MIRADES

Vivim temps d'incertesa. Temps de canvis. De pors i de nervis. I de mesures sanitàries.

Una d'aquestes és la mascareta. Aquest element que impedeix que les microgotes que emetem al parlar viatgin fins a una altra persona. Aquest element que impedeix que, amb la respiració, inhalem unes partícules que tal vegada ens farien emmalaltir.

La mascareta, però, també impedeix un aspecte fonamental a les nostres relacions socials: l'expressió facial. En tenir mitja cara tapada, ens veiem limitats en una forma de comunicació no verbal que és fonamental en el nostre dia a dia.

Dins de l'aula, a banda de dificultar l'expressió oral per motius obvis, aquesta limitació no verbal es veu exponencialment augmentada. Un somriure, una ganyota, una sorpresa, un gest de disconformitat, una alegria, un enuig. Tots ells es veuen empresonats darrere dels barrots del morrió.

Tanta sort que ens queden els ulls. Els ulls, que de forma majoritària no estan tan treballats en l'aspecte comunicatiu, esdevenen, a hores d'ara, la clau de la comunicació facial tan essencial amb els nostres alumnes. I els ulls ens conduiran a la mirada: podem mirar per reafirmar una actitud, mirar per mostrar la nostra alegria, per donar conformitat a una resposta, o per fer-los dubtar d'ella. Podem mirar per corregir un comportament, per apreciar un esforç i per donar confiança. Com diu David Bueno, "la mirada d'aprovació d'un mestre és més gratificant que un 10". Adhuc podem mirar per abraçar. Per acompanyar. Per estimar. "El alma que hablar puede por los ojos, también puede besar con la mirada", va escriure Gustavo Adolfo Bécquer. 

Per la mateixa raó, també haurem d'aprendre a interpretar mirades. Haurem de llegir els ulls dels nostres infants. Perquè el nostre alumnat també ens parlarà mitjançant ells. Sovint, desconeixem els sentiments dels petits i joves. "No sé tu nombre, sólo sé la mirada con que me lo dices” escriví Mario Benedetti. No podem deixar d'escoltar tan importants paraules. Al cap i a la fi, "Qui no comprèn una mirada, tampoc entendrà una llarga explicació" (proverbi àrab).

Sí, definitivament són temps d'aprendre a parlar amb la mirada. I ja posats a fer aquest exercici, a entrenar aquesta habilitat, hauríem d'aprofitar per realitzar una introspecció en aquesta mirada. És a dir, no només exercitar la comunicació, sinó també què mirem i com ho mirem.

Em refereixo a intensificar una mirada inclusiva. Incidir en què, de les diverses baules trencades del nostre sistema educatiu, la que primer hem de reparar és la dels drets humans. Reconèixer que si no es respecten els drets dels infants per la seva condició, difícilment avançarem com a societat. Escrutar que si la nostra aula no és diversa, no representa la realitat d'aquest món. Considerar que tots som iguals i que tots som diferents.

Perquè "Per veure clar, és suficient amb canviar la direcció de la mirada" (Antoine de Saint-Exupery). Inclinem el nostre esguard per donar cabuda a totes les capacitats. Modifiquem la nostra vista per entendre que tot aprenentatge és valuós, més enllà de currículums i adaptacions. Transformem les nostres expectatives, perquè d'allò que esperem dels aprenents sortiran uns aprenentatges o uns altres. Revertim el silenci a què subjuguem als "apartats", ja que de la seva veu naixerà una millor escola. Destronem la dictadura del que no poden fer, la dictadura que posa nom a síndromes, discapacitats i malalties, i instaurem la revolució de les capacitats. Assassinem l'escola del no (no hi cap, no hi pot, no ho farà) i donem llum a l'escola del sí (hi cap, hi pot, ho farà). Com bé diu Alvaro Martínez, "necessitem una educació que miri més els ulls i menys al quadern".

Si aquest curs hem de canviar la mirada perquè la mascareta ens ha tapat la meitat de la cara, anem més enllà i canviem-la per fora i per dins. És una obligació professional, moral, ètica i legal. No oblidem que, com va afirmar Marcel Proust, "El viatge real de descobriment no consisteix a visitar paisatges nous, sinó en mirar amb diferents ulls".