ESTIMAT POL

Estimat Pol,

Avui he fet una excepció. I com no, l'he fet amb tu. Perquè tu ets excepcional. Avui estic escrivint sobre un “Dia de...”. No, no m'agraden els “Dia de...”. Gairebé totes les reivindicacions dels “Dia de...” haurien d'estar presents tots els dies de l'any. I per això no m'agraden: representen grans injustícies. Sembla que ens en recordem només aquell dia. Diuen que és per donar-los visibilitat. Jo crec, però, que serveix més per fer net algunes consciències.

Bé, al que anàvem. Avui he fet una excepció i t'he escrit aquesta carta. Just en el Dia de la Síndrome de Down. En aquesta carta, que em faria molta il·lusió que algun dia llegires per tu mateix, podria parlar-te de les dificultats que tindràs a la teua vida, de tots els obstacles que hauràs de superar només per la teua condició o que t'hauràs d'esforçar el doble per aconseguir molt menys que la resta du incorporat de sèrie. Però no et parlaré d'això. Ni de les injustícies que viuràs, encara al segle XXI. Ni dels drets que, fins i tot aquells que signen les lleis que diuen protegir-te, et seran vulnerats de forma regular. No. Avui no et parlaré d'això.

Avui he fet una excepció per dir-te, alt i amb força, tot el que tu has suposat per mi. Saps que diuen que a la teua cadena genètica tens, a un dels parells, tres cromosomes en vegada de dos? Doncs aquí et dic que aquest cromosoma extra és genial. Si no, com expliques tot el m'has fet entendre? Com expliques tot el que m'ensenyes cada dia? I a mi, has de saber, aprendre és el que més m'agrada. Tal vegada per això em vaig fer mestre. Molts com jo vam escollir aquests professió per aprendre durant tota la vida. Qui millor que tu per regalar-me, cada dia, centenars d'aprenentatges.

Amb tu he aprés allò essencial a la vida: apreciar cada moment de l'existència. Cada petit detall. Cada respiració. Celebrar cada rutina. Perquè tu no te n'adones, però els humans ens deixem enganyar per la rutina. Ens du al seu terreny i ens enreda. I així, atrapats en aquesta teranyina, comences a preocupar-te per nimietats. A inquietar-te per insignificances. Et deixes caure pel tobogan del turment, un tobogan com els que a tu t'agraden dels parcs. Aquest, però, no és divertit. Ens fan patir. I no ens adonem.

Doncs tu m'han ensenyat a què els tobogans han de ser divertits. I ho fas de la manera més senzilla. Amb un somriure. Amb una alegria. Perquè per tu, la salutació rutinària, la diària benvinguda, l'automatisme del bondia, sempre és especial. Sempre és com si fes tres mesos que no ens veiéssim. I això em fa rompre les cadenes que ens fa presos en un mar de falsos desassossecs. I m'ensenyes que cada segon ha de ser gaudit.

També he aprés, pel teu mestratge, que allò especial resideix més a prop del que ens pensem. No cal cercar-ho en grans viatges, ni en recargolades experiències, ni molt menys en aconseguir grans metes. Tu, mestre del mestre, m'ho mostres una tarda de dimarts al sofà amb una mirada còmplice. M'ho descobreixes quan al quart intent, el dos et surt bé i no del revés. M'ho transmets quan poses el canal de vídeos musicals de la tele i ens traus a tota la família a ballar, esborrant-nos d'una tacada el cansament del nostre dia a dia.

La teua mà em transporta a un altre món, on la peresa, la por i la pena estan deportades. Malgrat això, sé que ens queden per viure moments difícils. Que, de sobte, el camí s'empinarà. I que, en massa ocasions, el món ens donarà l'esquena. Però tu, mestre meu, a cada moment em faràs aprendre la lliçó. Faràs de les dificultats, oportunitats. I del vertigen, un tobogan divertit com els que t'agraden dels parcs.

Només en queda dir-te, en aquesta carta feta excepció, que gràcies. Gràcies per canviar-me. Gràcies per fer-me millor persona. Gràcies per mostrar-me la senda amagada d'allò important. Gràcies per allargar-me la mà i no deixar que em perdi. Gràcies per obsequiar-me l'essència de l'estima. I gràcies per fer, de cada moment, un aprenentatge nou.

Amb estima,

Ton pare.

SOLEDAT

Des de la soledat vull escriure de la soledat. Des del silenci. També des de la foscor de la nit. Una foscor que sol acompanyar aquesta soledat. La soledat d'una mestra. Una mestra qualsevol. D'una sensació que, amb total seguretat, és temporal. Subjectiva. I errònia. És, però, la que ara amera l'ànima de la docent. La soledat des de la soledat. La soledat dels que mai estem sols.

Fotografia de Graehawk

La mestra treballa dur. Moltes hores. Molts de dies. És una bona professional. Coneix que ha d'oferir el seu alumnat perquè siguin millors persones i progressin en els seus aprenentatges. I això implica moltes hores. Molts de dies. Treballar 10 hores cada jorn és treballar dur. I més quan cinc d'elles les fasenvoltada de 25 criatures en creixement. I en formació. Malgrat aquest horari, la soledat la copeja cada vegada que li diuen la bona vida que duen els mestres. Aquells famosos 3 mesos de vacances tan presents a la societat com irreals que són.

La mestra tracta d'innovar. S'allunya, però, de les modes. No vol innovar per innovar, sinó per dotar els seu alumnes d'uns millors aprenentatges. Per això, cerca evidències d'allò que usa a l'aula. Empra mètodes que se saben que ajuda l'alumnat a fixar al cervell allò que s'aprèn. Sap que fer exàmens serveix de poc i el que intenta és que els infants aprenguin també a regular allò que van aprenent. Malgrat aquesta forma de fer, i que moltes companyes intenten dur-la a terme, la soledat copeja cada vegada que l'administració (que contradictòriament presumeix sempre que pot d'innovació) li exigeix una avaluació absurda o uns documents inservibles. Que no redueix les ràtios. Que pren decisions incomprensibles o que obvia tots els processos metodològics del centre i només es preocupa per estadístiques i resultats.

La mestre ajuda, també, a altres serveis. Comparteix la informació que té del seu alumnat per poder solucionar alguns problemes que els infants tenen. Informa sobre aspectes relacionats amb salut mental, amb absentisme, amb serveis socials, amb neuropediatria. Malgrat aquests informes, la soledat copeja cada vegada que la informació només té un camí d'anada però mai de tornada. Perquè una informació sense retorn podrà ajudar al seu alumnat de forma molt esbiaixada. Cada vegada que ella no es podrà recolzar a la seua feina de la informació que li puguin proporcionar altres professionals. I així, no tots estem remant en la mateixa direcció.

La mestra té uns coneixements didàctics i organitzatius consolidats, i una llarga experiència en educació. Podria aportar aspectes importants per millorar allò que no funciona. Opinaria amb fonaments per modificar errades que es repeteixen dins del sistema. Argumentaria quines solucions es podrien dur a terme per alguns dels problemes que semblen eterns. Malgrat aquesta expertesa, la seua veu mai es escoltada i la soledat copeja cada vagada que es decreta una norma que no entén, un decret sense necessitat o una nova llei per anular la redactada pel partit contrari. Mai concebiríem a un polític dient a un cirurgià com a d'operar, però fora del món educatiu ningú sembla escandalitzar-se perquè això mateix esdevengui en educació.

La mestre escolta, sovint, de la seua importància. Del paper fonamental que juga a la societat. Fins i tot li diuen que al Japó, els mestres són els únics que no han de fer reverències davant l'emperador, ja que sense els mestres, no hi hauria emperador. Malgrat ser una història molt encisadora, no és més que una altra llegenda urbana. I la soledat copeja més el cor de la mestra, que aprecia que aquesta llegenda és més que significativa. Igual que al Japó això no existeix, tampoc existeix a la pràctica aquesta importància que diuen que té com a docent. Semblen dues llegendes urbanes paral·leles: la del Japó i la del reconeixement de la seua importància social.

I per tot això i per més, volia escriure de la soledat. I sé que tindreu arguments de sobra per rebatre'm. Per discutir-me que realment no estem sols. Per debatre'm amb dades que això no succeeix del tot així. Per polemitzar amb arguments que tal vegada he estat massa parcial. I jo us donaré la raó. No hi puc fer res, però, perquè la mestra se sent així i davant un sentiment, poca cosa podem fer.