los grandes esfuerzos que hacen por conseguir mejorar y todo lo que valen”. I això és el que sempre lliguem a la diversitat. I hem parlat d'elles i ells com minusvàlids. O encara, de discapacitats. Del que no poden fer. Del que no tenen. Sord. Cec. Discapacitat intel·lectual. Motòric. X fràgil. La definició com una manera d'obviar-los. El nom per desposseir-los de ser persones. Només a ells. A cap altra persona se li diu que és disdigital. O minusesportista. O aemocional

Sempre Pablo. I sempre Carmen. Com un martell a la consciència d'aquests polítics aemocionals, sense sentiments. Com una veu que hauria de desvetllar-los a la nit, quan dormen plàcidament. “Porque cuando me caliento, ya no me salen cosas bonitas por la boca, pero me salen del corazón. Y pienso: ¿Tu qué haces ahí? ¿Para qué te estamos pagando los ciudadanos, para incumplir las leyes que deberías hacer cumplir?”

Sempre Carmen. I sempre Pablo. Només m'agradaria que algun dia Pablo escolti aquesta història de la boca de Carmen. La seua pròpia història. Una història que li agradarà molt. “Le encanta que le cuenten historias”. Serà la història d'una denúncia. D'una lluita. Serà la història que dibuixarà la paraula coratge. Serà la història d'un nen a cavall que haurà obert camí per posar fi a l'eterna discriminació dels infants amb diversitat funcional. “Ya no por Pablo, sinó por todos los niños con diversidad que son iguales que los otros niños. Ellos son como todos”. Una escletxa per obrir un túnel cap a la llum, per algun dia poder riure plegats. “Que esto sea una anécdota y que se diga, ¡uf, en aquella época, lo que había!”. Una denúncia per aturar l'etern incompliment de les lleis que els mateixos governs redacten per a després no respectar. Una humanitat plena de dignitat que només assolirem amb milers de Pablos. Amb milions de Càrmens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada