VULL CONFESSAR...

Vull confessar. Vull sincerar-me. Parlar del que faig a l’aula. I del que fan les meues companyes. I ho diré clar. De forma diàfana. Sense embulls ni mitges tintes.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. I ho dic en les tres desinències verbals dels tres llocs de la nostra parla que més es veuen i es veuran atacats per la infàmia. Per la difamació. Per la mentida.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic transmetent idees al meu alumnat. Que estic instruint-los. Cada dia. Cada hora. Cada minut.

Imatge obtinguda del bloc "Entre dos líneas"

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Puc confessar que faig entrar el meu alumnat en la doctrina del pensament. De la reflexió. De l’esperit crític. Que qüestionen el món que els envolta. La informació que reben. Que la contrastin. Que comparen punts de vista i opinions. Que analitzen. Que critiquin. Que ningú pensi per ells. 

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Faig instrucció en el debat. En el respecte d’idees. En la confrontació d’opinions. En l’intercanvi de pensaments i punts de vista. En complementar una noció gràcies al diàleg. En incidir en la capacitat de discutir, de departir i de disputar verbalment. En què la pau no és només l’absència de guerra. I que per tant, ells poden estar en guerra i no saber-ho. I ho han de solucionar. Han de formar-se en la resolució de conflictes. Han de conèixer pràctiques restauratives. És fonamental.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic ensinistrant en aquells valors que són necessaris pel futur. Que parlin de solidaritat, d’empatia i d’ajuda al proïsme. Que tractin el respecte, l’ajuda i l’amistat. Que enraonin sobre racisme, xenofòbia i el fet que tothom és diferent. Que conversin sobre masclisme, sexisme i que la dona encara és massa “diferent”.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic alliçonant en l’art. En les arts. En apreciar la bona música. En gaudir dels poemes. En fruir de la lectura. Que es delectin amb les excel·lents pintures que tants artistes ens han deixat. Que expressin la seua incipient opinió. Allò que els inspira. Allò que senten. Quina emoció els desperta cada obra. I parlant d’emocions, també els estic evangelitzant en el coneixement d’aquestes. Quins sentiments tenen. Com els gestionen. Les seues frustracions. Les pors. Resoldre aquestes i ser cada dia unes persones més integres. Sí, també sóc culpable d’això.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Estic catequitzant en un procés d’ensenyament – aprenentatge que parteix dels interessos de l’alumnat. De la seua motivació. De les seues emocions. De la significativitat del mateixos. De la contextualització al seu dia a dia per descobrir-los un món canviant i que els ha de fascinar. Perquè sé que així els aprenentatge seran més duradors i estaran més refermats.

I per tots aquells que diuen el que diuen, us dic una cosa: sé per què ho feu. Perquè esteu projectant en nosaltres el que vosaltres faríeu. El que vosaltres ja vau fer. Ho diu la psicologia. I no podeu comprendre perquè un grup tant nodrit de persones no pensa com vosaltres. No ho podeu pair. No cap al vostre cap. I és per això que culpabilitzeu l’escola. “Allí no ens vota suficient gent. Allí passa alguna cosa. És impossible que no pensin igual que nosaltres”. És un pensament caduc, ridícul. I feu el ridícul. I us incapacita per parlar d’educació perquè el que feu és demostrar la vostra ignorància sobre el que passa dins d’un centre educatiu. I un que desconeix un fet, no té dret a governar sobre ell.

Jo adoctrine. Jo adoctrin. Jo adoctrino. Perquè he conegut centenars de companyes que realitzen la seua tasca amb una excel·lència incomparable. I defensaré la meua professió fins l’extenuació. Perquè a les nostres mans està el futur. El bastiment d’una societat més justa i per tant, millor. I sí, estic adoctrinant. I ho seguiré fent.

UN DRAMA QUALSEVOL

Una parc qualsevol. Una tarda qualsevol. Unes mares (no qualsevol, perquè no hi ha mares qualsevol). Cap pare. Una d'elles comenta ha deixat la feina. Explica que els horaris eren incompatibles amb la cura dels seus fills. I que l'empresa no li facilitava els torns per poder conciliar la vida familiar i la laboral.

Una escola qualsevol. Una reunió qualsevol. Unes mares. Pocs pares. On són? Menys del 50% de les famílies hi assisteixen. I la resta?

Un espai qualsevol. Una extraescolar qualsevol. Unes mares. Moltes mares. Massa mares. De nou, escassetat de pares. De nou, on són? Per què correspon a les mares ocupar-se de forma majoritària dels fills després de l'escola?

Una casa qualsevol. Una tarda qualsevol. Una mare. Una mare que no pot preparar la feina del dia següent. Que no pot planificar la reunió que té. Que no té temps d'anar a pintura, al gimnàs, a ioga o on li doni la real gana. Que ha de tenir cura de la filla, preparar el sopar, posar dues rentadores i planxar una mica de roba.

El drama. A les situacions diàries. A les invisibles. Les que passen desapercebudes. Les podem trobar dia a dia, lloc a lloc. I se'n parla poc. O gens. Com si fos un problema superat. Continuem dins una societat que no respecta la igualtat de les dones. Continuem a una societat que discrimina silenciosament. La pitjor forma de desigualtat. Allà per on mires, la realitat et diu, tossuda, que no, que aquella injustícia segueix ben viva. I l'anàlisi és ben clar: segueix sent la dona l'encarregada en un insultant percentatge d'allò que s'anomenava “tasques de la casa”. Amb lloc de treball. O sense.

Si no té feina, ens hauríem de preguntar el perquè. Voluntàriament? Per criar la descendència? Per no poder conciliar? O simplement ha deixat la feina, com l'exemple que posàvem a l'inici, per raons de incompatibilitat d'horaris?

Si té feina, ens hauríem de preguntar per la seua vida: com s'ho fa per poder arribar a tot; quina és l'ajuda que (no) rep; de qui (parella, família, empresa, estat...); com l'afecta el cansament mental; el físic; el de l'ànima; si pot tenir un espai propi a la seua vida; i un infinit etcètera d'indignació i ràbia. Cansats estem de presenciar exemples minut a minut. I de tan normals que són, el acceptem com si res.

Si fem una volta per Europa, ens adonem on està la rel del problema. Veiem, per exemple, els permisos de maternitat a la UE. No calen explicacions. Uns segons de silenci (per contemplar aquest desolador gràfic i per les mares afectades).

DURACIÓ BAIXES PER MATERNITAT. FONT: EUROPA PRESS

Podem resumir tot aquest drama amb un terme que sortia a un informe de “Save the children” sobre el tema en qüestió: “Mobbing maternal”. Ho defineix com una “lacra que impedeix que moltes dones puguin tenir fills/es pel perill de perdre el seu lloc de treball”. I jo afegiria la inversa: moltes dones no poden tenir lloc de treball per tenir fills. És més, gairebé no poden tenir vida. Brutal i indignant a parts iguals.

La manca de polítiques de conciliació, la falta de consciència en la importància de l'educació (malgrat que ens omplim la boca fins la sacietat dient el contrari, tot buidant el significat de tan importants paraules), l'escassa voluntat de les empreses i uns horaris rígids són els grans culpables. Valgui com a referència, una vegada més, els països nòrdics, on gaudeixen d'un horari flexiu en la seua feina, fet que permet una conciliació molt més assequible. I això sense oblidar un prejudici que més que menys roman amagat dins dels nostre pensament i que encara retrona per tot arreu: sembla que les tasques maternals són una tasca de dones. I això ho podem veure a qualsevol parc. A qualsevol reunió d'escola. A qualsevol extraescolar. A qualsevol casa. I aquest no és un debat qualsevol, malgrat que massa sovint sembli que està superat.