SOLEDAT

Des de la soledat vull escriure de la soledat. Des del silenci. També des de la foscor de la nit. Una foscor que sol acompanyar aquesta soledat. La soledat d'una mestra. Una mestra qualsevol. D'una sensació que, amb total seguretat, és temporal. Subjectiva. I errònia. És, però, la que ara amera l'ànima de la docent. La soledat des de la soledat. La soledat dels que mai estem sols.

Fotografia de Graehawk

La mestra treballa dur. Moltes hores. Molts de dies. És una bona professional. Coneix que ha d'oferir el seu alumnat perquè siguin millors persones i progressin en els seus aprenentatges. I això implica moltes hores. Molts de dies. Treballar 10 hores cada jorn és treballar dur. I més quan cinc d'elles les fasenvoltada de 25 criatures en creixement. I en formació. Malgrat aquest horari, la soledat la copeja cada vegada que li diuen la bona vida que duen els mestres. Aquells famosos 3 mesos de vacances tan presents a la societat com irreals que són.

La mestra tracta d'innovar. S'allunya, però, de les modes. No vol innovar per innovar, sinó per dotar els seu alumnes d'uns millors aprenentatges. Per això, cerca evidències d'allò que usa a l'aula. Empra mètodes que se saben que ajuda l'alumnat a fixar al cervell allò que s'aprèn. Sap que fer exàmens serveix de poc i el que intenta és que els infants aprenguin també a regular allò que van aprenent. Malgrat aquesta forma de fer, i que moltes companyes intenten dur-la a terme, la soledat copeja cada vegada que l'administració (que contradictòriament presumeix sempre que pot d'innovació) li exigeix una avaluació absurda o uns documents inservibles. Que no redueix les ràtios. Que pren decisions incomprensibles o que obvia tots els processos metodològics del centre i només es preocupa per estadístiques i resultats.

La mestre ajuda, també, a altres serveis. Comparteix la informació que té del seu alumnat per poder solucionar alguns problemes que els infants tenen. Informa sobre aspectes relacionats amb salut mental, amb absentisme, amb serveis socials, amb neuropediatria. Malgrat aquests informes, la soledat copeja cada vegada que la informació només té un camí d'anada però mai de tornada. Perquè una informació sense retorn podrà ajudar al seu alumnat de forma molt esbiaixada. Cada vegada que ella no es podrà recolzar a la seua feina de la informació que li puguin proporcionar altres professionals. I així, no tots estem remant en la mateixa direcció.

La mestra té uns coneixements didàctics i organitzatius consolidats, i una llarga experiència en educació. Podria aportar aspectes importants per millorar allò que no funciona. Opinaria amb fonaments per modificar errades que es repeteixen dins del sistema. Argumentaria quines solucions es podrien dur a terme per alguns dels problemes que semblen eterns. Malgrat aquesta expertesa, la seua veu mai es escoltada i la soledat copeja cada vagada que es decreta una norma que no entén, un decret sense necessitat o una nova llei per anular la redactada pel partit contrari. Mai concebiríem a un polític dient a un cirurgià com a d'operar, però fora del món educatiu ningú sembla escandalitzar-se perquè això mateix esdevengui en educació.

La mestre escolta, sovint, de la seua importància. Del paper fonamental que juga a la societat. Fins i tot li diuen que al Japó, els mestres són els únics que no han de fer reverències davant l'emperador, ja que sense els mestres, no hi hauria emperador. Malgrat ser una història molt encisadora, no és més que una altra llegenda urbana. I la soledat copeja més el cor de la mestra, que aprecia que aquesta llegenda és més que significativa. Igual que al Japó això no existeix, tampoc existeix a la pràctica aquesta importància que diuen que té com a docent. Semblen dues llegendes urbanes paral·leles: la del Japó i la del reconeixement de la seua importància social.

I per tot això i per més, volia escriure de la soledat. I sé que tindreu arguments de sobra per rebatre'm. Per discutir-me que realment no estem sols. Per debatre'm amb dades que això no succeeix del tot així. Per polemitzar amb arguments que tal vegada he estat massa parcial. I jo us donaré la raó. No hi puc fer res, però, perquè la mestra se sent així i davant un sentiment, poca cosa podem fer.