0-3 ANYS: UN DEBAT PREVI.

Sovint, certs aspectes de la nostra vida estan tan arrelats dins nostre, que broten debats al respecte sense adonar-nos que en alguns d'ells obviem elements de base. Això els perverteix, perquè elimina arguments previs cabdals pel desenvolupament del propi debat. És una assimilació de conceptes o idees d'una manera viciada, no crítica, que ens du al pis superior d'un edifici sense haver-hi passat per la planta baixa. Això seria, si em permeteu l'analogia, com deliberar sobre que hem de fer amb la taula coixa del menjador de casa, tot obviant el perquè d'aquesta coixesa.Si esbrinem que és culpa d'unes potes desiguals no hi haurà problema i la resolució serà senzilla.La cosa canviarà si detectem una inclinació al sòl, unes rajoles mogudes o uns clivells sospitosos. Queda clar que no ho resoldrem amb una falca a una de les potes, si el problema és un dany estructural a l'edifici. O canviant la rajola en mal estat si el litigi prové d'una cimentació corrompuda. 

Malgrat no ser coneixedor en profunditat del món del 1r cicle d'educació infantil (el conegut com 0-3 anys), no puc evitar pronunciar-me al respecte d'aquesta etapa, que tan present està al debat públic darrerament. He de reconèixer que en aquesta qüestió, he caigut en la trampa del “fals” debat. Un fals debat del tot necessari, força interessant, fins i tot ineludible (i sé que m'estic contradient). Aspectes claus surten a la palestra i en molts de casos existeix unanimitat als arguments -al menys de paraula-. La seua importància no es discuteix, tampoc la necessitat que siga una etapa educativa i no merament assistencial, i menys, les condicions en les que s'ha de prestar el servei. No tornem, però, a caure al parany i anem al que per mi és el rovell de l'ou. Quan parlem de primera infància, es barregen les polítiques educatives i les familiars. Jaume Blasco (*) les defineix com:

• Educatives: les relacionades amb l'educació i l'accés a ell. L’escola pretén estimular el desenvolupament primerenc dels infants i incidir positivament sobre la seva evolució educativa posterior.
• Familiars: quan el desenvolupament de les diferents actuacions amb la població de 0 a 3 anys s’ha orientat a facilitar la conciliació entre la vida familiar i la laboral de les famílies, especialment de les mares.

Amb els termes explicitats, donaríem el tret de sortida al debat inicial que ha de precedir, sí o sí, a l'actual: és correcta la política familiar que hi ha establida a l'estat espanyol? És a dir, hem de deixar els nostres fills o filles a una escoleta (si no és té una altra opció) als 5 mesos? O li volem donar una importància a la maternitat/paternitat com a element cabdal del desenvolupament afectiu - estimulador dels infants?

Si fem un viatge virtual pels permisos a Europa, ens trobem una mica de tot. Hi ha països que aposten clarament per polítiques familiars, com Suècia (16 mesos: 3 mesos cada progenitor i la resta repartits a voluntat), Noruega (59 setmanes: cada progenitor té 15 setmanes que son intransferibles, més 29 setmanes a repartir) o Dinamarca (13 mesos). D'altres, però, no semblen tenir aquestes polítiques entre les seues prioritats. França té 18 setmanes (16 per la mare i 2 pel pare), Grècia 16 setmanes per la mare, o Suïssa només 14 setmanes. A Espanya s'està fent un canvi important en aquest aspecte. Ara mateix, la mare disposa de 16 setmanes i el pare de 8. Al 2021 es pretén la igualtat de 16 setmanes cadascú, fet que ampliaria el permís total fins a 32 setmanes (8 mesos). No és un canvi menor. Passarem de deixar els infants a l'escoleta cap als cinc mesos (repetesc, si no és una altra opció) a deixar-los als 8.

El debat, però, no és així de senzill. Per completar la visió, hem de posar en joc l'evidència internacional sobre la importància de l'impacte en l'infant de l'educació en la primera infància. Sabem que aquesta educació és positiva “i d'una magnitud rellevant en diverses habilitats cognitives i socials dels infants, i que aquests impactes es concentren especialment en els infants d’estatus socioeconòmic baix, d’origen immigrant, i/o amb necessitats educatives especials” (Jaume Blasco).

I aquí és on posem el dit a la nafra: educació primerenca a casa o a l'escoleta? A quin temps és millor transcendir d'una a l'altra? S'han de continuar augmentant els permisos per naixement fins equiparar-los a alguns països d'Europa? O ja serà suficient amb les 32 setmanes al 2021? Criança natural o socialització en escoleta? O és millor un període mixt? És, fins i tot, el més beneficiós pels infants aquest possible període combinat? I encara, més preguntes que ja ens duen pel camí de l'ètica: tothom per igual o amb diferències? Si l'impacte de l'educació en la primera infància augmenta a les famílies de baix estatus socioeconòmic i té un efecte igualador que previndrà possibles desequilibris posteriors, podem obligar a dites famílies a què duguin els seus fills i filles a l'escoleta el més aviat possible? O això és una disbarat? Podem ajudar a aquestes famílies a trencar amb l'esbiaix per l'origen social que afavorirà els seus hereus? Quines mesures són millors per aconseguir una societat amb una major igualtat d'oportunitats? 

Moltes qüestions que ens ajudaran a resoldre com solucionar la coixesa de la taula, sense obviar si l'edifici està o no en bon estat. I pel mateix preu, no vull deixar de dir-ho: reparem ja una pota força desigual, la del sou de les educadores del 0-3, per la importància social i educativa que tenen.